El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


lunes, 27 de diciembre de 2010

VIDA BREVE (1982)


Meditación interrumpida

¾…mmm…
¾Pst.
¾¿…?
¾¡Chist!


Dialéctica espiral 1

¾¿Dime?
¾¡Dame!

 

Expulsado del paraíso


¾Pst.
¾¿Eh?
¾(…)
¾¡Ah!


Dialéctica espiral 2

¾¡Dime!
¾Dame.

 

Círculo vicioso


¾¿…?
¾¡No!

 

Último fracaso


¾(¿…?)
(Ausencia.)
¾(…)

jueves, 23 de diciembre de 2010

martes, 21 de diciembre de 2010

CANIGÓ (2003)

Sovint s’ha parlat de Canigó com d’un poema que retrata el naixement de la nacionalitat catalana, que el relaciona amb la fidelitat a la religió cristiana i la lluita contra els infidels i les forces paganes, i que atorga als estaments eclesiàstics un gran protagonisme en aquesta lluita i en aquells orígens.
Si bé és cert que, després de l’exaltació d’Espanya que representa L’Atlàntida, Canigó és un poema dedicat a mitificar els orígens de Catalunya i a vincular-los amb el cristianisme, sota el signe d’un catalanisme tradicionalisme i conservador, una lectura una mica atenta ens descobreix la presència d’altres elements motivadors força diferents, que també cal considerar.

Així, tot i que els fets presentats s’emmarquen en l’àmbit d’una empresa col·lectiva de construcció nacional, en el que resultaria fàcil negligir qualsevol manifestació de conflictes entre diferents classes socials, amagant-la rere una unitat d’acció i objectius, Verdaguer dona mostra de l’existència d’aquests conflictes.
El primer enamorament de Gentil, el protagonista, amb Griselda, la pastora, és veu frustrat per l’oposició del pare d’ell, el conte Tallaferro, a causa de la diferència de classes socials a les quals pertanyen els dos joves.
L’autor pren partit a favor dels enamorats i transmet als lectors una condemna implícita dels prejudicis socials i de l’autoritarisme paternal.

Tot i que els fets presentats es desenvolupen en el context de la lluita contra els sarraïns, aquesta lluita resulta minimitzada davant la tragèdia desenvolupada al voltant de Gentil.
Gentil no és un heroi salvador, traeix la confiança dels seus, traeix la sort de la seva pàtria en abandonar la guàrdia que li havien encomanat, fet que implica una greu derrota de l'exèrcit cristià.
L’enamorament i l’emoció davant la bellesa del paisatge són les causes de la seva feblesa i l’autor perfila la figura de Gentil de tal manera que ni pot ser condemnat pels lectors a causa de la seva deserció ni la seva mort, a mans del seu oncle, Guifre, no pot aixecar cap aprovació o complicitat entre aquests. L’amor es presentat com una força més forta que cap altra per a un individu.

Tot i que els fets s’emmarquen en el context del triomf del cristianisme i de la preponderància de l’estament clerical com a eix vertebrador de la nació naixent, els elements pagans són considerats d’una manera benèvola.
L’amor entre Flordeneu, la reina de les fades, i Gentil és presentat sense condemna i les fades no tenen cap del trets malignes —essencialment, la típica atracció pèrfida dels esperits que, sota la forma femenina, atreuen els homes cap a la mort, ja sigui als rius, a les muntanyes o al mar— amb que les caracteritzaren els predicadors del cristianisme. Res hi ha en ella de demoníac o de turpidesa.
Flordeneu en el seu curt nuviatge amb Gentil li mostra tota la magnificitat de la natura a les terres pirinenques i tots dos gaudeixen de l’espectacle.
Ens trobem amb un nuviatge absolutament cast i amb una núvia que en el cant segon es presenta caracteritzada reiteradament pels colors més virginals, el blanc i el blau de la puresa.
Verdaguer fa que, fins i tot, Gentil li demani a la fada:

      Puja’m amunt, de branca en branca,
      des d’on lo món com arbre arranca
      fins al cimal entre el fruit d’or;
      puja’m amunt, i amunt encara,
      mostra’m la cara
              del Criador.


L’autor, doncs, a més d’encisar-nos i de meravellar-nos amb la seva descripció de les diferents contrades pirinenques, ens descobreix que la vivència de la natura i el paisatge, tant pot ser una via a través de la qual es concreti el sentiment de pertinença a una col·lectivitat humana, a través de l’estimació a les terres en aquesta està s’ha arrelada, com una forma de relació amb el Creador a través de l’estimació a seva obra.

Cartell dissenyat per Xavier González d'Ègara


Tot i que el text es presenta sota la forma d’un poema èpic, el episodis lírics són els més encisadors i són freqüents les referències a poemes i llegendes populars que poden subjugar els lectors de totes les èpoques.
Estem lluny de textos que tenen un lloc en algun raconet dels llibres d’historiografia literària, però que avorririen els lectors actuals. Esmento, per exemple, i dins el context de les literatures hispàniques, obres com el Poema de Alfonso XI, els Complants a la lamentable presa de Constantinoble, les Armas antárticas, les Llaors de la Creu, la Universal redención i la Naposilea (de Francisco Trillo y Figueroa, per cert).

