El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


domingo, 29 de abril de 2012

«OMBRA». TRADUCCIÓ D’UN PETIT RECULL DE POEMES D’ANTÓN GARCÍA (2012)


Fotografía de Javier Gimeno


SOLOMBRA

A Teresa Mesegar


i

Nos mieus brazos el silenciu
la nueite
             la soledá del veiru
nel que la palabra vuelve.


ii

Los días esperan
las carreras tan claras d’una carta,
aquel suenu selemente
dormíu na alcordanza.


iii

La mar encende
l’amorosu fueu de los ueyos.
Espeyándonos, esqueira la lluna
nel papel de los tous versos.


iv

Xunto a ti,
so la nueite escarchada na qu’un día
bebiemos nós el nuesu aliendu.


v

A l’aire deixan las tuas manos
el pan de la sorrisa
que nun s’enceta,
l’augua de las llárimas
qu’a ningunu mueyan.


vi

Ente la solombra
un beisu amable nos anoya.


vii


El cielu blancu,
un pándanu apenas nel que llevar los ueyos:
vendrás llorando.


Uviéu, brano de 1981.



OMBRA

A Teresa Mesegar


i

En els meus braços el silenci
la nit
       la solitud del recer
on la paraula torna.


ii

Els dies esperen
les ratlles tan clares d’una carta,
aquell somni silenciosament
adormit a la memòria.


iii

La mar encén
el tendre foc dels ulls.
Reflectint-nos, furga la lluna
en el paper dels teus versos.


iv

Al teu costat,
en la nit estelada en què un dia
vam beure’ns el nostre alè.


v

Les teves mans deixen al descobert
el pa del somriure
que no s’enceta,
l’aigua de les llàgrimes
que no mullen ningú.


vi

Dins l’ombra
un petó amable ens abraça.


vii

El cel blanc,
tot just una planura on posar el ulls:
vindràs plorant.


Oviedo, estiu de 1981


Antón García, Estoiru, 1984.


(Traducció de l’asturià al català de Jordi F. Fernández Figueras.)


viernes, 27 de abril de 2012

«KOSHA EL JUDÍO». TRADUCCIÓN DE UN CUENTO DE JOSEP LLUÍS BADAL (2000)


