El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


sábado, 28 de noviembre de 2015

ERNESTO FRATTAROLA, PERFIL D'UN POETA D'ÈGARA (2015)




ERNESTO FRATTAROLA, PERFIL D'UN POETA D'ÈGARA 

—Després d'Herido mármol (2014), un recull de poemes molt lligats a la condició humana i que va ser  el teu primer llibre editat, t'acaben de publicar el segon, Uno. Es tracta d'un altre poemari que sorgeix de l'experiència de la vida familiar i d'un qüestionament del sentit de l'existència?
—En part, sí. Uno parteix del reconeixement de les absències de Déu i del meu pare, però també d'un replantejament de la meva relació amb les presències, és a dir, de la vida en parella, bàsicament. Per això, la primera part del llibre es diu «Zero» i la segona es diu «Dos». I alhora és un intent de construcció o reconstrucció de la meva identitat, perquè fa un temps que em plantejo sovint la pregunta: «Qui sóc jo?». I, també, què és el que no sóc, què és el que no hi ha a la meva vida, com és la meva relació amb les persones més properes i com voldria que fos. A partir d'això, sorgeix «Uno», la tercera part que dóna lloc al títol del llibre.

—Podríem dir que la poesia està transformant la teva vida? O simplement acompanya la teva transformació?
—La poesia és vida, i si no, no és res. Quan mires endins, reflexiones, veus coses que no t'agraden, i moltes vegades canvies d'actitud. La poesia és un acompanyant molt influent i un amic íntim que et transmet coses i et fa canviar.


—Així... ja ets poeta?
—Sí, ja sóc poeta. Hi ha molta gent que em diu que de la poesia no es viu; doncs jo no podria viure sense la poesia. D'aquesta manera, em considero poeta. Sense que això signifiqui tot allò que de vegades porta afegit, com aquesta espècie d'aura que no té sentit.

—Ens expliques una miqueta els teus orígens. On vas néixer, com vas arribar a Terrassa?
—Vaig néixer a Barcelona ara fa 50 anys. Vaig viure tota la meva vida a Barcelona fins al 2000, que vaig conèixer una noia de Terrassa i vaig venir a viure aquí. No em sento ni barceloní, ni terrassenc, ni català, ni espanyol, ni europeu, ni especialment res. Però em sento molt còmode vivint a Terrassa, on han nascut les meves dues filles.

—D'on prové la teva família?
—Per part de pare, tinc els orígens a Itàlia, a Carrara, una població famosa pel seu marbre (al meu avi li va sortir una possibilitat de negoci a Barcelona, vinculada al marbre, no podia ser d'altra manera) i, per part de mare, la meva família prové de València, però el meu pare i la meva mare van néixer a Barcelona, al Poblenou.

—Parlem ara de les teves filles. Què sents davant la seva mirada innocent? Se't veu meravellat davant dels seus passos en l'exploració del món i de la vida.
—Tinc cada cop més la sensació que als nens els escoltem poc. Malauradament, l'educació tan estandarditzada que pateixen i la  mena de vida que portem els adults, que no ens permet dedicar-los gaire del nostre temps, porta que acabin tots passant pel tub de la uniformització. Jo he estat a l'atur durant dos anys i això m'ha permès passar moltes hores amb elles.
 Les meves filles, com els fills dels altres, tenen uns talents molt especials i l'únic que hauríem de fer els adults és intentar no espatllar-los. En lloc d'educar els fills segons els nostres punts de vista, hem d'ajudar-los perquè desenvolupin els seus propis criteris. Les meves filles saben què penso de les coses, perquè en parlem molt, però intento que les pensin elles mateixes i que opinin lliurement, que em puguin contradir amb arguments. En realitat, però, això no és tan fàcil, a vegades em trobo dient-las que han de ser obedients... és difícil trobar l'equilibri.