Els darrers cants de Canigó són dedicats a exaltar el triomf de l’església i a anunciar la futura grandesa de Catalunya. Al final, el missatge políticament correcte del capella i el patriota s’imposen.
Suposo que en el moment de la seva publicació, aquest missatge —així com la crida a la renaixença que conté el plany de l’epíleg— seria rebut amb molta complaença, però crec que avui, 17 de maig de l’any 2003, dia que coincideix amb cent cinquanta-vuitè aniversari del naixement de Verdaguer, no estarien celebrant aquest acte si no fos per la manifestació per part de l’autor d’una actitud lliberal enfrontada a un immobilisme social molt freqüent en altres autors de la Renaixença, així com del reconeixement de la supremacia del sentiment amorós com a motivador de la vida espiritual de les persones, d’una simpatia humanista envers els elements pagans i d’una visió panteista de la divinitat i d’una dimensió lírica i popular conferida al poema, elements ideològics tots ells presents en els primers cants del poema.

Però per sobre de tots aquests arguments —o potser resumint-los—, les raons que fan inigualable aquest poema són, en primer lloc, l’harmonia i la vitalitat que caracteritzen el seu llenguatge, —característiques consubstancials a l’altra raó que s’indicarà a continuació— i, en segon lloc, la potencia romàntica de la visió verdagueriana de l’home i el seu desig d’absolut, i de la recerca d’aquest absolut a través d’un coneixement màgic, el coneixement d’aquells que somnien desperts, la forma de coneixement d’aquells que angoixats per la soledat, per la necessitat de bellesa i per la por al no-res, angoixa que caracteritza íntimament a tot ésser humà, troben la companyonia, la bellesa i l’etern en els límits extrems de l’amor, el paisatge i la paraula.

(Text de presentació de l’acte «Lectura-homenatge del poema Canigó», realitzat a Terrassa el 17 de maig de 2003)

viernes, 17 de diciembre de 2010

TRAZA TU HUELLA (2006)




(Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
l'any 2006, a la col·lectiva de poesia visual «BRF» que presentava
obres de Jordi Badiella, Manel Rebollo i Jordi F. Fernández)

jueves, 16 de diciembre de 2010

SÓLO LO POÉTICO (2006)






(Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
l'any 2006, a la col·lectiva de poesia visual «BRF» que presentava
obres de Jordi Badiella, Manel Rebollo i Jordi F. Fernández) 

domingo, 12 de diciembre de 2010

HOLOCAUST I APOCALIPSI (2010)


«Resulta immoral equiparar qualsevol altra violència amb la del nazisme». Hi ha moltes persones que així ho creuen i marquen una frontera a la història de la humanitat entre un abans i un després d’Auschwitz. És un lloc comú en articles, llibres i discursos dels darrers quaranta anys. Però... sempre s’ha vist així? ¿No hi ha hagut —en articles, llibres i discursos just entre 1945 i 1970— cap altra fita de la història de la ignomínia equiparable a l’Holocaust?
La veritat és que si cerquem en textos i testimonis entre aquestes dues dates hi ha tant o més present un altre crim: el d’Hiroshima. Present a nombrosos textos —des de la poesia d’Allen Ginsberg i Vinícius de Moraes als assaigs de Bertrand Russell i Dwight MacDonald, passant per les novel·les de John Hersey i Kenzaburo Oe; així com, molt especialment, a l’obra del filòsof Günther Anders, qui va mantenir durant anys un intercanvi epistolar amb Claude Eatherly, el pilot que va donar l’ordre final de llançar la primera bomba atòmica—, també formava part de l’imaginari de la gent del carrer, per a la qual l’amenaça atòmica era un fet aterridor ben present en el context de la Guerra Freda. Tot i que era un infant, recordo perfectament, per exemple, l’angoixa dels adults amb motiu de la crisi dels míssils de 1962 entre els EUA i la URSS.


L'any 1955 Bertrand Russell va escriure un manifest en contra de l'armament nuclear i a favor
del diàleg per resoldre els conflictes internacionals al qual es van adherir Albert Einstein
 i nou científics més: Max Born, Percy W. Bridgman, Leopold Infeld, Frédéric Joliot-Curie,
Herman J. Muller, Linus Pauling, Cecil F. Powell, Joseph Rotblat i Hideki Yukawa.

¿Què va fer que a partir de la dècada dels 70 la imatge d’Hiroshima s’esvaís i que la d’Auschwitz anés convertint-se en indeleble? D’una banda, la distensió entre les dues grans potències, que va concretar-se en els acords SALT per a limitar les armes nuclears i frenar la cursa d’armament. D’altra banda, el fet que el record d’Auschwitz fos utilitzat reiteradament com una mena de defensa de l’estat d’Israel en uns moments de màxima impopularitat d’aquest gran aliat dels EUA després de la Guerra dels Sis Dies de 1967: l’acusació d’antisemita i l’equiparació amb els nazis és encara una mordassa amb la qual sovint s’intenta fer callar a qui denuncia els crims sionistes.