«Утро после грозы» (1913), Казимир Малевич 

«La mañana después de la ventisca» (1913), Kazimir Malévich



KOSHA EL JUEU

«Manel, Manel Corruga, fill de Corrugues!», em va dir l'àvia. «Manel Corru­ga, fill de Corrugues, Emanuel, petit, queda't aquí i veuràs una cosa que no oblidaràs mai. Però escolta'm bé, no t'espantis! A l'ós no se'l desperta si hem d'embrutar-nos les calces, sents? T'amagues rere el taulell i dius al vell Benca Valenciana que tens el canguelo, que ets tan petit que t'has pixat de por. El recordes, el vell Benca? No et va deixar pujar un dia a la gropa d'aquella euga tacada? T'amagues entre les ampolles i quan el vell Benca agafi l'escopeta i corri saltant com una pilota, agafes la garrafeta groga que té amagada rere els cubellets de les arengades. Redéu, si la hi té, allí, m'ho he pensat molt! La pudor l'ha delatat, el vell Benca Valenciana, l'avar! Sí! Després, la garrafeta cap a casa, i corres com si el llop et pessigués el cul, clam! clam! clam! Però ara mira bé, Manel Corruga, fill de Corrugues, mira bé i no ho oblidis mai, perquè ja veig que arriba Kosha el jueu.»
Kosha el jueu va entrar a la tavèrnola negra. El jueu Kosha no va espantar ningú perquè era un home petit i sec com un crostó de pa. El jueu Kosha tenia una cara esquifida, sense ossos, que semblava la cara d'una persona bona. També podia ser la cara d'una persona poruga. Tothom va saludar el jueu Kosha, quan va entrar. Tothom va dir: «Bona nit, jueu Kosha!» «Fa una nit que arrenca la pell dels ossos, oi, Kosha?» «Vine amb nosaltres, Kosha! Aquest és un bon home!» El jueu Kosha saludava donant-se cops a les cames amb les mans.
L'àvia em va apartar de les seves faldilles negres d'una cleca i va avançar cap al jueu. L'àvia també deia: «Bona nit, jueu Kosha!» «Fa una nit que arrenca la pell dels ossos, oi, Kosha?» «Maria Morella!», va dir la veueta que va sortir del pit de Kosha. Jo puc jurar que no va moure la boca. «Sí, Maria Morella», va dir el pit de Kosha. «Heu vingut amb l'últim mascle del jove Tomàs, el vostre fill? Porteu-me'l a casa, si voleu fer-ne un homenet de profit. Ja em coneixeu, àvia Morella!» Llavors l'àvia es va ajupir i va dir: «Oh, mireu!» Això va dir, i va assenyalar una taqueta d'oli en el carnal esquerre dels pantalons del vell jueu Kosha. «No és res, àvia Morella, qualsevol cosa!»
—Sou un porquet!, va dir l'àvia aixecant-se de cop.
Llavors la pell de Kosha el jueu va canviar de color i dins el cap li van créixer els ossos. «Què?», diuen alguns que va dir. Això és el que diuen. Però jo asseguro que va dir «Clam!» I ho va bramar tantes vegades com va obrir la boca. Tothom es va apartar i algun de nosaltres va cridar el nom del vell Benca amb una veu d'anyell. A Kosha el jueu, mentrestant, se li van encendre els ulls. Una gota de sang li va degotar del llagrimal i se li va enganxar a la solapa folrada de l'abric. «Els cavalls!», va començar a xisclar. «Benca, fill de puta, els teus cavalls!» Amb el puny es va començar a copejar les dents tan ràpidament i amb tanta força que semblava que el vell hagués rejovenit trenta anys. Els artells li van quedar espellats i plens de sucs, i fins i tot homes com Miquel Marc, dels Marc, el carnisser que havia estat a illes atlàntiques, van apartar els ulls arrugant-los contra el cervell. Kosha el jueu va començar a saltar escopint uns sipalls de pam que s'esberlaven contra els caires de les taules. Va fer dos forats a terra amb les seves pesades botes. Però per què portava un home tan petit unes botes tan pesants? I l'àvia, què feia? L'àvia cridava el vell Benca, dient: «Benca, capgròs, sarnós, puta sifilítica, desperta't d'una vegada, el vell Kosha s'ha tornat a enfadar i et tornarà a matar els cavalls! Benca, fill de mala mare, bóta de vi!» Mentrestant Kosha havia esfondrat la porta d'un cop de cap i va entrar un terbolí de neu. Tothom es va tirar a terra i es va posar a resar, perquè tots sabíem de quina manera un terbolí com aquell es va endur els joves Agafi i Basília en la seva nit de noces, mentre es rebolcaven despullats com dos gossos, com els va xuclar i després els va estripar deixant-ne un bocí en cada branca. Però Kosha el jueu va udolar «Vés-te'n!» amb tal potència que el terbolí es va convertir en un bassiot d'aigua bruta que el sòl de terra picada va començar a absorbir. En el crit a Kosha el jueu se li va escapar un puny i va arrencar la maixella del jove Gripa. Així era de fort el puny de Kosha. Va arrencar a córrer. Esgüellava com si li arrenquessin els dits a dentellades: Clam!, Clam!, Clam! Vaig pensar que rebentaria i s'escamparia per terra com van quedar els cossos de l'Agafi i la Basília. Un bocí aquí i l'altre allà. Quan avançava cap a la porta l'àvia em va clavar una guitza als ronyons que em va esclafir a terra. «Tu ja saps, coquí!» Kosha el jueu no va rebentar. Va córrer com una ànima. La seva veu arribava amb el vent plena d'horror.
