El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


domingo, 23 de octubre de 2011

LLENGÜES IGNORADES - 3 (2006)



Perquè, conseqüentment, si establim que en l’àrea A es parla la modalitat lingüística, fins ara no reconeguda, B, sorgiran un seguit de preguntes que, per respondre-les, implicaran un posicionament polític, o, si més no, social que potser farà capgirar un xic aquest ordre raonable al qual ens hem referit. En aquella àrea es parlen dues modalitats lingüístiques? Quins són els seus límits respectius? Quin és el nou estatus de la parla B? Fins on hem d’arribar amb aquesta parla, és a dir, puc jo com a parlant d’aquesta modalitat relacionar-me amb els veïns o amb l’administració? Per què sí —o bé— per què no? Puc demanar que se m’alfabetitzi en la meva pròpia parla?  Ha de prevaler una llengua sobre l’altre? Ha de prevaler la llengua que fins ara havia estat l’única tinguda en consideració? Han de conviure ambdues en una igualtat desitjable però tal vegada impossible? Ha de prevaler la nova modalitat? Etcètera.
Però, la veritat, tot s’ha de dir, davant l’espectacle freqüent de lluites aferrissades motivades per interessos partidistes o per vanitat personal, aliens del tot a criteris lingüístics i socials —que emmalalteixen l’àmbit ja afeblit dels parlants d’una llengua i que fan que l’ús d’aquesta s’enquisti en el si de nuclis cada vegada més petits que s’escindeixen gairebé fins a la desaparició— hem de reconèixer que també les actituds paranoides d’uns frenen la seva expansió tant o més que l’actitud mandrosa, poruga o conservadora dels altres. L’ús i la normativització d’una llengua han de ser assumides i protagonitzades pel poble que l’ha heretada, si es converteix en un fetitxe per a elitistes sectaris ja la poden donar per morta i enterrada.

* * *

Com es pot veure, començar l’estudi d’una modalitat lingüística que fins al moment present ha estat menystinguda o ignorada, suposa obrir una mica la caixa dels trons, sigui quin sigui el camí que emprenguem en acabat. És bo reconèixer-ho: és clar que fem política —en major o menor mesura— quan treballem per la llengua d’una comunitat. Qui diu que quan treballa per la seva llengua no fa política, el que vol dir és que ja no ho percep així. Ja no ho percep així perquè, de política, ja se’n va fer. I amb els resultats que tots desitjaríem per a cada un dels nostres casos particulars: aconseguir que una determinada opció sigui sentida com a natural, com una realitat tant òbvia que no calgui ni plantejar-se-la.

Edició en llengua extremenya de Le petit prince
d’Antoine de Saint-Exupéry.


Nosaltres —els signants— també hem volgut fer política, afirmació que no implica que pertanyem a cap agrupació política partidista, que treballem pels seus interessos o que treballem per fer-la accedir a cap poder o per exercir-lo.
No pretenem fer política utilitzant una llengua com a bandera d’interessos aliens als pobles i a les persones, ans el contrari: fem política en el sentit que treballem, en la mesura de les nostres i capacitat, a favor de determinat desenvolupament social i cultural de diferents comunitats que ens són properes per raons geogràfiques i històriques, o personals.

Lluís Felip i Aced
Jordi F. Fernández Figueras


(Pròleg al llibre Llengües ignorades, Emboscall, Vic, 2006,
edició a cura de Jordi F. Fernández i Gorka Redondo.)