Mecanoscrit original del Manifest Russell- Einstein quan encara
no l'havien signat Max Born, Frédéric Joliot-Curie i Linus Pauling.
   
Però ni tracto de fer comparacions entre l’Holocaust i l’Apocalipsi ni m’interessa —de moment— parlar del sionisme. Vull parlar del crim d’Hiroshima, d’un crim de guerra sense càstig que va provocar la mort de 200.000 persones, gairebé totes civils, i que va deixar una quantitat similar de ferits, molts dels quals van sofrir mutacions genètiques hereditàries.
Primer va ser una bola de foc a un milió de graus, capaç de convertir un cos humà en una ombra carbonitzada estampada a terra. Immediatament després es va produir una ona expansiva amb vents de 800 km/h i a 500º que va transformar tot allò que no s’havia carbonitzat en un oceà de metralla incandescent. 80.000 persones van morir a l’acte. Uns minuts després una pluja de color negre va acabar de contaminar-ho tot amb partícules altament radioactives.
Parlem d’immoralitats: Harry S. Truman, president dels EUA, no va ser jutjat mai com a principal responsable del més gran crim de guerra de la història!

(Hauria d'haver-se publicat a Terrassa Respon, 5, novembre de 2010.
Publicat a Diari de Terrassa, 31 de març de 2011,
i a Catalunya-Papers, 132, octubre de 2011. )

ANGOSTURAS (1994 – 2000)


Contracántico (1)

¾¡Bésame! ¡Abrázame! ¡Quédate conmigo!
¾(…)


El legado

La vida: un trago amargo.


Felicidad

Si cierro los ojos, aún los veo.


Instante de eternidad

No hay nada tan hermoso como ese fluir de indescifrables voces de niños lejanos que juegan en una tranquila tarde de primavera, voces arrebatadas por una brisa fresca para dejarlas flotando en el vaivén de un entresueño.


Hacer el amor es tan sencillo como beberse un vaso de agua

¾Te amo.
¾Me das asco.


La fe que le ha dado un sentido a mi vida

¾Me odio.


Literatura

Y, cuando despertó, la magdalena aún estaba allí…


Escritor fracasado

¡Si no te publican ni las cartas al director! Dedícate a otra cosa.


Metáfora y enigma

Laberinto de araña.


Paraíso e infierno

La ilusión de un amor, de un hogar, de una pequeña patria, de una lengua familiar. Todo eso, marchito, seco, deviene amargo, siniestro.


Poética

Cuando despertó, el pesado de la magdalena aún estaba allí…


Señor juez: no se culpe a nadie de mi muerte...

Un día de estos me voy a volver una persona seria.


Glorieta de los melancólicos

Querría desandar este camino que no conduce a ninguna parte. Volver a los orígenes: único destino aceptable.


Anarcovencido

Cuando oigo que un político dice «la democracia es el menos malo de los sistemas políticos», le pongo bien la otra mejilla, para que me escupa a gusto.


Contracántico (2)

¾¡Bésame! ¡Abrásame! ¡Llévame contigo!
¾Vete. Me das risa y asco.

viernes, 10 de diciembre de 2010

LA LINEA DE LA SOMBRA (2003)



Lo esencial está escrito de antemano:
la muerte... A mí me cabe adornarla.

***

Las elites, los especialistas...
Me intriga saber hasta dónde...

***

Más triste aún... no poder...
...la infancia de mis padres.

***

Tierno cáliz seminal.
¡Paraíso perdido!

***

Hay guerra en esta paz.
Hay muerte en esta vida.

***

Ojos abiertos a la obscuridad:
mares, océanos de luz.

***

Vivo para la muerte,
ya no me pregunto más.

***

Los monstruos están aquí
y el mundo está en sus manos.

***

El tiempo permanece
mientras yo envejezco.

***

Antes de desaparecer del todo,
permanecer un tiempo en los recuerdos.

***

Señor de la obscuridad...
Señor del pozo obscuro...

***

Pensar, sentir, contemplar, discurrir...
Todo eso me lo arrebatará la muerte.

***

Tiempo muerto, tiempo de espera...
y ese tiempo era la vida.

***

Tierra, agua, aire, fuego, tiempo...
pretenden substituirlos con su razón absurda.

***

La vida nos corrompe poco a poco.
La muerte lo renueva todo en un instante.

***

Estar en tierra de nadie.
Ser en tiempo muerto.


(Publicado en En el corazón de las cenizas,
Alandar. Cuadernos de poesía, 19, Terrassa, 2004)

lunes, 6 de diciembre de 2010

MANTRA (1994)


(Exposat a «Homenatge a Joan Salvat Papasseit»,
Escola Municipal d'Arts Aplicades de Terrassa, 1994)