El vell Benca es va despertar. «Puta sarnosa!», li cridava l'àvia. Llavors el vell Benca va veure el que passava. Va agafar la seva escopeta i va dir: «Per cada cavall el remataré tres vegades.» Jo me li vaig plantar al davant i vaig dir: «M'he pixat de por, vell Benca!», però no era cert. El vell va passar per sobre meu i va sortir disparant. Tots van sortir. Se sentien trets. De tant en tant el crit de «Clam!, Clam!, Clam!». Les veus s'allunyaven. Després, només el vent i el fregadís de la neu que entrava rodant. A fora la nit era espessa i de tant en tant passava una ànima cavalcant sobre una torxa.
Em vaig quedar quiet. Els homes s'havien endut els llums de gas i petroli i les dues bombetes havien estat apagades. Les havia foses el Gran Llop? Quedava un llum d'oli penjat rere el taulell. Alenava com una vella. Dret al mig de la tavèrnola vaig començar a tremolar de fred. Vaig pensar que era prou petit per poder fer-ho. Em vaig treure el pitorret i em vaig orinar allí mateix. El líquid semblava que bullís, quan xocava contra ell mateix a terra. Vaig córrer rere el taulell, que era de fusta corcada, i em vaig ajupir. Hi havia hams per pescar, boles de vidre, plomes de gall dindi, plenes d'ulls, una serp morta dins un pot de vidre, caixes amb ampolles de cervesa buides, garrafes de vi, esca, un ganivet que podria partir un home en dues meitats, unes ungles d'ós enfilades, una fiola amb alcohol, un pot ple de bitxo, saquets de sal, una caixa de llumins buida, vasos, gerres i centenars d'objectes, calaixos, capses plenes de coses. Quan em va arribar la sentor de les arengades vaig sentir un renill tan fort que em vaig alçar i vaig sortir corrent de la tavèrnola. M'havia semblat que el renill provenia de la mateixa habitació: de sota mateix del taulell! «Àvia! Àvia!», cridava. Una urpa em va agafar pel coll i em va llançar sobre la neu. «I la garrafeta, Emanuel?» «Avia, àvia!», gemegava el petit Emanuel. L'àvia em va agafar, em va eixugar el nas amb els seus dits i em va assenyalar un grup de torxes que s'apropava. Sota les torxes rodaven unes tosses desiguals de pell. Una veu se sentia. L'home caminava davant de tot i s'arrencava els cabells de la barba.
—El vell Benca s'ha tornat boig! Però vaig criar quatre fills i la guerra me'n va prendre dos! Així! Després els dos petits van agafar un mal de pit i es van podrir aquí mateix. Mareta meva! La seva mareta se'n va anar a Bordeus. En sabeu res? Digueu-m'ho, si en sabeu res! Digueu que el vell Benca no parla sol! Que el vell Benca s'ha tornat boig? Què té d'estrany, digueu! Per què Kosha el jueu havia de matar-me els cavalls cada cop que s'enfadava? Què li havia fet, jo, eh? No vam ser amics? No em va salvar la vida, quan un soldat nacional me l'arrencava? No venia a la meva taverna a beure vi, com tothom? El meu vi no és dolent, ja ho sabeu, no tenia per què guardar-me tírria! Heu vist tots com Kosha el jueu ha matat la meva euga a cops de puny. Li ha rebentat el brot de cavall que duia dins el ventre! Jo no tinc fills! Què té d'estrany? Ell ja sabia que jo disparava a tocar, que la seva ira cridava la malastrugança. Em sents, vell Kosha? Encara em sents? Però què t'hem fet, jo o els meus cavalls? Què t'hem fet, vell nauseabund? No mereixo el teu perdó, potser?
Al darrere cinc homes portaven el que quedava de Kosha el jueu. Sagnava per quatre costats i li faltava un braç. «Fixa-t'hi», em va dir l'àvia. «No és mort. Resa.» Kosha el jueu deia paraules que ningú no entenia. Un dels homes aguantava un grapat de neu vermella contra la ferida que el braç arrencat havia obert. «Redéu, quina angúnia!», anava gemegant.
—Cap a la policia, Benca! —va cridar l'àvia. Tothom es va aturar. El vell Benca es va llançar als seus peus. Se sacsejava contra el fang i se senyava.
—Què haig de fer, àvia Morella? Cada vegada que s'enfadava...
—Cap a la policia, Benca! Si no, jo mateixa hi aniré.
El vell Benca es va arrossegar i va desaparèixer pel camí. També van desaparèixer les tosses que arrossegaven la bossa oberta de Kosha el jueu. Quedaven unes taques negres sobre la neu. Es va obrir un forat enorme en el cel. Al darrere hi havia estrelles que dibuixaven línies i puntes de fuet, estrelles que esclataven.
—El jueu Kosha, per què matava els cavalls de Benca, àvia? —vaig preguntar.
—Ningú no ho sap. Sempre que s'enfadava ho feia. A vegades en neixen, així.
—I jo, sóc un porquet, també?
—He vist com et pixaves dins la taverna.
Vaig ajupir el cap. «Com ho sap, àvia?» Però era una pregunta sobrera. L'àvia ho sabia tot, tot ho podia veure. Em va ensenyar les estrelles, i amb el dit va fer més gros el forat dels núvols, que es va tornar de color rosa. «Mira, aquesta és...» Em va dir els noms que tenien, una per una. Com podia saber-los? I d'on treia la força per portar-me als braços, travessant el desert de vent fins a casa, on el foc l'esperava encès, agitant els braços espantosament per escapar de la seva ira? Com sabia el camí que la neu i la nit ocultaven? I per què el vent s'ajupia davant l'Àvia i ens obria un forat rodó?