LLENGÜES IGNORADES - 2 (2006)




Durant quatre setmanes dels mesos d’abril i maig de 2002,[2] vam poder escoltar a Terrassa conferenciants pertanyents a diverses associacions per al estudi i promoció de parles que es troben en un perill més o menys imminent de desaparició —aragonès, astur-lleonès, extremeny i andalús— i hem constatat que, curiosament, com més precària era la situació a arranjar més s’intentava desvincular aquesta feina amb la política.
Si bé això pot tenir un objectiu pràctic i lloable —pretendre el compromís d’un ventall ampli de la societat més enllà de diferències de partit i estalviar— al capdavall hi ha alguna cosa que grinyola quan es vol, com a col·lectiu, mostrar una asèpsia política que, de fet, resulta impossible a causa, justament, del cultiu ideològic subjacent que ha portat a cada un dels membres d’aquests col·lectius a organitzar-se.



Edició en llengua asturiana de Le petit prince
d’Antoine de Saint-Exupéry


La tria d’un objecte d’estudi no és un acte ideològicament neutre, sinó que és conseqüència, també, d’una visió determinada de la realitat i de la comunió amb uns valors, amb uns referents culturals específics adquirits en el sí d’una comunitat. Només s’estudia allò que existeix —ni que sigui conceptualment—, difícilment desitjaríem estudiar la llengua aragonesa o l’asturiana si no en reconeixem l’existència.
Només partint d’aquesta obvietat podrem entendre el canvi d’actitud que suposa passar de l’orgull ingenu que provoca en la comunitat el fet que algun lingüista vingui de fora a estudiar la pròpia parla a la malfiança roí que desperta quan aquesta mateixa activitat d’estudi és duta a terme de dins de la comunitat estant per un parlant nadiu. És tracta d’un curiós canvi de percepció. El primer es vist com a un excèntric innocu i el segon com a un radical que subverteix l’ordre raonable de les coses, un individu que passa a ser, aleshores, suspecte d’activitats gairebé subversives i company ideològic dels enemics del poble de tota la vida.
Alguns dels conferenciants del cicle «Les llengües ignorades» ens podrien explicar un reguitzell d’exemples decebedors sobre l’actuació de l’administració i d’alguns dels seus propis conciutadans per tal de preservar l’ordre pacífic i raonable de les coses.

(Continua)

[2] Aquest cicle de conferències, «Les llengües ignorades», organitzat pel grup d’activitats literàries d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, es va iniciar amb una taula rodona a la qual van participar Anna Bartra, Lluís Felip, Carme Junyent i Gorka Redondo i va comptar amb la participació com a conferenciants de Nicolás Valle Morea (llengües d’Extremadura), Anchel Conte i Chabier Tomás (aragonés), Xicu Álvare, Xoan Porta i M. Xesús Llope (asturià) i Gorka Reondo (andalús). Hem completat llargament el recull de textos que ens han fet arribar —que corresponen més o menys a les seves intervencions— els ponents esmentats, amb sis treballs més: un article anònim publicat a www.asturies.com (asturià), un article de Jusepe Emilio Iniesta (murcià) i una nota de Jordi Colomina (murcià) extrets de www.llenguamaere.com, un article de Manuel Jesús Sánchez (português oliventino) i dos articles de Gorka Redondo (romanó-caló i miscel·lània de llengües).

LLENGÜES IGNORADES - 1 (2006)




Manuel de Pedrolo explicava que, una vegada, uns testimonis de Jeovà li van respondre que ells no feien política quan els va preguntar per què l’intentaven de convertir a la seva fe en castellà i no pas en català. També, l’exabat de Montserrat, Cassià Just, va obtenir una resposta semblant no fa pas gaire temps, quan, en una visita al monestir de Samos, va proposar de fer una pregària en gallec. Sorprenentment, hi ha una mena de retòrica dels qui es dediquen a la defensa de les llengües minoritzades que fa que introdueixin el seu discurs amb una formula de captatio benevolentia que coincideix amb l’expressió dels exemples anteriors: nosaltres no fem política.
És una prevenció ben curiosa: ben segur que, tot i les intencions, en els casos anteriors no es feia cap altra cosa que política. De caire ben oposat, és cert, però política, indubtablement. El mateix concepte de llengua és polític perquè resulta indissociable d’un conjunt de valors i conceptes que basteixen la estructura organitzativa del món occidental: és un paràmetre que sovint resulta fonamental per a la construcció de la polis fins al punt que, de fet, les idees i teories que es tenen sobre les llengües són un reflex de concepcions socials i polítiques.


