Perquè, conseqüentment, si establim que en l’àrea A es parla la modalitat lingüística, fins ara no reconeguda, B, sorgiran un seguit de preguntes que, per respondre-les, implicaran un posicionament polític, o, si més no, social que potser farà capgirar un xic aquest ordre raonable al qual ens hem referit. En aquella àrea es parlen dues modalitats lingüístiques? Quins són els seus límits respectius? Quin és el nou estatus de la parla B? Fins on hem d’arribar amb aquesta parla, és a dir, puc jo com a parlant d’aquesta modalitat relacionar-me amb els veïns o amb l’administració? Per què sí —o bé— per què no? Puc demanar que se m’alfabetitzi en la meva pròpia parla? Ha de prevaler una llengua sobre l’altre? Ha de prevaler la llengua que fins ara havia estat l’única tinguda en consideració? Han de conviure ambdues en una igualtat desitjable però tal vegada impossible? Ha de prevaler la nova modalitat? Etcètera.
Però, la veritat, tot s’ha de dir, davant l’espectacle freqüent de lluites aferrissades motivades per interessos partidistes o per vanitat personal, aliens del tot a criteris lingüístics i socials —que emmalalteixen l’àmbit ja afeblit dels parlants d’una llengua i que fan que l’ús d’aquesta s’enquisti en el si de nuclis cada vegada més petits que s’escindeixen gairebé fins a la desaparició— hem de reconèixer que també les actituds paranoides d’uns frenen la seva expansió tant o més que l’actitud mandrosa, poruga o conservadora dels altres. L’ús i la normativització d’una llengua han de ser assumides i protagonitzades pel poble que l’ha heretada, si es converteix en un fetitxe per a elitistes sectaris ja la poden donar per morta i enterrada.
* * *
Com es pot veure, començar l’estudi d’una modalitat lingüística que fins al moment present ha estat menystinguda o ignorada, suposa obrir una mica la caixa dels trons, sigui quin sigui el camí que emprenguem en acabat. És bo reconèixer-ho: és clar que fem política —en major o menor mesura— quan treballem per la llengua d’una comunitat. Qui diu que quan treballa per la seva llengua no fa política, el que vol dir és que ja no ho percep així. Ja no ho percep així perquè, de política, ja se’n va fer. I amb els resultats que tots desitjaríem per a cada un dels nostres casos particulars: aconseguir que una determinada opció sigui sentida com a natural, com una realitat tant òbvia que no calgui ni plantejar-se-la.
 |
Edició en llengua extremenya de Le petit prince d’Antoine de Saint-Exupéry. |
Nosaltres —els signants— també hem volgut fer política, afirmació que no implica que pertanyem a cap agrupació política partidista, que treballem pels seus interessos o que treballem per fer-la accedir a cap poder o per exercir-lo.
No pretenem fer política utilitzant una llengua com a bandera d’interessos aliens als pobles i a les persones, ans el contrari: fem política en el sentit que treballem, en la mesura de les nostres i capacitat, a favor de determinat desenvolupament social i cultural de diferents comunitats que ens són properes per raons geogràfiques i històriques, o personals.
Lluís Felip i Aced
Jordi F. Fernández Figueras
(Pròleg al llibre Llengües ignorades, Emboscall, Vic, 2006,
edició a cura de Jordi F. Fernández i Gorka Redondo.)
