El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


martes, 31 de julio de 2012

PLANIFICACIÓ DEMOCRÀTICA I SOCIAL DELS BENS I SERVEIS (2012)







Davant la crisi econòmica que estem patint, és important fer-se preguntes que ens puguin ajudar a perfilar alternatives a les propostes del neoliberalisme.

¿Han tingut algun control els treballadors i les treballadores sobre què feien les caixes i bancs amb els diners estalviats «per al dia de demà»? ¿Ha tingut algun control la ciutadania, els petits inversors, sobre què feien les gran empreses amb els diners de les seves modestes aportacions?

¿Com és possible que els directius de grans empreses que han deixat al carrer milers de treballadors i treballadores, després d’haver assolit grans beneficis, no hagin de pagar per una decisió que ha provocat gravíssimes conseqüències socials?

Si se suposa que una persona que viu en societat ha de ser responsable dels seus actes i respondre per aquells que perjudiquin la col·lectivitat, ¿com és possible que el govern de l’Estat faci pagar al conjunt de la ciutadania els errors de gestió comesos per directius de grans empreses i entitats financeres?

Si governar és fer funcionar —seguint una línia de conducta encaminada a assolir el benestar general— els afers d’un Estat, ¿és lògic que les persones escollides per formar un govern es rentin les mans si, per una gestió econòmica errònia o mesquina, una gran empresa o entitat financera posa en perill la salut emocional i física de milers de persones?

La complexitat de les estructures econòmiques, polítiques i socials, i les seves interrelacions, és tan gran a l’època que vivim que resulta impossible acceptar la postura dels directius d’empreses i entitats financeres que pretenen que la societat sigui espectadora impotent de la seva gestió. No es pot viure en una il·lusió individualista quan tot està íntimament relacionat en xarxes que s’entreteixeixen entre elles. Una empresa no podria desenvolupar-se al marge de les altres empreses, una entitat financera no podria desenvolupar-se al marge de les altres entitats financeres, una persona no podria viure plenament al marge de la societat, les empreses no funcionarien sense persones treballadores i persones consumidores, les entitats financeres necessiten les empreses i les persones i a l’inrevés...

En aquest context, no es pot admetre cap irresponsabilitat i pensem que resulta indispensable gaudir d’una planificació democràtica i social dels bens i serveis que produeixen o gestionen les grans empreses i les entitats financeres. Això no vol dir que un govern faci plans i els imposi, vol dir que, respectant la llibertat de la iniciativa privada, cal que la societat disposi d’uns mecanismes de control amb participació popular i que el govern els faciliti el funcionament. ¿De què serveixen un ministeri d’economia, un banc central o un síndic de greuges si ells, que han de controlar les grans empreses, les entitats financeres o l’administració pública, no són controlats alhora per la societat? De no gaire, perquè sense la mirada crítica de la gent del carrer ja s’encarregaran els poders fàctics d’afeblir la seva vigilància.

Si es vol aconseguir una millora del sistema democràtic i un augment de la justícia social, resultarà indispensable exigir el control de les grans entitats financeres i productives exercit per representants municipals, sindicals i populars als seus consells d’administració, i perquè la corrupció no enterbolís aquesta presència caldria que existís una forta i àmplia implicació popular en l'exigència de responsabilitat social i transparència en la gestió d’aquestes grans entitats.

Jordi F. Fernández
Pep Valenzuela

(Publicat a Diari de Terrassa, 4 de setembre de 2012, 
i a Catalunya-Papers, setembre de 2012.)




lunes, 30 de julio de 2012

THE LANGUAGE OF THE LORD (2005)







Al cabo de un tiempo, aconteció que Caín presentó al Señor  los más hermosos frutos de su cosecha; asimismo le ofreció Abel los más robustos recentales de su rebaño.

Y el Señor miró con agrado a Abel y su ofrenda, pero de Caín y de su ofrenda no hizo caso, por lo que Caín se sintió deprimido sobremanera y, con el semblante abatido, le preguntó:

—¿Acaso mi maldad es tan grande que no merezco tu mirada?

Y le respondió el Señor con toda su cólera:

—Once again! What are you saying? I don’t understand you! Why haven’t you learnt the Language? Look, I can understand this other servant. If you can’t speak like him, shut up when I’m present, because till then you’ll be a despicable animal, a beast without reason. *

Y, después de estas palabras, el Señor lo echó de su dominio y colocó ante la puerta un guardián armado con una espada de fuego para impedir que volviera ante su presencia.

Caín, confuso, marchándose de allí, vagó errante sobre la tierra hasta que, al cabo de no mucho tiempo, desesperado, se arrebató la vida.

Su muerte acaeció en un paraje que, desde entonces, es llamado Death Beast’s Country y en el que, aún hoy, habitamos sus descendientes.


* —¡Otra vez! ¿Qué dices? ¡No te entiendo! ¿Cómo es que no has aprendido a hablar la Lengua? Mira, a ese otro siervo sí que se le entiende. Si no hablas como él, cállate en mi presencia, pues hasta entonces para mí serás como un animal despreciable, una bestia carente de razón.


miércoles, 25 de julio de 2012

SEXO Y VIDA (2012)



Fotografía: Michael Helms



No me avergüenza la desnudez de mi cuerpo
y su dominio lo compartiría contigo entero.

Pero desnudar mi mente… me avergonzaría,
allí he acumulado secretos durante toda una vida,
y tan amargos que es mejor mantenerlos ocultos,
como preferiría que mantuvieras también los tuyos.


Una mirada, un suspiro, una caricia, neurotrofina,
la cópula loca, el delirio, pura naturaleza química,
para comunicarse es mejor el beso profundo,
de la boca o del vientre comulgarnos los flujos.

Sexo, sin palabras, sin razones, sin recuerdos,
en un presente común momentáneamente eterno.


martes, 24 de julio de 2012

DRETS I LLIBERTATS, BENESTAR I DIGNITAT (2012)


Kenn Brown & Chris Wren



No cal saber gaire d’economia per comprendre que, en el context de la crisi, apujar els impostos i retallar les despeses públiques a l’Estat Espanyol només serveix per agreujar la situació, ja que es reduiran el consum i l'activitat econòmica, i no cal ser gaire llest per adonar-se que totes les mesures que s’estan prenent no serveixen per a res de bo, ans el contrari, ens estan enviant de cap a la ruïna. Només cal veure com a cada nova apujada d’impostos o a cada nova retallada augmenta un endeutament que ens tindrà esclavitzats per sempre i només per pagar els interessos. Aquests dies, per si quedava algun dubte, un prestigiós mitjà de comunicació barceloní afirmava: «Segons totes les previsions, la recessió s’allargarà i el pitjor encara ha d’arribar, per això la gran incògnita és saber si hi ha alternativa política a l’abisme».


En aquesta situació, tenim clares dues coses. En primer lloc, que l’actual endeutament del sud d’Europa, significa l’empobriment de les seves classes populars i l’enriquiment dels bancs i els fons d’inversió, és a dir, d’inversors de les classes privilegiades d’arreu, per un temps il·limitat. En segon lloc, que altres països, per exemple, Argentina i Equador, també havien viscut aquesta situació d’endeutament perpetu —sota governs que havien permès que el deute privat es convertís en deute públic—, fins que la seva ciutadania va donar suport a opcions polítiques que no van permetre que les classes populars paguessin el deute que havien contret les oligarquies. O sia, que potser caldria plantejar-se si no seria millor tenir un govern que es negués a pagar; amb el futur tan negre que tenim, potser podem permetre’ns córrer el risc.


I encara una altra cosa tenim ben clara. El sistema capitalista a la llarga només pot portar al desastre. ¿Pot haver-hi algú que, vist tot el que estem visquent, cregui de veritat que el capitalisme permet la democràcia, la felicitat pública o la bona salut de la societat?  ¿Algú pot creure que el planeta pot seguir suportant la contaminació i el canvi climàtic? ¿Algú pensa que els països subdesenvolupats volen seguir pagant la factura del nostre benestar? Potser amb uns governants menys ineptes i corruptes les coses es podrien redreçar una mica, però... ¿la lògica irracional del capitalisme no ens tornaria a portar tard o d’hora a un context similar a l’actual? I si ens pregunten els partidaris de la doctrina capitalista quina alternativa tenim, podríem parlar del control social i democràtic de les finances i les grans empreses, però més aviat som nosaltres qui els podríem preguntar per què el paradís que prometien s’ha convertit en un infern!


Cal que tothom comprengui que, per començar, cal frenar els atacs contra els drets socials i les llibertats democràtiques que estan perpetrant alguns governs a fi d’atemorir i sotmetre les classes populars, és a dir, a nosaltres, la gran majoria de la societat. Però... com fer-ho? Quan Franklin D. Roosevelt —un president dels EUA coaccionat pels poderosos que el titllaven de traïdor a la seva classe— rebia la visita d’algun grup sindical o social, després d’escoltar les seves reivindicacions, els deia: «Si voleu aquests canvis, sortiu al carrer i obligueu-me a fer-los». Sortim, doncs, al carrer totes les vegades que calgui, no tota la nostra activitat política s’ha d’acabar amb el vot, la mobilització popular pot ser de moment una bona eina per defensar els drets socials i les llibertats democràtiques en perill.


Jordi F. Fernández Figueras
Pep Valenzuela Pérez

(Publicat a Diari de Terrassa, 27 de juliol de 2012)

lunes, 23 de julio de 2012

MENTRE ESPERO QUE ARRIBI EL CAPVESPRE (2012)


Fotografia de Jordi Gual.


Tot i que allà, a la carena, encara se senti la crida del vent,
a prop meu l’aigua penombrosa de l’estany sembla morta.

Ja no coneixeré viaranys sense nom ni tremoloses albades,
tancaré els ulls i m’apaivagaré per sempre sense adonar-me’n.

domingo, 22 de julio de 2012

UN DESTELLO DE LUZ DORADA (2012)



Fotografia de Jordi Gual





Trazar la imagen de un destello de luz otoñal
atravesando la penumbra de un bosque agreste.

Trazar la imagen de un destello de luz dorada
entre las hojas de los árboles de un bosque umbrío.

Trazarla con la mirada… en un cuaderno de cristal.


martes, 17 de julio de 2012

TRAZA TU HUELLA (2012)

Jordi F. Fernández Figueras, «Traza tu huella»


I Cicle de Poesia Visual al Carrer / Terrassa - 2012

Entre els mesos de juliol a octubre de 2012, la poesia visual surt al carrer a Terrassa.

Cicle organitzat per l'Ajuntament de Terrassa - Terrassa Arts Visuals en col·laboració amb el Laboratori Creatiu dels Amics de les Arts.


Juliol-agost: Jordi Badiella, Jordi F. Fernández, Lídia Moreno & José A. Soria, Toni Prat i Maria Romaní & Marcel Ayats.

Setembre-octubre: Adolf, Àngels Jornet, Àlex Monfort. Irene Pérez, Sergi Quiñonero, Manel Rebollo, Rat Soriano i Joan Ignasi Ros.




Diversos espais publicitaris repartits per la ciutat es converteixen per uns mesos en punts d'art. L'objectiu del I Cicle de Poesia Visual al Carrer és apropar aquesta disciplina poètica a la ciutadania. (23/02/12)