CANIGÓ (2003)

Sovint s’ha parlat de Canigó com d’un poema que retrata el naixement de la nacionalitat catalana, que el relaciona amb la fidelitat a la religió cristiana i la lluita contra els infidels i les forces paganes, i que atorga als estaments eclesiàstics un gran protagonisme en aquesta lluita i en aquells orígens.

Si bé és cert que, després de l’exaltació d’Espanya que representa L’Atlàntida, Canigó és un poema dedicat a mitificar els orígens de Catalunya i a vincular-los amb el cristianisme, sota el signe d’un catalanisme tradicionalisme i conservador, una lectura una mica atenta ens descobreix la presència d’altres elements motivadors força diferents, que també cal considerar.

Així, tot i que els fets presentats s’emmarquen en l’àmbit d’una empresa col·lectiva de construcció nacional, en el que resultaria fàcil negligir qualsevol manifestació de conflictes entre diferents classes socials, amagant-la rere una unitat d’acció i objectius, Verdaguer dona mostra de l’existència d’aquests conflictes.

El primer enamorament de Gentil, el protagonista, amb Griselda, la pastora, és veu frustrat per l’oposició del pare d’ell, el conte Tallaferro, a causa de la diferència de classes socials a les quals pertanyen els dos joves.

L’autor pren partit a favor dels enamorats i transmet als lectors una condemna implícita dels prejudicis socials i de l’autoritarisme paternal.

Tot i que els fets presentats es desenvolupen en el context de la lluita contra els sarraïns, aquesta lluita resulta minimitzada davant la tragèdia desenvolupada al voltant de Gentil.

Gentil no és un heroi salvador, traeix la confiança dels seus, traeix la sort de la seva pàtria en abandonar la guàrdia que li havien encomanat, fet que implica una greu derrota de l'exèrcit cristià.

L’enamorament i l’emoció davant la bellesa del paisatge són les causes de la seva feblesa i l’autor perfila la figura de Gentil de tal manera que ni pot ser condemnat pels lectors a causa de la seva deserció ni la seva mort, a mans del seu oncle, Guifre, no pot aixecar cap aprovació o complicitat entre aquests. L’amor es presentat com una força més forta que cap altra per a un individu.

Tot i que els fets s’emmarquen en el context del triomf del cristianisme i de la preponderància de l’estament clerical com a eix vertebrador de la nació naixent, els elements pagans són considerats d’una manera benèvola.

L’amor entre Flordeneu, la reina de les fades, i Gentil és presentat sense condemna i les fades no tenen cap del trets malignes —essencialment, la típica atracció pèrfida dels esperits que, sota la forma femenina, atreuen els homes cap a la mort, ja sigui als rius, a les muntanyes o al mar— amb que les caracteritzaren els predicadors del cristianisme. Res hi ha en ella de demoníac o de turpidesa.

Flordeneu en el seu curt nuviatge amb Gentil li mostra tota la magnificitat de la natura a les terres pirinenques i tots dos gaudeixen de l’espectacle.

Ens trobem amb un nuviatge absolutament cast i amb una núvia que en el cant segon es presenta caracteritzada reiteradament pels colors més virginals, el blanc i el blau de la puresa.

Verdaguer fa que, fins i tot, Gentil li demani a la fada:

      Puja’m amunt, de branca en branca,

      des d’on lo món com arbre arranca

      fins al cimal entre el fruit d’or;

      puja’m amunt, i amunt encara,

      mostra’m la cara

              del Criador.

L’autor, doncs, a més d’encisar-nos i de meravellar-nos amb la seva descripció de les diferents contrades pirinenques, ens descobreix que la vivència de la natura i el paisatge, tant pot ser una via a través de la qual es concreti el sentiment de pertinença a una col·lectivitat humana, a través de l’estimació a les terres en aquesta està s’ha arrelada, com una forma de relació amb el Creador a través de l’estimació a seva obra.

Cartell dissenyat per Xavier González d'Ègara

Tot i que el text es presenta sota la forma d’un poema èpic, el episodis lírics són els més encisadors i són freqüents les referències a poemes i llegendes populars que poden subjugar els lectors de totes les èpoques.

Estem lluny de textos que tenen un lloc en algun raconet dels llibres d’historiografia literària, però que avorririen els lectors actuals. Esmento, per exemple, i dins el context de les literatures hispàniques, obres com el Poema de Alfonso XI, els Complants a la lamentable presa de Constantinoble, les Armas antárticas, les Llaors de la Creu, la Universal redención i la Naposilea (de Francisco Trillo y Figueroa, per cert).

Els darrers cants de Canigó són dedicats a exaltar el triomf de l’església i a anunciar la futura grandesa de Catalunya. Al final, el missatge políticament correcte del capella i el patriota s’imposen.

Suposo que en el moment de la seva publicació, aquest missatge —així com la crida a la renaixença que conté el plany de l’epíleg— seria rebut amb molta complaença, però crec que avui, 17 de maig de l’any 2003, dia que coincideix amb cent cinquanta-vuitè aniversari del naixement de Verdaguer, no estarien celebrant aquest acte si no fos per la manifestació per part de l’autor d’una actitud lliberal enfrontada a un immobilisme social molt freqüent en altres autors de la Renaixença, així com del reconeixement de la supremacia del sentiment amorós com a motivador de la vida espiritual de les persones, d’una simpatia humanista envers els elements pagans i d’una visió panteista de la divinitat i d’una dimensió lírica i popular conferida al poema, elements ideològics tots ells presents en els primers cants del poema.

Però per sobre de tots aquests arguments —o potser resumint-los—, les raons que fan inigualable aquest poema són, en primer lloc, l’harmonia i la vitalitat que caracteritzen el seu llenguatge, —característiques consubstancials a l’altra raó que s’indicarà a continuació— i, en segon lloc, la potencia romàntica de la visió verdagueriana de l’home i el seu desig d’absolut, i de la recerca d’aquest absolut a través d’un coneixement màgic, el coneixement d’aquells que somnien desperts, la forma de coneixement d’aquells que angoixats per la soledat, per la necessitat de bellesa i per la por al no-res, angoixa que caracteritza íntimament a tot ésser humà, troben la companyonia, la bellesa i l’etern en els límits extrems de l’amor, el paisatge i la paraula.

(Text de presentació de l’acte «Lectura-homenatge del poema Canigó», realitzat a Terrassa el 17 de maig de 2003)