KOSHA EL JUDÍO

«¡Manel, Manel Corruga, hijo de los Corrugues!», me dijo la abuela. «¡Manel Corruga, hijo de los Corrugues!, Emanuel, chiquillo, quédate aquí y verás algo que no olvidarás nunca. Pero, escúchame bien, ¡no te asustes¡. Al oso no se le debe despertar si vamos a ensuciarnos los pantalones, ¿me oyes? Te escondes detrás del mostrador y le dices al viejo Benca Valenciana que tienes canguelo, que te has meado de miedo. ¿Te acuerdas del viejo Benca? ¿No te dejó subir una vez sobre las ancas de aquella yegua manchada? Te escondes entre las botellas y, cuando el viejo Benca agarre la escopeta y corra dando saltos como una pelota, coges la garrafita amarilla que tiene escondida detrás de los barriletes de arenques. ¡Rediós, si la tiene, allí, si le he llegado a dar vueltas al asunto! La peste le ha delatado, el viejo Benca Valenciana, ¡el avaro! ¡Sí! Después, la garrafita para casa, y corres como si el lobo te pellizcara el culo, ¡tac!, ¡tac!, ¡tac! Pero ahora abre bien los ojos, Manel Corruga, hijo de los Corrugues, abre bien los ojos y no lo olvides nunca, porque ya veo que llega Kosha el judío.»
Kosha el judío entró en la tabernucha negra. El judío Kosha no inquietó a nadie porque era un hombre pequeño y seco como un mendrugo de pan. El judío Kosha tenía un rostro chupado, sin huesos, que parecía el rostro de una buena persona. También podía ser el rostro de un blandengue. Todo el mundo saludó al judío Kosha. Todo el mundo dijo: «¡Buenas noches, judío Kosha!» «Hace una noche que te cala hasta los huesos, ¿verdad?, Kosha». «¡Ven con nosotros, Kosha! ¡Este sí que es un buen tío!» El judío Kosha saludaba golpeándose las piernas con las manos.
La abuela me apartó de su falda negra con un cachete y avanzó hacia el judío. La abuela también decía: «¡Buenas noches, judío Kosha!». «Hace una noche que le despelleja a uno, ¿verdad, Kosha?» «¡María Morella!», dijo la vocecita que salió del pecho de Kosha. Puedo jurar que no movió la boca. «Sí, María Morella», dijo el pecho de Kosha. «¿Ha venido con el último varón del joven Tomás, su hijo? Llévemelo a casa, si quiere convertirlo en un hombrecito de provecho. ¡Ya me conoce usted, abuela Morella!» Entonces la abuela se agachó y dijo: «¡Oh, mire!» Eso dijo, y señaló una manchita de aceite en la pernera izquierda de los pantalones del viejo judío Kosha. «¡No es nada, abuela Morella, una tontería!»
¾¡Es usted un marranete!, dijo la abuela incorporándose de golpe.
Entonces la piel de Kosha el judío cambió de color y dentro de la cabeza empezaron a crecerle los huesos. «¿Qué?», dicen algunos que dijo. Eso es lo que afirman. Pero yo aseguro que dijo: «¡Ñag!». Y lo bramó tantas veces como veces abrió la boca. Todo el mundo se apartó y alguno de entre nosotros gritó el nombre del viejo Benca con voz de cordero degollado. A Kosha el judío, entretanto, se le encendieron los ojos. Una gota de sangre se le escurrió del lagrimal y se le enganchó en la solapa forrada del abrigo. «¡Los caballos!», empezó a chillar. «¡Benca, hijo de puta, tus caballos!» Empezó a golpearse con el puño en los dientes tan rápidamente y con tanta fuerza que parecía que el viejo hubiera rejuvenecido treinta años. Los nudillos le quedaron desollados y cubiertos de jugos, e incluso hombres como Miquel Marc, de los Marc, el carnicero que había estado en islas atlánticas, apartaron los ojos arrugándolos contra el cerebro. Kosha el judío empezó a saltar