—Has passat dificultats amb l'atur, has patit la crisi... què en penses dels polítics, dels poderosos, del sistema?
—Ara m'interessa molt més la política que fa uns anys, des del moment en què han sorgit moviments contra aquesta gran estafa que és aquesta crisi creada pels polítics professionals i els banquers, però tinc un caràcter molt individualista i no he anat mai a cap manifestació per por que sigui utilitzada amb fins partidistes. Tinc una certa esperança perquè  hi ha alguns ajuntaments en què ha entrat gent, no polítics, que s'ha posat a intentar canviar les coses. Tot això em sembla miraculós. Amb la situació dels ajuntaments de Madrid i Barcelona, n'hi ha per fregar-se els ulls i no creure-us-ho.

—Tornem a la poesia. Quins són els teus grans mestres i com vas arribar a la lectura dels seus poemes? Va ser el teu pare el millor guia per aprendre a gaudir de la poesia?
—Al meu pare no li interessava la poesia. No sé ben bé com vaig arribar a la poesia. Potser quan vaig llegir Bécquer, a 2n de BUP, i em va enlluernar, com a tothom. Però el poeta que em va lligar definitivament a la poesia va ser Blas de Otero, ho recordo com si fos ara: als 18 anys vaig anar a una llibreria a comprar-me Ancia i encara avui dia és el meu llibre de capçalera. Anys més tard, quan vaig començar a escriure poesia, em vaig sentir molt proper a Ángel González... després, m'han agradat i m'agraden molts altres poetes.
No ens han ensenyat bé a llegir poesia. Un poema no l'has d'intentar esbudellar per entendre'l, la poesia és un punt de llum. Analitzar la poesia des d'un punt de vista purament racional em sembla un error molt greu.

—A Terrassa, aquests darrers anys, han sorgit diverses propostes per afavorir la difusió de la poesia. Creus que la recepció de la poesia està ben arrelada en aquesta ciutat?
—Terrassa és una ciutat molt bona, tant com Barcelona, per al món de la poesia, i hi ha força gent interessada a donar veu a la poesia des d'àmbits ben diversos.

—Quins altres projectes creatius  tens ara entre mans?
—Ara mateix, no gaire cosa, tinc quatre poemes inèdits i prou. Quan acabes un poemari passa un temps fins que el publiques, i mentrestant en vas escrivint un altre, però Uno el vaig acabar el maig i al setembre ja està al carrer. Ara mateix només estic per les presentacions i la promoció del llibre. Tinc, però, dues intuïcions que no sé cap on aniran. Els quatre poemes que he escrit darrerament tenen a veure amb quiròfans i metges. No sé... potser els meus propers escrits tractaran també temes afins. D'altra banda, l'altre dia se'm va acudir un títol per un poemari dedicat a la meva mare... una idea que resulta una mica absurda quan encara no tens cap poema, però... alguna cosa se'm deu moure a dins, en algun lloc molt fondo.

Eli RodGüell
Jordi F. Fernández Figueras

Entrevista publicada a Malarrassa, n. 10, novembre de 2015


sábado, 14 de noviembre de 2015

ADRIÀ FONT, UN JAZZMAN DE TERRASSA (2015)



 Johnny Griffin, Adrià Font i Josep Maria Farràs a la Jazz Cava, l'any 1972


ADRIÀ FONT, JAZZMAN

Adrià Font (Terrassa, 1945) és un dels nostres músics de jazz més populars i alhora un muntanyenc experimentat, però sobre tot és una persona afable i sempre disposada a donar un cop de mà allà on calgui.

—Com va començar la teva relació amb el món del jazz? Alguna vegada has comentat que va ser gràcies a un disc de Louis Armstrong, New Orleans Nights. També, potser, escoltaves un programa que feia el Salvador Alàs a Ràdio Terrassa?
—Aquest disc em va fer allunyar de la música comercial que llavors escoltàvem els adolescents, música italiana, els Beatles encara no havien arribat. Era del meu cosí, el Joan Font, que va morir als 21 anys, i sempre que anava a casa seva l'escoltava. Em va semblar fantàstic. Toquen en un enterrament i, després d'un primer moment de tristesa, la seva música s'omple d'alegria i es transforma en una invitació a la vida.
Pel que fa al Salvador Alàs, per a mi van ser més importants les audicions de jazz que organitzava als Amics de les Arts, el divendres al vespre, a començament dels 60, jo devia tenir 17 anys. Érem uns 10 o 12, a vegades uns quants més, però sempre els mateixos... érem els únics aficionats al jazz d'aquell moment.
Jo també estava en un grup de música, al Social, The Blue Angels, amb el Josep Puigbó, el Joan Font, el Joan Orriols i el Valerià Parera. El Josep Maria Farràs era més dels Amics, però anava traient el cap perquè veia que el Puigbó tocava molt bé el piano —i si sentia una peça de jazz, de seguida et treia la melodia— i que se li obria una porta per poder tocar la música que realment li agradava. I gràcies a ell vam acabar anant als Amics. De fet al Social no els feia gaire gràcia el jazz.