Edició en llengua aragonesa de Le petit prince
d’Antoine de Saint-Exupéry.


La llista d’anècdotes que fan palesa la mistificació que han sofert termes com llengua i dialecte i la seva relació confusa amb conceptes com estat, nació, ètnia o cultura és massa extensa com per comentar-la aquí.
Tanmateix, cal dir que tot aquest embolic gira entorn a la identificació de llengua amb poder polític i poder cultural. Però no pas qualsevol poder polític i cultural: el poder polític que s’identifica amb l’estructura organitzativa d’un Estat occidental i les formes escrites pròpies del sistema cultural d’aquest món occidental. De tal manera que, una parla que no sigui el mitjà d’expressió d’una comunitat similar a les nostres i que no gaudeixi d’un sistema cultural com els nostres té totes les possibilitats de ser identificada nebulosament com a dialecte (com a exemple: què hi incloem dins del concepte  dialectes africans?).
Pensem-ho a l’inrevés: una parla pròpia d’un estat amb les seves formes culturals estàndards no té gaire problemes per a ser individualitzada com a llengua  diferent d’una altra forma veïna (exemple d’això podrien ser el cas d’algunes llengües escandinaves, força intel·ligibles entre la majoria d’elles però no ens hi referim normalment com a dialectes escandinaus). [1]

* * *
(Continua)

[1] No ens en podem estar d’explicar-vos una anècdota ben il·lustrativa: En la primera sessió d’uns cursos de llengua gallega a la Universitat Autònoma, el professor —i autor literari— feia una classificació de les llengües romàniques. Després de parlar-nos del gallec, català, italià, romanès, etc., una de les persones signants d’aquest text va preguntar-li per què no feia cap comentari sobre llengües tant interessants per molts motius com el friülès i el sard. La resposta va ser que no eren parles de prou entitat social ni literària com per a posar-les al mateix nivell de les descrites. 

miércoles, 19 de octubre de 2011

UN APRENDIZAJE OLVIDADO (2011)



¿Qué sé de mis entrañas?

Nada, sólo lo que aprendí en los libros estudiados con desgana y lo que pude intuir en días de enfermedad y dolor, o sea, casi nada.
Mi piel es un muro impenetrable. ¿Qué conozco más allá de esa frontera?

No puedo saber mi cuerpo observando láminas de colores, planas, estáticas, inertes… La vida es palpitante y compleja, ni se puede reducir a ilustraciones sobre papel ni se puede entender incluso contemplando imágenes cinéticas o disecciones de cuerpos yertos.

¿Qué sé yo de mi piel, que sé de sus células, mucosas y glándulas internas?
¿Qué conozco de los cambios químicos de mis tejidos y órganos?
¿Qué, del estómago y los intestinos?
¿Y, de la saliva, el jugo gástrico y las secreciones pancreáticas y biliares?

Si me miro en un espejo, veré la imagen externa de mi cuerpo, pero no sabré nada sobre mis entrañas.

¿Qué sé del animálculo que expulsó mi cuerpo y se fundió con un óvulo para crear un ser nuevo?
¿Cómo se relacionan entre sí mis vísceras, cuál es su grado de autonomía y cuánta es su dependencia?
¿Qué conozco de esa red de células nerviosas que registra los estímulos externos y desde su centro da las respuestas adecuadas para que todo mi cuerpo avance y no cese en su progreso por la vida?

En un libro aprenderé las definiciones de tejidos, órganos, aparatos y sistemas o me serán descritos los procesos en que intervienen, pero en verdad no sabré nada sobre mis entrañas.