escupiendo unos salivazos de palmo que se cuarteaban contra los cantos de las mesas. Abrió dos agujeros en el suelo con sus pesadas botas. Pero… ¿por qué llevaba un hombre tan pequeño unas botas tan pesadas? Y la abuela, ¿qué hacía? La abuela le chillaba al viejo Benca, diciéndole: «¡Benca, renacuajo, sarnoso, puta sifilítica, despiértate de una vez, el viejo Kosha se ha vuelto a enfadar y volverá a matarte los caballos! ¡Benca, hijo de mala madre, barrica de vino!». Entretanto Kosha había derribado la puerta de un cabezazo y entró una tremolina de nieve. Todo el mundo se arrojó al suelo y se puso a rezar, porque todos sabían cómo una tremolina semejante había arrebatado a los jóvenes Agafi y Basilia durante su noche de bodas, mientras se revolcaban desnudos como dos perros, cómo los había absorbido y luego los había desmenuzado dejando un pedacito en cada rama. Pero Kosha el judío aulló «Lárgate» con tal potencia que la tremolina se convirtió en un charcote de agua sucia que el pavimento de tierra apisonada empezó a absorber. Con el grito a Kosha el judío se le escapó un puño y arrancó la mandíbula del joven Gripa. Así de fuerte era el puño de Kosha. Echó a correr. Gruñía como si le desgajasen los dedos a dentelladas: ¡ñag!, ¡ñag!, ¡ñag! Imaginé que reventaría y se esparciría por el suelo tal como quedaron los cuerpos de Agafi y Basilia, un trocito aquí y otro allá. Cuando avanzaba hacia la puerta, la abuela me atizó una coz en los riñones que me despachurró contra el suelo. «Ya sabes, ¡cagón!» Kosha el judío no reventó. Corrió como un alma en pena. El viento nos traía su voz horrorizada.
El viejo Benca se despertó. «¡Puta sarnosa!», le chillaba la abuela. Entonces el viejo Benca advirtió lo que pasaba. Cogió su escopeta y dijo: «Por cada caballo, lo remataré tres veces». Yo me interpuse en su camino y dije: «¡Me he meado de miedo, viejo Benca!», pero no era cierto. El viejo pasó sobre mi cuerpo y salió disparando. Todos salieron. Se oían tiros. De vez en cuando aquel grito: «¡ñag!, ¡ñag!, ¡ñag!». Las voces se alejaban. Después, sólo el viento y el susurro de la nieve que entraba rodando. Afuera, la noche era espesa y de vez en cuando pasaba un alma cabalgando sobre una antorcha.
Me quedé quieto. Los hombres se habían llevado las lámparas de gas y petróleo y las dos bombillas se habían apagado. ¿Las habría fundido el Gran Lobo? Quedaba una lámpara de aceite colgada tras el mostrador. Jadeaba como una vieja. En pie, en medio de la tabernucha, empecé a temblar de frío. Pensé que era lo suficientemente pequeño para poder hacerlo. Me saqué la pilila y me oriné allí mismo. El líquido parecía hervir cuando caía sobre sí mismo, en el suelo. Corrí tras el mostrador, que era de madera carcomida, y me agaché. Había allí anzuelos para pescar, bolas de cristal, plumas de pavo real, llenas de ojos, una serpiente muerta dentro de un bote de vidrio, cajas con botellines de cerveza vacíos, garrafas de vino, yesca, un cuchillo que podría partir a un hombre en dos mitades, unas garras de oso ensartadas, una redoma con alcohol, un bote lleno de guindillas, saquitos de sal, una caja de cerillas vacía, vasos, jarras y centenares de objetos, cajones, cajas repletas de cosas. Cuando notaba el tufo de los arenques, oí un relincho tan potente que me incorporé y salí corriendo de la tabernucha. Me había parecido que el relincho surgía de la misma habitación: ¡de debajo mismo del mostrador! «¡Abuela! ¡Abuela!», chillaba. Una zarpa me agarró por el cuello y me lanzó sobre la nieve. «¿Y la garrafita, Emanuel?» «¡Abuela, abuela!», gemía el pequeño Emanuel. La abuela me recogió, me secó la nariz con sus dedos y me señaló un grupo de antorchas que se aproximaba. Bajo las antorchas rodaban unos bultos desiguales de piel. Se escuchaba una voz. Un hombre caminaba delante de todos y se arrancaba los cabellos de la barba.