—The Blue Angels va començar tocant música melòdica italiana?
—Sí, però també altres coses. Vam començar tocant música comercial i de patxanga, però al Josep Puigbó li agradava la música americana, sobretot la de la Glenn Miller Orchestra, i, com que tenia molta idea, en va fer alguns arranjaments per al nostre grup. Teníem guitarra, piano, vibràfon, bateria, trompeta, i també, durant un temps, saxos, el d'un xicot que tocava en una orquestra de ball, el Bernat Magan, i el de l'Enric Figueras. Vam actuar en alguns concerts de jazz al Teatre Alegria que patrocinava cada any per Sant Esteve el fill del propietari, el Porta, un noi molt bohemi que freqüentava el Jamboree, a Barcelona. Feia venir al Josep Farreras, el José Tarazona Pocholo... als músics més reconeguts al nostre petit món jazzístic d'aquells anys.

—Per què et vas decidir per la bateria?
—De nen em passava el dia Social, on el meu avi, el Serapio, era el cafeter... es deia Adrià com jo, però li deien Serapio perquè el seu avi se n'havia dit. Doncs allà, els caps de setmana, mentre la gent prenia el cafè, s'oferien concerts amb una orquestrina de 15 músics i jo m'embadalia escoltant i mirant el bateria, i per això quan tenia 6 o 7 anys el meu pare, que era fuster, em va construir una bateria de fusta,  força rudimentària, però meravellosa.
Uns pocs anys després, amb el meu cosí, que tocava la guitarra, i el Jaume Puig, que cantava, ja vam formar un grup que anomenàvem Orquestra Estrella i que va arribar a intervenir en una de les festes anyals d'estiu del Social que en deien Vetllada Alegre.

El 1959 es crea el Club de Jazz, dins Joventuts Musicals de Terrassa, impulsat per gent de més edat, com el Salvador Alàs i el Luis Palomares. A finals del 70, els joves ja heu agafeu el relleu. Per quin motiu? Hi havia diferències de criteri...?
—No hi va haver cap motiu de dissensió. L'Alàs era una persona molt oberta i, per exemple, posava discos de Charlie Parker, que era molt modern en aquell moment.
Per cert, la feina que teníem per trobar discos. A vegades calia anar a Andorra o a París perquè aquí no hi havia res.

 Swing Society, 1964
A diferència de la generació anterior, vosaltres, amb alguna excepció, a més d'afeccionats, vau optar per fer-vos intèrprets.
—Nosaltres ens ho miràvem des d'una altra perspectiva, teníem la pretensió de tocar jazz. Qui ens va donar l'empenta definitiva va ser el Wim van der Bruggen, un clarinetista holandès que va arribar a Terrassa per treballar d'enginyer tèxtil. A Holanda hi havia molta tradició de jazz clàssic i estaven molt més propers a tots els músics que passaven per París. A nosaltres, als joves, no ens interessava tant el jazz clàssic, sinó el bebop, però per arribar a Charlie Parker calia passar per tots els graons que porten fins a ell. Trobo necessari que els músics de jazz comencin per les arrels, pel més essencial, i que vagin evolucionant. Els músics d'ara tenen una gran formació tècnica, tots van a escoles magnífiques,  però sovint se salten els inicis del jazz.