¿Y qué sé del yo que se halla en mis entrañas? ¿Qué puedo saber?
Mi rostro es un símbolo impenetrable. ¿Qué conozco más allá de esa frontera?

¿Qué sé de mi yo? ¿Algo así como lo que sobre mi organismo se puede saber por el reflejo de mi rostro en el fondo de una charca de agua obscura?

 Y si no sé nada sobre mí, si no me conozco a mí mismo, ¿qué puedo entonces saber sobre la existencia y el devenir de los otros?

Retorno al camino de un aprendizaje olvidado,
me acojo en el sentimiento de los seres y las cosas:
la armonía de un rostro, el brillo de sus ojos, el misterio de su mirada,
la luz áurea del poniente surgiendo tras el perfil de unas montañas,
el tacto templado de un cuerpo entrelazado en la obscuridad,
el perfume del bosque después de una lluvia lenta de otoño,
el arrullo nocturno de las olas sobre un mar en calma,
el hálito helado de la linde crepuscular…

miércoles, 12 de octubre de 2011

ÉS POSSIBLE UNA ALTRA CULTURA? - 4 (2003)

                 
VIII.             Cal també que la nostra cultura —la que es fa a Catalunya i la que es fa a Terrassa— trobi el seu lloc en l’articulació local–global, una articulació que no pot reduir-se a l’eterna reivindicació d’una identitat, sinó que hauria de concentrar-se en fomentar les aportacions des de casa nostra a la discussió internacional sobre els nous paradigmes culturals. La cultura és, avui més que mai, una suma de cercles concèntrics, en l’eix dels quals està l’individu —que el mercat i bona part de la classe política volen només com a consumidor passiu. Ens agradi o no, a través de molts dels nostres creadors i de potents indústries culturals, mitjançant el sentiment de pertinença de molts dels nostres conciutadans, la cultura catalana forma part de la cultura dels pobles d’Espanya —que va molt més enllà de les restringides fronteres mentals de l’espanyolisme retrògrad i excloent.
IX.                 Finalment, el Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals demana que la classe política no es vulgui apropiar de la cultura en benefici d’uns objectius de curt abast. L’administració pública té la responsabilitat de gestionar uns recursos que no són res més que l’aportació de la ciutadania al bé conjunt de la comunitat, motiu pel qual la societat civil no només té el dret, sinó l’obligació de participar en la gestió de la cultura. La relació entre els polítics, les entitats culturals i els creadors no hauria de regir-se per una actitud del “qui paga mana” —que és inacceptable senzillament perquè qui paga és el ciutadà amb els seus impostos—, ni les subvencions tampoc poden convertir-se en la clau de control de les iniciatives de la societat civil. Els pressupostos culturals han d’augmentar, però no per alimentar una creixent maquinària administrativa, sinó per revertir-los sobre la capacitat creativa i participativa dels administrats.
La cultura és un bé massa preuat, massa important per a la construcció d’una societat més justa, més cívica i més creativa, com perquè la malmetem. Cal revisar les estratègies dominants de la globalització, cal fer-se preguntes i cal extreure’n una reflexió. Cal estar atents als efectes col·laterals d’aquest pensament únic.
El Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals vol obrir aquest debat a tota la societat terrassenca i convida especialment totes les entitats, persones i col·lectius que conformen el sector cultural de la ciutat a participar-hi. Aquest text és només un punt de partida per una discussió que creiem tan necessària com inajornable.

Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Francesc Abad, Enric Cama, Jaume Canyameres,
Josep Casajuana, Salvador Domingo, Raimon Escudé,
Adela Farré, Jordi F. Fernández, Francesc Gordillo,
Tessa Julià, Pau Monterde, Pepi Sabrià i Ignasi Utset.