¾¡El viejo Benca se ha vuelto loco! ¡Pero crié cuatro hijos y la guerra me arrebató dos! ¡Así! Después los dos menores cogieron una tisis y se pudrieron aquí mismo. ¡Mamaíta mía! Su mamaíta se fue a Burdeos. ¿Habéis oído algo de ella? ¡Decídmelo, si habéis oído algo de ella! ¡Decid que el viejo Benca no habla solo! ¿Acaso el viejo Benca se ha vuelto loco? ¿Qué tiene de extraño, decid? ¿Por qué Kosha el judío tenía que matarme los caballos cada vez que se enfadaba? ¿Qué le había hecho yo, eh? ¿No habíamos sido amigos? ¿No me había salvado la vida cuando un soldado nacional me la arrancaba? ¿No iba a mi taberna a beber vino, como todos? Mi vino no es peleón, ya lo sabéis, ¡no tenía porque cogerme manía! Todos habéis visto como Kosha el judío ha matado a mi yegua a puñetazos. ¡Le ha reventado el vástago de caballo que llevaba en su vientre! ¡No tengo descendencia! ¿Qué tiene de extraño? Él ya sabía que disparaba a matar, que su ira llamaba a la desventura. ¿Me oyes, viejo Kosha? ¿Todavía puedes oírme? ¿Pero qué te hemos hecho, mis caballos o yo? ¿Qué te hemos hecho, viejo hediondo? ¿Quizá no merezco tu perdón?
Detrás cinco hombres llevaban lo que quedaba de Kosha el judío. Sangraba por todas partes y le faltaba un brazo. «Fíjate», me dijo la abuela. «No está muerto. Reza.» Kosha el judío pronunciaba palabras que nadie entendía. Uno de los hombres aguantaba un puñado de nieve enrojecida contra la herida que el brazo arrancado había abierto. «¡Rediós, que angustia», gimoteaba.
¾¡Andando, a la policía, Benca! ¾gritó la abuela. Todo el mundo se detuvo. El viejo Benca se lanzó a sus pies. Se arrojaba contra el barro y se persignaba.
¾¿Qué puedo hacer, abuela Morella? Cada vez que se enojaba…
¾¡Andando, a la policía, Benca! Si no, tendré que ir yo misma.
El viejo Benca se arrastró y fue desapareciendo por el camino. También desaparecieron los bultos que arrastraban la bolsa abierta de Kosha el judío. Quedaron unas manchas negras sobre la nieve. Se abrió una brecha enorme en el cielo. Tras ella había estrellas que dibujaban líneas y puntas de látigo, estrellas que estallaban.
¾El judío Kosha, ¿por qué ha matado los caballos de Benca, abuela?
¾Nadie lo sabe. Siempre que se enfadaba lo hacía. A veces, nace gente así.
¾Y yo, ¿también soy un marranete?
¾He visto como te meabas dentro de la taberna.
Incliné la cabeza. «¿Cómo lo sabe, abuela?» Era una pregunta innecesaria. La abuela lo sabía todo, todo lo podía ver. Me señaló las estrellas y, con el dedo, hizo mayor la brecha entre las nubes, que se volvió de color rosa. «Mira, esta es…» Me dijo sus nombres, una a una. ¿Cómo podía saberlos? ¿Y de dónde le brotaba la fuerza para llevarme en brazos, atravesando el desierto de viento hasta casa, donde el fuego la esperaba ardiente, agitando los brazos pavorosamente para escapar de su ira? ¿Cómo distinguía el camino que la nieve y la noche ocultaban? ¿Y por qué el viento se humillaba ante la Abuela y abría para nosotros una brecha circular?

