El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


Mostrando entradas con la etiqueta Història de Terrassa. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Història de Terrassa. Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de enero de 2012

LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES: GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939 – III (1986)


Redistribuir els beneficis

A quin error fa referència?


El 14 d'octubre del 1936 es va formar el consell municipal amb els sectors polítics i sindicals de la ciutat. S'hi va concentrar tot el que feia referència a les activitats generals de la ciutat, amb la indústria i l'economia. Era una concepció que ens semblava força una comuna llibertària. La CNT controlava nou conselleries i dirigia la d'economia. Però incomprensiblement, i aquest és l'error, el 9 de juliol del 1937 la CNT va deixar la conselleria d'Economia que va ser ocupada per l'UGT fins el maig del 1938. La conselleria d'Economia controlada per l'UGT va esdevenir una fabulosa empresa atenta en primer lloc a obtenir beneficis lucratius de les matèries que rebia destinades a la producció de guerra. Aquestes matèries, cedides pel govern a preus determinats, o adquirides per la conselleria per inicia­tiva pròpia, transformades per la indústria en mantes per al front i els hospitals, i també en altres teixits imprescindibles per a les necessitats bàsiques de la reraguarda, van ser facturades a preus que deixaven un marge exagerat de beneficis que la conselleria d'Economia va retenir, bo i oblidant que en tot cas aquests beneficis pertanyien a la indústria, a les col·lectivitats, i no a ella. Va haver-hi balanços saldats amb milions de pessetes de superàvit, mentre que certes empreses van veure's obligades a recórrer a l'ajut, d'altra banda molt interessat, de la Generalitat de Catalunya. Aquest ajut implicava, quan el concedien, la presència d'un interventor a l'empresa, i pràcticament s'acabava la col·lectivitat. La CNT va haver de transigir-hi fins que van canviar les coses, al maig del 1938.




Que passa, doncs, amb les col·lectivitats a partir del maig de 1938?

La inestabilitat constant del panorama polític provoca la reducció dels poders econòmics que la revolució va posar sota la supervisió del Consell Municipal. La conselleria d'Economia de Terrassa va ser establerta per decret de la Generalitat de Catalunya del 10 de maig de 1938, com a delegació seva. Va nomenar un president de l'UGT i un vicepresident de la CNT. Aquest últim tenia al seu càrrec tot allò que concernia la fabricació per la indústria de guerra en relació directa amb les col·lectivitats.

Per a la nova etapa, la CNT va acordar:

  1. Amb els beneficis que va establir amb el seu darrer balanç la conselleria d'Economia, ajudarà immediatament les empreses col·lectivitzades amb dificultats financeres, bo i donant-los els mitjans per al seu desenvolupament futur. D'ara endavant, cap altra empresa col·lectivitzada haurà de recórrer a la Generalitat de Catalunya.
  2. Ja que el cabal d'aigües de què disposa Terrassa és insuficient per al proveïment normal de la població i les necessitats bàsiques de la indústria, en especial quant als aprestos i els tints, del benefici assenyalat en la conselleria d'Economia es lliurarà al Consell Municipal un milió de pessetes —quantitat molt important aleshores— perquè es pugui dur a terme el pla de captació d'aigües dissenyat ja abans del 19 de juliol de 1936.
  3. A partir d'aquest moment la conselleria d'Economia no retindrà cap benefici. Els excedents de capital al tancament dels exercicis administratius al seu càrrec s'empraran en benefici de les col·lectivitats i en obres urbanes d'utilitat.

Per la socialització


Aquest pla es va dur a terme en una bona part. El municipi va disposar del seu milió de pessetes. Quanta la indústria, es van engegar algunes col·lectivitats petites que estaven aturades, abandonades per l'anterior conselleria d'Economia perquè les seves màquines no rendien la producció d'altres de més modernes. Per a nosaltres això no comptava. Allò que sí comptava era que tot treballador tingués, almenys en allò que ens incumbia, els seus mitjans de vida, obligat a conservar els mals estris que li havien tocat el 19 de juliol. La socialització —pensàvem— suprimirà aquests caos de desigualtat injusta. La fesomia de l'activitat industrial va canviar en poques setmanes.