Terrassa, maig de 2003



(Publicat a Diari de Terrassa, 27 de maig de 2003.
Publicat a El 9 Nou, maig de 2003)
 

ÉS POSSIBLE UNA ALTRA CULTURA? - 3 (2003)

Des d’aquest pensament, proposem:


I.                    Que creadors i gestors culturals —especialment els de la societat civil— participin activament en la recerca i la proposta de solucions per als problemes del nostre temps. Les entitats culturals estan cridades a ser espais de reflexió i de debat, capaces de reunir tots els sectors d’una societat plural i impulsar el diàleg i la formació dels esperits. Els artistes, des de la plena llibertat, han d’assumir una actitud crítica vers el discurs dominant i traslladar les seves preguntes a l’imaginari col·lectiu.
II.                  Que la nostra cultura es qüestioni sobre la condició de la dona, atrapada en una xarxa de convencions socials retrògrades i clixés publicitaris, víctima no només de la violència que ara anomenem de gènere, sinó sobretot de la misogínia del poder —especialment del judicial i el polític—, mancada, com a creadora i artista, d’oportunitats i d’un reconeixement que no sigui paternalista, i abocada, quan procedeix d’altres cultures —cosa cada dia més freqüent— a triar entre l’aculturalització o la marginació.
III.                Que l’agenda cultural doni prioritat al coneixement dels “altres”, començant pels que viuen a casa nostra, que són els nostres veïns, i als quals demanem que aprenguin català, però sense invertir ni un cèntim en conèixer la riquesa cultural de la qual procedeixen —per dialogar amb ella— més enllà de benintencionades demostracions folklòriques a les festes majors.
IV.               Que es promogui un debat intel·lectual seriós sobre el desenvolupament sostenible, que informi, per exemple, sobre l’arquitectura i el disseny que consumeix la majoria dels ciutadans, i que no fomenti només un ecologisme banal i ostentós que fa del reciclatge i l’estalvi energètic un producte fashion per a cases de rics.
V.                 Que la nostra cultura acari el problema de la creixent violència social i el vertigen de desmotivació vital que hi aboca moltes persones de la nostra societat, especialment els joves, cap a una violència que és la cara fosca d’un ressorgir de la inquietud per l’ètica, que la cultura hauria de potenciar.
VI.               Que la cultura rebutgi i enfronti al creixent mercantilisme de la política, que comporta, com molts estan denunciant, una hipòcrita apropiació dels termes reivindicatius de la societat civil per buidar-los de significat. El pitjor que podria succeir amb el projecte del Fòrum Universal de les Cultures seria que, després de les gran inversions que ha suposat, el diàleg global que proposa sobre temes tan importants com multiculturalitat i sostenibilitat, es quedés en una mera operació cosmètica, que servís com a pantalla intel·lectual d’un gran operatiu d’especulació immobiliària, però que no fos capaç de connectar de veritat amb el debat que ja està promovent la societat civil mundial.
 VII.              Que es dugui a terme una reflexió profunda sobre la concentració de grups mediàtics i culturals i sobre l’ús de les noves tecnologies de la comunicació que superi l’idíl·lic robinhoodisme que ens fa creure que som alternatius perquè som pobres, minoritaris i voluntaris, i que apel·li als professionals perquè recuperin la seva consciència crítica i la seva responsabilitat cultural.
(Segueix)

ÉS POSSIBLE UNA ALTRA CULTURA? - 2 (2003)


La creació artística i cultural s’ha mogut sempre, com un funàmbul, sobre una corda tensa entre el poder i la societat. L’artista ha estat un bufó i un criat, però també un déu i un heroi; ha materialitzat l’imaginari col·lectiu, però els millors creadors han estat aquells que han ajudat a construir-lo, aquells que amb el seu compromís ètic —i fins i tot en contra del poder que els finançava— han imaginat un món millor per marcar-nos el camí per arribar-hi i aquells que ens han fet preguntes punyents per no deixar-nos caure en la complaença. Alliberat de la arbitrarietat del mecenes per l’anonimat del mercat, el creador esdevé ara víctima de la trivialitat exigida pel marketing —i del silenci que els poders econòmic i polític intenten imposar a qui se’ls oposa. Per això és més important que mai que l’art i la cultura —instruments privilegiats per “destapar” les fal·làcies i contradiccions de la nostra societat, per revelar els plecs més amagats de la naturalesa humana renovin el seu diàleg amb la realitat i es reclamin transmissors de valors com el respecte i el compromís social.
La llibertat creadora, sens dubte inqüestionable, no pot ser una excusa per a què el sector cultural defugi els grans temes de debat del nostre temps, de la mateixa manera que l’exercici de la política cultural no pot esdevenir la simple administració d’un compte de resultats, on en el deure s’hi consignen els impostos d’uns ciutadans i ciutadanes reduïts a mers consumidors d’oferta lúdica i en l’haver els vots que els polítics aconsegueixen cada quatre anys. Polítics i creadors han de tenir clara quina és l’agenda cultural d’ara mateix i que, al contrari del que alguns semblen pretendre, no és un simple catàleg de gèneres artístics —òpera, cinema, teatre, jazz...—, complementat amb una mica de folklorisme, per enriquir l’oferta turística de les nostres ciutats.
Si la política cultural té una missió, aquesta no pot ser altra que la d’armar la societat perquè tingui capacitat de resposta davant de la realitat, i això exigeix que la gestió de la cultura estigui en mans de la ciutadania, que no es pot veure mai reduïda al simple paper de públic, en una democràcia d’espectadors. Si la cultura té avui una missió, aquesta és ajudar les persones, cada persona, a construir una nova mirada —una mirada crítica— per connectar amb la realitat i transformar-la.
Si les entitats de la societat civil i l’administració pública no són capaces d’aconseguir, cadascuna des de l’espai que li és propi, sensibilitzar i mobilitzar la societat i fer-la participar en la creació i el debat cultural, més enllà del consum passiu d’una oferta de caràcter lúdic, unes i altres hauran fracassat estrepitosament. Si la cultura queda presonera en un ghetto d’excel·lència i snobisme autoreferencial, o si seguim buscant models en un passat caduc o en el miratge de països idealitzats, correm el risc de perdre el tren del present i potser, fins i tot, el tren del futur.
L’agenda cultural és sempre una agenda política, perquè quan el sector cultural gira l’esquena al que està passant a fora —al carrer de les nostres societats opulentes, però també en les seves clavegueres de marginació, o més enllà dels països del club dels rics— queda presoner en mans del poder, convertit en bufó a la cort del rei Diners, o en mera peça decorativa, en una antigalla per ensenyar a les visites i poca cosa més —com els passa a molts dels nostres museus. Per això, a més de crear espais per la cultura —que segueix sent el programa cultural de molts partits, sobre el paper i a la realitat—, espais que després cal rendibilitzar, cosa que sovint s’acaba fent en termes d’audiència i cedint el protagonisme al mercat, cal que se’ns proposi un programa de cultura basat en l’impuls a la creació i en la reflexió al voltant dels grans temes del present.
(Segueix)

ÉS POSSIBLE UNA ALTRA CULTURA? - 1 (2003)

El debat social que s’ha generat a causa del creixent descontent de la ciutadania amb les formes i pràctiques polítiques del món actual ha arribat també a l’àmbit cultural. El fenomen de la globalització econòmica —que permet a uns pocs multiplicar els seus beneficis en mercats d’escala planetària, mentre un nombre creixent de persones i comunitats, arreu del món, veuen augmentar la seva vulnerabilitat i perden progressivament tota possibilitat de control sobre les decisions que poden devastar la seva vida— ha generat un moviment de contestació també global. Un moviment que, des de la diversitat de les seves propostes, clama que un altre món és possible, i reclama, sobretot, noves formes de participació social en totes les decisions que afecten les nostres vides.
            Un grup de socis d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, constituïts en un grup d’opinió dins l’entitat, creiem que aquest debat ens interpel·la i ens ha de fer preguntar-nos si la cultura està avui a l’alçada dels reptes que planteja aquest nou debat social, tant en el marc estricte de la creació com en el de la política.
La cultura també s’ha vist afectada pel procés hegemònic i homogeneïtzador de la globalització, de la mà sobretot de les grans indústries culturals —cinematogràfica, musical i editorial—, que distribueixen els seus productes arreu del món amb el suport d’un sistema mediàtic que —vinculat sovint econòmicament a les indústries que promou— fa temps que va perdre la seva actitud crítica i ha esdevingut un element més de les estratègies de marketing. Alhora, la lògica del mercat i la tirania de l’audiència s’han infiltrat en tots els processos d’intermediació cultural, des dels que practica l’administració pública —molt més interessada en organitzar espectacles per a un públic passiu i acrític que en donar suport al pensament i a la creació— fins als que s’executen des de la iniciativa privada, però també en moltes entitats culturals —paralitzades entre la manca de recursos i la necessitat de justificar amb xifres les exigències de la lògica dels que atorguen les migrades subvencions.
Els patrons culturals d’aquesta indústria global de la cultura són els d’un mercat que fabrica la música llatina a Miami i l’imaginari col·lectiu a les sales de guionatge políticament correcte de Hollywood. En diem global, però es tracta d’una concreció molt determinada de la cultura occidental, que barreja l’exhibició descarnada de la violència —de vegades disfressada de denúncia— amb uns models socials puritans i conservadors. L’aposta per la diversitat, de la que alguns presumeixen, es queda en mer decorat exòtic; el modista i el cuiner esdevenen icones culturals al costat de l’escriptor, el músic o l’arquitecte; i el súmmum de la rellevància cultural és vendre milions de discs, milions d’exemplars d’un llibre, triomfar en la gala planetària de MTV o, és clar, rebre un Oscar. Però, ¿què passa amb les iniciatives d’interès cultural real que no són beneïdes per l’audiència, perquè són difícils, perquè agredeixen el cofoïsme de la nostra societat o, simplement, perquè demanen un esforç i un ritme que no s’adiu amb aquesta mena de caducitat a curt termini que marca el mercat? I... ¿quina és la mesura de qualitat que pot contrapesar aquesta mena de tirania de l’audiència?
(Segueix)

sábado, 8 de octubre de 2011

DE LA PROFUNDIDAD DEL AGUA (2011)




Mar, en el esplendor del mediodía, te contemplo desde el umbral claroscuro del pinar y nace en mí una infinita nostalgia por un tiempo ignorado en la conciencia de la especie.

Te contemplo con los ojos cerrados mientras mi sangre fluye acompasada al vaivén de tus olas y mi cuerpo palpita al ritmo primordial que surge de la profundidad de tus aguas

Mientras mi carne se alimenta de luz solar y mi piel se reconoce en el barro perfumado y vegetal de tu ribera, oh mar, escucho tu canto sin palabras.

Tú guardas el secreto, mar azul profundo.

Mientras mi conciencia se disuelve en el perfil de tu horizonte, oh mar, escucho tu canto sin palabras.

Tú guardas el secreto, profundo mar azul.
 

martes, 4 de octubre de 2011

YO YA HE MUERTO (2011)



Sé que será como cuando no fui: yo ya he muerto.

Vivo, en mí se concreta cierta forma irrepetible de materia y energía que viene de la nada que es todo y va hacia el todo que es nada.

O sea, vengo de la muerte y voy hacia la muerte.

Mi huella en el devenir de lo que es será semejante a la que traza en el perfil de aquellas montañas el aire que desplazo al girar una página de este libro o, mejor aún, será semejante a la emoción que causa el verso frustrado que al final el poeta excluyó de este poema.

Mientras tanto, soy: me entretengo matando el tiempo.