Josep Lluís Badal, Els Marges, n. 48, 1993.

(Traducido del catalán al castellano por Jorge F. Fernández Figueras)


lunes, 23 de abril de 2012

ELOGIO DE UN FRACASO (2012)


Barral Editores, Barcelona, 1974.


Elogio de un fracaso


Imaginé un título, Elogio del fracaso. Imaginé que escribiría un libro en el que expondría los altos objetivos que deseaba alcanzar en mi vida. Y, sin haber vivido, pretendía que ese libro también incluyera el testimonio de mi fracaso heroico. Eran sueños pretenciosos de un adolescente cargado de lecturas.

Hoy lo he recordado y se me ha ocurrido que, aunque el libro nunca fue escrito, aquel título sería una buena inscripción para grabar sobre mi tumba.

Así pues —he pensado—,  en el fondo debo sentirme bastante satisfecho de mi vida. No hubo heroicidades, pero quizá sí que al final estoy consiguiendo una pequeña sabiduría, estoy aprehendiendo el placer de la existencia.

De repente, me han venido a la memoria los epitafios vivaces —valga la paradoja— de Spoon River y por eso me he decidido a concretar el mío: «Elogio de un fracaso, mereció la pena vivirlo».


viernes, 20 de abril de 2012

«TE LLAMO TRISTEZA». TRADUCCIÓN DE UN POEMA DE JOAN VERGÉS (2003)



Fotografia feta per Francesca Woodman


T’ANOMENO TRISTESA

T’anomeno tristesa
i potser ets una dolça
claror d’infant
que encara m’acompanya.

T’anomeno record
i potser ets un paisatge
que ja neix somiat
i sóc jo qui m’esfullo,
verd d’aquells arbres,
consol del primer amor.

Tan fàcil és morir
com adormir-se a l’alba
amb la pluja i llum a dins
ara que començàvem
a mirar-nos als ulls.


TE LLAMO TRISTEZA

Te llamo tristeza
y quizá eres un dulce
resplandor de niño
que todavía me acompañas.

Te llamo recuerdo
y quizá eres un paisaje
que ya nace soñado
y soy yo el que me deshojo,
verde de aquellos árboles,
consuelo del primer amor.

Tan fácil es morir
como dormirse al alba,
la lluvia y la luz en nosotros,
ahora que empezábamos
a mirarnos a los ojos.

Joan Vergés, Com un bosc silenciós, 2007


 (Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras.)


martes, 17 de abril de 2012

«LOS PÁJAROS SE HAN COMIDO TODAS LAS MIGAS». TRADUCCIÓN DE UN POEMA DE JOAN VERGÉS (2003)


«Abuelo y nieto», 1959. Fotografía feta per Paco Gómez (1918-1998).

ELS OCELLS S’HAN MENJAT TOTES LES MOLLES

Els ocells s’han menjat totes les molles.
He de cercar els camins
sense nord, sense sol,
sense núvols ni marges.

De la mà d’un infant,
vacil·lant i captaire,
avanço poc a poc,
faig i desfaig les meves passes.

Enyoro el que he oblidat,
aquell primer camí
que cada vespre em duia a casa.


LOS PÁJAROS SE HAN COMIDO TODAS LAS MIGAS

Los pájaros se han comido todas las migas.
Debo buscar los caminos
sin norte, sin sol,
sin nubes ni límites.

De la mano de un niño,
vacilante y mendigo,
avanzo poco a poco,
hago y deshago trayectos.

Añoro lo que he olvidado,
aquel primer camino
que cada noche me conducía a casa.

Joan Vergés, Com un bosc silenciós, 2007

Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras.


lunes, 16 de abril de 2012

«DECÍDMELO TODO». TRADUCCIÓN DE UN POEMA DE JOAN VERGÉS (2003)



Fotografia feta per Willy Ronis


DIGUEU-M’HO TOT

Digueu-m’ho tot: com pot fer créixer el vent
al cor obscur d’una altra soledat
l’arbre nu de nosaltres,
terra adormida, cel emboirat per sempre?

He vist volar un ocell
allà on s’alçaven les meves mans
més altes que cap somni, comiat de la llum,
comiat del somriure dels matins.