—L'any 66 es van fusionar Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Com ho vau viure?
El Salvador Alavedra ens va ajudar molt. A finals del 1969, es va decidir obrir un petit local dedicat a programar jazz, la Jazz Cava, i al març de 1971 es va inaugurar. Alguns van haver de fer de paletes, jo vaig posar els altaveus i els amplificadors, l'Alàs va posar la fusteria i cadascun dels promotors vam posar 10.000 pessetes, però encara ens faltaven coses i el Salvador va fer una donació en metàl·lic que va permetre inaugurar la cava. Era molt aficionat al jazz i, encara que no ho entengués tot, sempre va estar al nostre costat.

Vosaltres teníeu uns grups estables que era la New Orleans Jazz Band, el Puigbò Jazz Quartet, el Modern Jazz Quintet...?
—Estables, estables, no ho eren, anaven canviant  amb el temps. El que sí que s'ha de remarcar és que abans d'aquests grups hi havia la formació del Wim, la Swing Society. Vam guanyar premis, el Farràs es va endur un primer premi com a solista al Festival de Jazz de Sant Sebastià de 1972. I, alguns altres anys, ens vam endur primers i segons premis com a grup. A finals de la dècada dels 60 ja estàvem prou en forma, escoltàvem els discos més actuals i havíem fet el salt cap a la música més moderna, el hard-bop, quan a Barcelona hi havia molta poca gent que la toqués...
I, a més, quan el Jamboree va tancar uns anys, la nostra Jazz Cava era l'únic local de Catalunya dedicat al jazz.
Al Jamboree és on realment vaig aprendre jazz, on vaig veure i viure els concerts més importants de la meva vida. Als 16 anys, anava d'amagat de casa al Jamboree, a Barcelona, i si els meus pares ho haguessin sabut, no m'hi haguessin deixat anar, perquè era un lloc on anaven marines dels vaixells dels EUA a ballar amb dones del carrer...

—L'ambient que es vivia als anys 60 era un ambient de molta repressió, vau trobar en el jazz una forma de rebel·lió contra aquella realitat?
Ens reuníem al vespre en un soterrani, a casa del Farràs, que tenia un pianet, i assajàvem o escoltàvem discos. Quan sortíem al carrer era una mica delicat, el vigilant deia que érem massa gent de cop. «Sortiu d'un en un». Reunir-se sense permís estava prohibit. Així es vivia a l'època de Franco! No cal dir que tots anàvem contra el seu règim i que també rebutjàvem el sector més retrògrad de la societat.

—Canviant una mica de tema, tens un historial muntanyenc important. Has participat en diverses expedicions: al Saipal l'any 1985, al Makalu el 1988 i el 1990 i al K-2 l'any 1993. Em pregunto si li era fàcil conviure a l'Adrià músic de jazz amb l'Adrià muntanyenc?
—El jazz comporta anar als clubs i beure i fumar… jo no, eh!, però, en general, si estàs dintre d'aquest món, com a mínim vas a dormir tard, i si has anat a dormir a les 4, no es fàcil aixecar-te a les 6, agafar les cordes i anar-te'n a escalar.
Una vegada vaig fer una cosa bastant forta, vaig anar a tocar al Festival de Sant Pol i en acabar del concert, a les 3 de la nit, vaig agafar el cotxe cap a Queralbs, vaig arribar a les 5 i vaig pujar a peu al Santuari de Núria, on m'esperava un company amb els esquís per participar a la cursa de Núria a La Molina. Vam fer or, però en acabar estava tan cansat que em vaig quedar adormit profundament i se'm van haver de d'emportar de tornada a Queralbs com si fos un sac de patates.


Com veus el futur de la música de jazz? Ja no interessa als joves? O, al contrari, cada vegada hi ha joves més preparats per tocar jazz?
Això està claríssim! Cada vegada hi ha joves més ben preparats per tocar jazz, és evident... tot i que a vegades els falta una mica de «duende». Sovint es nota que vénen d'una escola i que segueixen uns patrons molt identificables. Quan els he sentit uns quants temes —tot i fer virgueries—, no m'acaben de dir res, els hi manca swing, feeling… però n'hi ha molts de molt bons. També passa que el jazz d'ara és molt obert i acull tota mena d'idees que no sempre ens fan trempar als més veterans. Però necessitem joventut i saba nova!

Eli RodGüell
Jordi F. Fernández Figueras

Entrevista publicaca a Malarrassa, n. 9, octubre de 2015