El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


martes, 31 de julio de 2012

PLANIFICACIÓ DEMOCRÀTICA I SOCIAL DELS BENS I SERVEIS (2012)







Davant la crisi econòmica que estem patint, és important fer-se preguntes que ens puguin ajudar a perfilar alternatives a les propostes del neoliberalisme.

¿Han tingut algun control els treballadors i les treballadores sobre què feien les caixes i bancs amb els diners estalviats «per al dia de demà»? ¿Ha tingut algun control la ciutadania, els petits inversors, sobre què feien les gran empreses amb els diners de les seves modestes aportacions?

¿Com és possible que els directius de grans empreses que han deixat al carrer milers de treballadors i treballadores, després d’haver assolit grans beneficis, no hagin de pagar per una decisió que ha provocat gravíssimes conseqüències socials?

Si se suposa que una persona que viu en societat ha de ser responsable dels seus actes i respondre per aquells que perjudiquin la col·lectivitat, ¿com és possible que el govern de l’Estat faci pagar al conjunt de la ciutadania els errors de gestió comesos per directius de grans empreses i entitats financeres?

Si governar és fer funcionar —seguint una línia de conducta encaminada a assolir el benestar general— els afers d’un Estat, ¿és lògic que les persones escollides per formar un govern es rentin les mans si, per una gestió econòmica errònia o mesquina, una gran empresa o entitat financera posa en perill la salut emocional i física de milers de persones?

La complexitat de les estructures econòmiques, polítiques i socials, i les seves interrelacions, és tan gran a l’època que vivim que resulta impossible acceptar la postura dels directius d’empreses i entitats financeres que pretenen que la societat sigui espectadora impotent de la seva gestió. No es pot viure en una il·lusió individualista quan tot està íntimament relacionat en xarxes que s’entreteixeixen entre elles. Una empresa no podria desenvolupar-se al marge de les altres empreses, una entitat financera no podria desenvolupar-se al marge de les altres entitats financeres, una persona no podria viure plenament al marge de la societat, les empreses no funcionarien sense persones treballadores i persones consumidores, les entitats financeres necessiten les empreses i les persones i a l’inrevés...

En aquest context, no es pot admetre cap irresponsabilitat i pensem que resulta indispensable gaudir d’una planificació democràtica i social dels bens i serveis que produeixen o gestionen les grans empreses i les entitats financeres. Això no vol dir que un govern faci plans i els imposi, vol dir que, respectant la llibertat de la iniciativa privada, cal que la societat disposi d’uns mecanismes de control amb participació popular i que el govern els faciliti el funcionament. ¿De què serveixen un ministeri d’economia, un banc central o un síndic de greuges si ells, que han de controlar les grans empreses, les entitats financeres o l’administració pública, no són controlats alhora per la societat? De no gaire, perquè sense la mirada crítica de la gent del carrer ja s’encarregaran els poders fàctics d’afeblir la seva vigilància.

Si es vol aconseguir una millora del sistema democràtic i un augment de la justícia social, resultarà indispensable exigir el control de les grans entitats financeres i productives exercit per representants municipals, sindicals i populars als seus consells d’administració, i perquè la corrupció no enterbolís aquesta presència caldria que existís una forta i àmplia implicació popular en l'exigència de responsabilitat social i transparència en la gestió d’aquestes grans entitats.

Jordi F. Fernández
Pep Valenzuela

(Publicat a Diari de Terrassa, 4 de setembre de 2012, 
i a Catalunya-Papers, setembre de 2012.)




No hay comentarios:

Publicar un comentario