Digueu-m’ho tot.
Em responen només
rostres decapitats,
ninots que el temps ha mutilat,
jo i els meus somnis i tots nosaltres,
sense lluita, ni crit, ni claror de records,
i flors que s’han obert en la tenebra.


DECÍDMELO TODO

Decídmelo todo: ¿cómo puede hacer crecer el viento
en el corazón obscuro de otra soledad
el árbol desnudo de nosotros,
tierra dormida,
cielo nublado por siempre?

He visto volar un pájaro
allí donde se alzaban mis manos
más altas que sueño alguno,
adiós a la luz,
adiós a la sonrisa de las mañanas.

Decídmelo todo.
Me responden tan sólo
rostros decapitados,
peleles que el tiempo ha mutilado,
yo y mis sueños y todos nosotros,
sin lucha, ni grito, ni resplandor de recuerdos,
y flores que se han abierto en las tinieblas.


Joan Vergés, Com un bosc silenciós, 2007

Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras.

viernes, 13 de abril de 2012

«ME QUEDÉ AQUÍ». TRADUCCIÓN DE UN POEMA DE JOAN VERGÉS (2003)


Fotografia de Nick DeWolf



VAIG QUEDAR-ME AQUÍ

Vaig quedar-me aquí,
a les branques mogudes per l'oreig,
al carrer solitari,
a les flors dels balcons,
a l'alta paret del campanar.

Les coses que he estimat
fan que jo encara sigui.
I també les paraules que he dit
—abraçada, ponent, pàtria, camí
són ara els noms
que porta el meu silenci.

Vaig quedar-me aquí.
No us caldrà preguntar.
Podreu trobar-me sempre.


ME QUEDÉ AQUÍ

Me quedé aquí,
en las ramas movidas por la brisa,
en la calle solitaria,
en las flores de las ventanas,
en el alto muro del campanario.

Las cosas que he amado
hacen que permanezca aún.
Y también las palabras que he dicho
¾abrazo, poniente, patria, camino¾
son ahora los nombres
que lleva mi silencio.

Me quedé aquí.
No tendréis que preguntar.
Podréis encontrarme siempre.

Joan Vergés, Com un bosc silenciós, 2007.


Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras.



martes, 10 de abril de 2012

«LA VENTANA». TRADUCCIÓN DE UN POEMA DE JOAN VERGÉS (2003)



Fotografia feta per Nuri Bilge Ceylan



LA FINESTRA

Més val
que ajustis la finestra,
les veus que ara et somriuen
no tenen res a veure
amb els discos ratllats
on vas gravar
tan malament
la teva vida.
No miris més
les fulles verdes
ni les mans juntes
dels qui comencen
a estimar-se.
Feixuc de diòptries,
no tens dret
ni a una mica de cel
d'aquesta tarda clara.
Desconnecta el pick-up,
desa al fons de l’armari
aquests apunts ridículs
de poesia nova,
i deixa que els records,
mes fidels que la vida,
et facin companyia.
Torna al teu centre:
la capsa dels retrats,
les postals en relleu,
els cromos de batalles
i els vells intents de versos
que no vas saber escriure
i que ja hauries
d'haver llençat al foc
fa tant de temps.
Deixa que a poc a poc
la sang se't torni espessa
i t'endormisqui
la son del fer-se vell,
qui sap si a l’hora dolça
de començar a morir.


LA VENTANA

Más vale
que ajustes la ventana,
las voces que ahora te sonríen
no tienen nada que ver
con los discos rayados
en los que grabaste
de cualquier manera
tu vida.
No mires más las hojas verdes
ni las manos unidas
de los que empiezan
a amarse.
Agobiado de dioptrías,
no tienes derecho
ni a un poco del cielo
de esta tarde clara.
Desenchufa el tocadiscos,
guarda en lo hondo del armario
estos apuntes ridículos
de poesía nueva,
y deja que los recuerdos,
más fieles que la vida,
te hagan compañía.
Vuelve a tu centro:
la caja de los retratos,
las postales en relieve,
los cromos de batallas
y los viejos intentos de versos
que no supiste escribir
y que ya deberías
haber tirado al fuego
hace mucho tiempo.
Deja que poco a poco
la sangre se te vuelva espesa
y te adormezca
el letargo del envejecer,
quién sabe si en la hora dulce
de empezar a morir.

Joan Vergés, La vida nova, 1970.


Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras.