El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


lunes, 29 de junio de 2015

MARINETTA: «A MI EM MOLA MOLT LA VIDA!» (2015)


Foto: Jordi F.



MARINETTA: «A MI EM MOLA MOLT LA VIDA!»

Marina Arjona, més coneguda com Marinetta, és un esperit creatiu terrassenc que s'ha manifestat en diverses disciplines artístiques. Fa vint anys va començar a ser molt coneguda en els ambients juvenils de Terrassa, com a membre i motot d'Helly, un grup de música pop que va arribar a ser el n. 1 de la llista d'èxits de maquetes del programa Disco Grande de Radio 3...

Com et vas sentir l'any 1995 quan amb vint-i-dos anys el vostre grup  es projectava des d'aquesta Terrassa, una ciutat mitjana, cap a tot l'àmbit de l'Estat? Quins records guardes d'aquella època?
No estava preparada ni per actuar en directe ni per sentir-me centre de les mirades, em vaig capficar per la imatge que transmetia i això em va accentuar alguns complexes dels que no era conscient... Però la meva trajectòria creativa no va començar amb la música, va començar a les arts plàstiques i el teatre. En acabar el COU, m'hauria agradat matricular-me a la Facultat de Belles Arts, però la meva família era humil i no em podia pagar els estudis, així que vaig anar a l’Escola d’Art a Terrassa, però només un curs, igualment era massa car per a les nostres possibilitats. Vaig decidir deixar els estudis i independitzar-me, un company que va veure els meus quadres em va animar a estampar samarretes amb els meus dissenys i en vaig vendre força.

Marina, com va ser la teva infantesa? Quins records guardes de la vida familiar, de l'escola, del teu barri?
La meva mare ens havia de mantenir a quatre germans —els meus pares es van separar quan jo tenia 11 anys—, feia dos torns a la fàbrica, va treballar moltíssim i anava molt estressada. No acaba d'entendre la meva vocació artística, la meva passió per la música, no entenia que jo anés el cabell taronja i sabates de plataforma.
Vivíem a Pere Parres, quan sortia de l’escola em passava el dia voltant amb la bici pels carrers, els hort i el torrent, conversant amb mi mateixa. Treia molt bones notes, però era rebel amb els professors, això em va comportar alguns problemes.

Vas implicar-te en activitats polítiques?
Vaig estar tres anys a Joves amb Iniciativa i després en vaig integrar al moviment okupa. Ara el meu activisme és bastant més discret, però el continuo exercint. Dono suport a diverses plataformes reivindicatives i en el meu dia a dia sóc conseqüent amb allò que crec.

Cap al 2007 vas filmar un curtmetratge, Black Box. Creus que la seva concepció i realització de va significar un punt d'inflexió la teva vida? No tan sols en l'aspecte artístic, sinó global, com la fi d'una etapa i un pas cap a la maduresa. Ho veus així?
Estava fixa feia 7 anys en una empresa, però vaig prendre de la decisió de deixar la feina per satisfer necessitats que duia a dins. Tenia un amic que ja era gran i anava a la universitat. Emmirallant-me en el seu cas, vaig entendre que encara estava a temps de fer moltes coses: vaig muntar el meu projecte musical en solitari, vaig desenvolupar diversos projectes de diferents disciplines, em vaig preparar la selectivitat i la vaig aprovar, i vaig fer aquest curtmetratge tot parlant del meu passat.

De què va, ens pots explicar el seu missatge?
Al final del curtmetratge canto una cançó que condensa el missatge, més enllà dels aspectes anecdòtics. Quan una brutícia cau dins una ostra, acaba convertint-se en una perla. A Black Box vaig convertir en elements d'una obra artística coses que m'avergonyien i que d'una altra manera no hagués ensenyat fàcilment. Va esdevenir un punt d'inflexió perquè vaig deixar de donar-me importància, vaig deixar de representar un personatge i ara fer les coses per amor i sense esperar cap resposta a canvi. Abans amb l'art no feia un servei, sinó que inflava el meu ego, em destacava en certs ambients culturals. Ara em sento realitzada de veritat perquè estic treballant en projectes visuals que concreten les idees d'altra gent, que tenen una funció pràctica... Aquesta sensació d'estar ajudant a la gent a volar és molt gratificant.

T'has expressat en  diverses disciplines: música, teatre, pintura, fotografia, videoart, cinema, art conceptual, disseny... En quina consideres que has assolit amb més encert els objectius que t'havies proposat? 
Jo estic molt contenta amb alguns dels projectes en que he participat,  des dels grups de música als de teatre. El teatre l'he fet com qui baixa a l'esbarjo amb els amics, no sóc bona actriu, però m'agrada l'ambient que es crea en els assajos... Tot el procés de creació que hi ha darrere d'una obra de teatre és molt guapo. En relació al tema de la música, tot el que és composició i cantar m'encanta i aprofito totes les ocasions que tinc per col·laborar amb altres músics. Pel que fa a l'audiovisual, sempre he tingut moltes idees, però sempre m'ha faltat temps, diners i gent que vulgués col·laborar seriosament. A la universitat vaig realitzar un documental sobre el cementiri d'animals que hi ha a Torrelles de Llobregat, un projecte que feia molts anys quetenia al calaix. Per cert, vaig treure una matrícula.

Fa poc t'has graduat en Comunicació Audiovisual a la UPF amb un expedient acadèmic més que excel·lent. T'ha costat pagar-te aquest estudis  i haver compaginar-los amb el treball? 
Vaig poder pagar-me'ls gràcies a les beques i als amics que em van prestar calers, però el primer any me'ls va pagar l'empresa on treballava. Hi vaig anar amb moltes ganes, el primer dia que vaig trepitjar la universitat em vaig emocionar, però van ser quatre anys molt durs perquè havia de fer pràctiques no remunerades i moltíssimes més coses alhora que treballava. El tercer any em van operar d'un tumor de mama, el tercer càncer en vint anys, es van morir la meva àvia i el meu pare, vaig patir una ruptura sentimental, vaig quedar-me a l'atur i tot i això vaig acabar la carrera. Va ser dur, però tenia la brúixola molt ben posada i molt enfocada al que volia, pensava que era la última oportunitat d'aconseguir-ho, un «ara o mai». Però d'oportunitats hi ha sempre, ara estic a punt d'entrar al Conservatori per fer els estudis de música que no vaig fer de petita.

Professionalment has aconseguit viure d'allò que t'agrada fer. Què són Lovemos Creative i Smilindieye?
Després de quedar-me a l'atur mentre estudiava, vaig decidir treballar per a mi mateixa. Amb Smilindieye, he retornat a estampar samarretes, però estic molt més focalitzada amb Lovemos Creative, un estudi de disseny creatiu que dona serveis audiovisuals a preus petits a petites empreses i comerços.

Si no haguéssis passat per tres càncers, creus que, encara que sembli una paradoxa, hauries arribat a fer tot el que has fet i fas ara?
—A qualsevol que passi per un càncer, el cos i la ment se li disparen amb l'afany de lluitar i sobreviure . Hi ha gent que es pensa que no té força i descobreix tota la porta a sobre. La gent diu que he estat molt valenta i lluitadora... sí, però perquè no em quedava més remei. És que a mí em mola molt la vida!

Eli RodGüell
Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Malarrassa, n. 6, juny de 2015



sábado, 27 de junio de 2015

LLUÍS VILAPLANA: «EL MEU OBJECTIU ÉS RESPECTAR EL PRODUCTE BÀSIC, POTENCIAR LES SEVES VIRTUTS, NO DESNATURALITZAR-LO» (2015)


Lluís Vilaplana al pati del restaurant El Llumí - Foto: Jordi F.



Lluís Vilaplana: «El meu objectiu és respectar 
el producte bàsic, potenciar les seves virtuts, 
no desnaturalitzar-lo»


Format a l’Escola d’Hostaleria Hofmann, el seu pas per diversos i renombrats restaurants de Barcelona (Tragaluz, Gaig, Folquer) i París (Fogón, Taira, Carré des Feuillants, Les Ambassadeurs) va conduir-lo a iniciar la seva pròpia aventura gastronòmica a Terrassa amb el restaurant El Llumí, convertint-lo en un referent gastronòmic a la ciutat.

Com va començar la teva vocació per la cuina? Tens algun antecedent a la família?
Els meus pares són molt gourmets i quan jo era petit em van portar a restaurants molt bons. Mai demanava el menú infantil, sinó que volia menjar el mateix que ells: mariscs, percebes, cargols… Va arribar el dia en què es va acabar l’educació obligatòria i tocava plantejar-se què volia fer a la vida. El gaudir tant d’aquestes experiències va fer que em respongués: «M’agradaria tenir un restaurant». Sobretot per donar a la gent el que a mi m’agradava quan anava a menjar als restaurants. Llavors, investigant, vaig advertir que els millors restaurants eren aquells regentats pel propi cuiner, que també era el propietari. I, d’aquesta manera, em vaig decidir a estudiar cuina a l’Escola d’Hosteleria Hofmann, a Barcelona.

Sabem que després dels anys a la Hofmann vas treballar a restaurants importants: Tragaluz, Gaig i Folquer, a Barcelona, i Fogón, Taira, Carré des Feuillants i Les Ambassadeurs, a París. Què t’han aportat aquests aprenentatges?
A París hi vaig anar perquè la meva xicota, la Mireia Fonolleda, hi estava estudiant i, a banda de ser la meca de la cuisine, un antic professor em va recomanar a Alberto Herráiz, de Fogón, qui em va contractar i em feia anar com a cuiner visitant a restaurants d’amics seus. En un any, vaig tenir la sort de passar per molts restaurants fent pràctiques.
La meva política no era treballar en un sol restaurant i anar escalant fins arribar al cim sinó anar aprenent de les diferents maneres de treballar. Els restaurants d’estrelles Michelin i cuina elaborada m’han aportat molt, per descomptat, però també vaig aprendre molt treballant en restaurants amb cuines petites i precàries, amb molt volum de gent i pocs recursos. Els restaurants amb estrelles Michelin, tenen unes plantilles molt àmplies en què cada cuiner s’especialitza en una o dues tasques o plats específics. A mi m’interessava aprendre a ser autònom i a tocar totes les tecles quan calgués. A París, per exemple, també vaig treballar en un forn de pa. També va ser important perquè a França hi ha un respecte pel pa que aquí, per desgràcia, no és gaire freqüent.
Tornant d’un viatge a Sud-Amèrica, fa uns cinc anys, vaig pensar que era el moment de començar a cuinar en el meu propi restaurant. Al principi, la meva xicota em va ajudar molt en el tracte amb els clients i amb el servei de saló, que era un tema que jo no dominava gaire, i jo volia estar a la cuina.

Què penses quan cuines?
Quan treballes en una cuina en alguns moments has d’estar molt concentrat i amb els sentits atents a allò específic que estàs fent i en altres has de deixar volar la teva imaginació creadora. Hi ha també estones de feina rutinària, molt relaxades, en què la teva ment pot pensar en altres temes.

Què cerques aconseguir amb els teus plats? Quina és la teva filosofia?
El meu objectiu principal és respectar el producte bàsic, potenciar les seves virtuts, no desnaturalitzar-lo. Treballo amb pocs ingredients, amb receptes senzilles, però m’agrada jugar amb les formes i els colors per obtenir un resultat genial.

Com definiries la teva cuina?
És una cuina de proximitat que es basa en l’utilització de verdures de temporada i en la producció de pagesos de zones properes. Amb el temps, he après molt bé quins són els productes de temporada. Al principi anava una mica desorientat en aquest aspecte.
Com és el teu dia a dia?
Hi ha unes feines fixes, essencials, que es van repetint. Els dimarts al matí són especials, és el moment de fer les compres i segons allò que trobo, rumiar provatures i plantejar-me canvis a la carta.
Ara bé, els canvis els planejo amb certa anticipació, tampoc improviso. I, encara que no es vegin canvis a la carta, sempre tenim plats nous a punt quan s’acaben ingredients de temporada.

Algun projecte nou a curt o mitjà termini?
Sí, m’agradaria oferir un servei de plats per emportar a casa, així com —potser associat amb altres restauradors— engegar una empresa que ofereixi petits i mitjans càterings per a celebracions familiars.

Per acabar, quin és el teu plat estrella?

Més que parlar de plat estrella, puc parlar de dos plats que es mantenen invariables a la nostra carta: els raviolis de Gorgonzola amb avellanes i la terrina de galta de porc amb patates trufades. Si els deixés de fer, els clients habituals posarien el crit al cel.


Eli RodGüell
Jordi F. Fernández Figueras


Publicat a Malarrassa, n. 5, maig de 2015

jueves, 25 de junio de 2015

ALFONS FERRAN FREIXA: «SÓC INTUÏTIU, UN CUL INQUIET, I M’AGRADA EXPERIMENTAR» (2015)


Alfons Ferran Freixa al seu estudi, a Terrassa - Foto: Eli RodGüell


ALFONS FERRAN FREIXA: «SÓC INTUÏTIU, 
UN CUL INQUIET, I M’AGRADA EXPERIMENTAR»

És una de les joves figures artístiques més inquietes i polifacètiques de Terrassa, es va formar en direcció artística per l’ESCAC, però actualment és luthier d’instruments musicals de subsistència (Red Neck Luthier), és baixista del grup de rock Les Dents Afilades i promotor del festival Esmolat Rock.


—Com et definiries com a persona?
—Uf! És difícil —rumia—. M’esteu «apretant», eh! Potser sóc afable, inquiet… sempre buscant coses noves.

—I com a creatiu?
—Sóc intuïtiu, un cul inquiet, i m’agrada experimentar, faig coses amb una motivació incidental, a partir de tot allò que vaig trobant pel camí… Intento buscar conceptes més enllà del que ja hi ha,així com fer activitats habituals, però tot buscant referents diferents.

—El creador ha d’adoptar una postura d’humilitat o es pot permetre manifestar la seva vanitat?
—Tot i que depèn de la personalitat de cada un, és possible que totes dues actituds convisquin al mateix temps.

—Quins referents tens a la vida?
—Al marge del meu pare i la meva mare, totes aquelles persones en les que m’he fixat gràcies als valors que ells em van transmetre. En general, totes són persones lluitadores, honestes i positives. Si n’hagués de citar alguna, em fixaria amb Gandhi.

—I a l’àmbit creatiu a qui t’agradaria semblar-te?
—Em costa també dir noms perquè la curiositat ha fet que hagi tingut molts referents. Serien molts. A més a més, sóc molt eclèctic; no em tanco en estils o tendències. Es tractaria de trobar un equilibri entre ètica i estètica: m’agraden artistes que tenen una clara intenció purament estètica, però també aquells amb intencions morals.

L’Alfons va estudiar per a director artístic a l’ESCAC, però en el terreny de l’audiovisual de moment —segons ens diu— es limita a col·laborar en la realització d’anuncis, majoritàriament. La seva creativitat segueix altres camins… de moment.

—Què prefereixes, ara per ara, ser creador o anar investigant?
—Ara mateix, prefereixo anar descobrint i aprenent coses que per a mi són noves. De més jove, em sentia molt satisfet d’allò que feia, ara descobreixo que hi ha gent que ha fet lo mateix i abans i millor. Potser algun dia tindré una època més constructiva…

Però construir, lo que es diu construir, l’Alfons construeix. I tant! Un dia es va trobar fent amb uns trossos de fusta vells uns «trastos» semblants a allò que feien els miners antics als EUA i que hom anomena instruments musicals de subsistència, instruments fets amb llaunes, pals d’escombra, cubells de rentar la roba. «Llavors vaig conèixer el Maiol Xercavins, un luthier de Rubí, i poc després el Martí Romero Torrelles, de Sabadell, un mestre de luthiers, i em vaig atrevir a començar a construir instruments acústics més elaborats», diu amb evident satisfacció. Avui en dia està indexat a luthiers.cat, l’Associació de Luthiers, Fabricants i Constructors Artesanals d’Instruments Musicals de l’àmbit Català.

—Quin és el teu projecte personal lligat a Terrassa? —li preguntem, passant de lo personal a lo col·lectiu.
—Vaig tenir, juntament a un parell d’amics, la idea d’organitzar uns concerts universitaris a través de l’associació Egarenca de Tralla, fundada per aquesta iniciativa. La idea inicial era posar en contacte grups de músics que siguin alumnes de les nostres escoles universitàries amb bandes pròpies de Terrassa per poder oferir concerts conjuntament. L’objectiu és crear un vincle entre els universitaris, que són gent culturalment molt activa, i la ciutat. A mesura que avança el projecte, l’objectiu s’amplia a tots els àmbits tals com la fotografia, la projecció de curtmetratges i documentals, recitals de poesia… tot creant sinèrgies entre artistes terrassencs i estudiants universitaris.

—L’artista ha ser de un actor social?
—No necessàriament. Cada un ha de seguir el seu camí. Fer un art crític ha de ser una opció personal.

—Què trobes a faltar a l’àmbit cultural de Terrassa?
—Considero que a Terrassa no hi falten activitats, lo que caldria es que es creessin més sinèrgies entre entitats i associacions culturals. Hi ha moltes associacions que totes van pel seu compte, molt actives, però tenen el seu reducte de feligresos que no coneixen ni es mesclen amb els de les altres associacions.

—Terrassa, la cultura més propera o… el món?
—Recordo una frase que deia un col·lega: «Ultralocalisme o mort». Crec que cal implicar-se en la cultura local i potenciar el que s’està fent aquí i que té molta qualitat. Hem de ser profetes a la nostra terra. Però sense perdre de vista el món, tot lo que esta passant a mil i un llocs.

—Hi ha una cultura terrassenca característica?
—No crec que hi hagi una cultura endèmica terrassenca. Terrassa està atomitzada i això implica diferents cultures a la ciutat. Com a tot arreu conviuen diferents cultures i diferents generacions culturals. I totes elles en transformació permanent.

—Què penses de la política cultural de l’Ajuntament? És encertada?
—Quan menys dirigeixin i quan més deixin fer, millor. I crec que no és bo que les indústries culturals funcionin amb ajuts que provenen dels impostos. Com a indústries culturals haurien de funcionar soles i amb el que la mateixa indústria genera. En tot cas, els ajuntaments haurien de procurar tenir unes bones infraestructures a disposició de la ciutadania.

Jordi F. Fernández Figueras

Eli RodGüell

Publicada a Malarrassa, n. 4, abril de 2015

lunes, 22 de junio de 2015

ALBERT UBACH, PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓ DE CIRC TUB D’ASSAIG 7’70 (2015)


Albert Ubach, a la secretaria de l'associació Tub d'Assaig 7´70

ALBERT UBACH, PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓ 
DE CIRC TUB D’ASSAIG 7’70

Deia Sebastià Gasch a la primera meitat del segle passat que el circ era en essència una disciplina artística plena d'elegància, harmonia i puresa visual en que la que el cos humà era dominat i transmutat en bellesa gràcies al triomf de la voluntat sobre la matèria, però els que tenim certa edat sabem que en algun moment d'un passat més recent, al nostre país, el circ va baixar en la consideració del públic adult a la categoria d'un dels espectacles més ínfims que hom es veia obligat a suportar en consideració a la candidesa dels infants.

Afortunadament la situació es va redreçar en el tombant de segle gràcies sobretot a l'impacte dels grans espectacles del Circ du Soleil i a la feina desenvolupada per persones com Rogelio Rivel, Tortell Poltrona o els integrants de Los Galindos.

A Terrassa, el 2007, una sèrie d'artistes de circ, performers i gent de teatre de carrer i animació creen una associació que anomenen Tub d'Assaig 7'70 amb uns objectius purament funcionals, en primer lloc aconseguir un espai propi per assajar, sense haver de patir cap condicionament d'horaris o d'espais amb mesures inadequades, i, segon terme, poder facturar legalment per les seves activitats.

«Ara mateix, qui formeu part de l'associació?», preguntem a l'Albert Ubach, l'actual president.
«Dins l'associació hi ha diverses companyies i artistes amb diferents especialitats: el Circ Pistolet, un col·lectiu de sis persones Enric Petit, Rat Serra, Tomàs Cardús, Miguel Garcia, Anna Torné i jo mateix especialitzat en el mà a mà o equilibris acrobàtics en grup; la Cia. Belusca, formada per Marc Muñoz i Núria Puig,  especialitzats en la bàscula; la Cia. Filigranes, integrada per Albert Pérez, Jordi Torrens i Marta Riba, que són els pallassos; la Cia. Cuncurulla, equilibri acrobàtic de Laura Morales, Maria Camats i Jaume Delclòs; Cristian Uroz, malabarista; Marc Hidalgo, acròbata; Martiki, magia còmica… I col·laboradors que no són artistes de circ com l’escenògraf Toni Castells; el Jordi Martínez, que és tècnic de so i ajuda a la gestió; la Marta Garcia, que porta tot el tema de fotografia i comunicació, la Rosa, que s’encarrega de la comptabilitat… I l’Albert Fernández, un tot terreny que tant cuina per a cent persones, durant els festivals a La Maurina, com negocia amb les administracions o fa de machaca en un muntatge».
 
«Quina és la vostra situació actual? Teniu el futur garantit a curt i mitjan termini?».
L'Albert ens explica que un local d'assaig circense necessita molts metres quadrats de superfície per no haver d'anar muntant i desmuntant les infraestructures contínuament i tenir un bons magatzems, i un sostre de gran alçada per poder treballar amb trapezis, màstils, llits elàstics...
Fa uns cinc anys van advertir que el seu local al carrer Sant Leopold se'ls havia quedat petit i no podien desenvolupar-se i créixer com desitjarien, que sense uns nous locals, no els seria possible integrar noves companyies i tampoc es podrien ampliar les escoles i tallers de formació per a adults i infants.
«Ens vam adreçar a la regidoria de Cultura i aquesta ens ha ofert al llarg dels anys diversos locals de titularitat pública en unes bones condicions econòmiques, però amb unes necessitats de restauració i adequació arquitectòniques fora de la mostra capacitat econòmica. Ara estem mirant un situat a l'antiga fàbrica AEG, si en aquest no podem instal·lar-nos, ho tindrem malament». 

Si tot funciona com desitgen, tampoc ho tindran fàcil.
«Si fem el salt de treballar en 120 metres quadrats a fer-ho en 12.000, constata l'Albert, haurem de deixar de ser un grup d'amics que s'autogestionen per convertir-nos en una associació més professionalitzada i ens caldrà contractar tècnics que ens ajudin en totes les tasques administratives, de comunicació i pedagògiques».

«Com és la vida quotidiana d'un artista de circ?», canviem les nostres inquisicions a un registre més personal.
«Jo pertanyo al Circ Pistolet i només puc parlar per nosaltres, però us podeu fer una idea. Els altres artistes no tindran uns costums gaire diferents».
Els cinc membres de la companyia entrenen en grup tres dies a la setmana, en sessions de cinc hores, però dos, l'Enric Petit i el Tomàs Cardús, les prolonguen tres hores més.
«A part d'això, cada un de nosaltres fa gimnàs pel seu compte, jo mateix dedico un parell d'hores al dia», afirma l'Albert.

Quan li preguntem com va començar tot, ens parla del món dels castellers: «Entre l'activitat d'un grup d'equilibri acrobàtic i una colla de castells hi ha punts de contacte, hi ha en comú una sèrie de facultats físiques que cal conrear».

«Com us enfronteu els artistes de circ als inevitables canvis del cicle biològic?».
«Pel que fa a la força física, tard o d'hora s'arriba a un límit que ja no es pot superar, però amb l'edat es guanya en tècnica, que la supleix, i també en sensibilitat. Un exercici de circ no consisteix només el l'ús de la força bruta, si assolir una imatge harmònica que impacti l'espectador és l'objectiu, conrear l'elegància i utilitzar la intel·ligència són més importants».

L'Albert continua parlant-nos de projectes que fusionin el circ, els castells, el teatre i la dansa... I pensem: «Per què no poden ser possibles... algun dia?».

Eli RogGüell
Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Malarrassa, n. 3, març de 2015