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa, Minerva Sábat, 
Francisco  Sábat i Maria Sábat (Montpellier, 1946)

Tanmateix, no va anar tot corn una seda. El subministrament de fluid elèctric era molt deficient i se'n podia fer ús molt poques hores al dia. Per aprofitar el poc elèctric que arribava, es treballava a hores inversemblants durant la nit i els set dies de la setmana. I tot allò amb una alimentació insuficient en quantitat i qualitat, però, malgrat tot, les col·lectivitats rutllaven. La tragèdia de debò estava en els fronts de guerra. No obstant això, encara es bregava per la socialització. Totes les empreses col·lectivitzades amb majoria de la CNT en els seus consells estaven per la socialització d'acord amb el pla establert per l'Organització, entre elles les dues més importants de Terrassa. Aquest corrent es va confirmar en una assemblea general de consells d'empresa celebrada a mitjans setembre de 1938 al Teatre del Poble (abans Teatre Principal). Es va continuar treballant en aquest sentit, però dissortadament el pla de socialització no es va poder aplicar. Les hordes feixistes van entrar a Terrassa el 26 de gener del 1939.

(Entrevista publicada a la revista Al Vent, n. 90, Terrassa, 1986. He realitzat algunes esmenes de redacció que no alteren la informació essencial.)

viernes, 13 de enero de 2012

LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES: GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939 – II (1986)


Buscar primeres matèries

—Crec que vostè, com a membre del Comitè Industrial de la Conselleria d'Economia Municipal, va fer una gestió important buscant primeres matèries per a les col·lectivitzacions. Ho podria explicar?

—El Consell Municipal s'atribuïa funcions que no tenia abans de la revolució. La seva gestió va ampliar-se a totes les activitats de la ciutat, entre elles les d'indústria i economia, amb una secció que es deia Conselleria d'Indústria. La CNT hi havia posat un company al capdavant. D'altra banda, a causa de la sindicació forçosa decretada per a tothom, ja fos a la CNT o a la UGT, es van haver de formar Comitès d'Enllaç. Seguint aquestes directrius, el Comitè també havia d'integrar les dues sindicals; es va fer així, i va rebre el nom de Comitè d'Indústria que es va integrar a la Conselleria d'Economia instal·lada en el local que havia estat l'Institut Industrial, l'antiga seu de la patronal.

Tot funcionant ja el Comitè d'Indústria, es va acordar considerar que el més important era conèixer immediatament les existències de llanes d'origen, llanes assortides, llanes regenerades, cotó, seda i fibres artificials útils per a la fabricació tèxtil, a més d'altres matèries complementàries com ara olis, soses, colorants, etc. En aquest sentit, es va enviar una circular a totes les empreses, advertint alhora que les existències de matèries per a la fabricació s'havien d'emprar prioritàriament per a les necessitats del front de guerra i els hospitals de sang. Com a complement de la circular, es van fer visites a les empreses que es considerava que estaven en possessió de quantitats importants de matèries primeres. El treball d'estadística es va fer amb normalitat i se'n van obtenir bons resultats. Però no tot es va reduir a saber les existències emmagatzemades o en via de manufacturació en mans de la indústria. Calia saber en quina situació estaven els proveïdors susceptibles de proporcionar-nos de manera regular les matèries primeres que permetessin la continuïtat del bon funcionament de les indústries com fins aleshores. Si més no, el millor subministrament possible en les circumstàncies que la guerra podia imposar. El problema va deixar de ser d'ordre local i s'hi van afegir factors desconeguts molt importants per a la seva solució. No en llanes regenerades, ja que s'estava gairebé segur que Catalunya mateixa en podia proveir les necessitats. Aquí tot estava organitzat i els proveïdors es mante­nien ferms, la incògnita eren les llanes d'origen. Per tal d'esbrinar a què calia atendre's, la Conselleria d'Economia va decidir que es fes un viatge als llocs de producció llanera on es proveïen els antics patrons.

Els grans ramats llaners, particularment els magnífics merins, eren a Extremadura i a les comarques del Baix Aragó. S'hi va anar amb la intenció de veure com havien quedat a causa de la guerra aquestes fonts de proveïment de la indústria fabril i tèxtil. Si la primera matèria no faltava, podrien treballar totes les altres indústries de la ciutat, ja que n'eren tributàries. Si en l'aspecte general aquest viatge interessava la Conselleria d'Economia, en l'ordre particular interessava també les dues gran empreses col·lectivitzades d'acondicionament i filatura d'estam i llana cardada. Els seus antics patrons havien comprat poc abans que esclatés el moviment quantitats importants de llana, i fins i tot l'havien pagada.

Vam demanar la col·laboració d'aquestes dues empreses i ens va ser immediatament concedida. Vam comunicar el nostre pla a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la CNT, la qual hi va estar totalment d'acord i va donar el seu vist-i-plau. Vam fer el viatge sis persones: un membre del Consell d'Empresa i un tècnic per cada una de les dues empreses, i dos membres del Comitè d'Indústria adjunt a la conselleria d'Economia; un d'aquest darrers va ser el responsable del grup. Pels informes a l'abast, se sabia que gran part de la zona llanera del Baix Aragó era a les mans de la «Columna de Hierro», que operava en aquell front. A València ens vam entrevistar amb el cap d'aquesta columna, el qual, si bé va reconèixer que tenia certa quantitat de llana pagada abans del 19 de juliol, va dir que no la lliuraria si no era a canvi d'articles elaborats imprescindibles per a la columna. Nosaltres, tot comprenent la situació que justificava la mesura d'incautació de la llana, no vam insistir a recuperar-la. Vam acceptar un compromís verbal per a un possible intercanvi, refiant-nos que ambdues parts compliríem allò que havíem pactat.

Cap a Extremadura

—Vam prosseguir el viatge cap a Extremadura amb rumb a la comarca llanera que inclou els pobles de Don Benito i Villanueva de la Serena. El front de guerra era molt a prop i els feixistes controlaven d'altres comarques de producció llanera. No vam trobar companys amb els quals poguéssim entrevistar-nos. No sabíem si havíem de parlar amb els ramaders o amb els seus successors, en el cas que els ramaders haguessin desaparegut. Les nostres gestions van ser relativament laborioses, però no vam trobar dificultats grans que ens portessin al fracàs. Ben al contrari, vam recuperar una quantitat molt important de quintars de llana, i davant nostre mateix se'n va organitzar una primera expedició amb vagons de tren. Calia apressar-se a treure la llana d'allí, per evitar que caigués en poder de l'enemic.

Ens va fer l'efecte que érem enmig de gent addicta. Vam negociar altres adquisicions per al futur i vam acordar alguns intercanvis. Al cap de tres dies ja ho havíem acabat tot. Vam veure la possibilitat que aquesta part d'Extremadura continués sent la productora important de llanes que sempre havia estat, de la qual cosa es beneficiarien la indústria fabril i tèxtil de Terrassa i les indústries auxiliars per a la seva expansió econòmica. Així, si el feixisme no ocupava aquestes regions, podríem proveir les nostres col·lectivitats. Ens van informar que uns quants ramats ja havien estat traslladats a d'altres pastures més allunyades del front.

Vam començar la tornada a Terrassa i ens vam endinsar una mica a Andalusia fins a la població de Lopera (Jaén), productora d'oli d'oliva. Portàvem l'encàrrec de la Conselleria de Proveïments (sota la titularitat de la CNT) què s'enviés a la nostra ciutat una quantitat important d'hectolitres d'aquest producte, havent-se establert el contacte ja abans. Vam aprofitar-ho per gestionar l'adquisició d'olis amb un alt grau d'acidesa, els quals, si bé són impropis per al consum domèstic, poden servir, però, per al tractament de llanes en procés de fabricació. Vam establir un acord preliminar. Un cop a Terrassa, vam donar compte dels resultats de la missióque ens havia estat assignada, i van ser considerats satisfactoris.

Administració autònoma

—En general, quines deficiències o dificultats van tenir les col·lectivitats?

—La indústria fabril i tèxtil que es va col·lectivitzar en tornar a la feina a principis de l'agost de 1936 estava formada per empreses que van mantenir-se autònomes, i cadascuna va conservar la unitat pròpia establerta per la raó social de l'antic règim patronal. De fet, es pot dir que només havia canviat la direcció de les empreses. Abans se'n feien càrrec i decidien els patrons, ara era el Consell d'Empresa amb el suport dels treballadors. Però en matèria de normativa interna d'administració, cada empresa decidia ella mateixa. Si bé cal admetre que, en general, l'administració de les col·lectivitats va ser bona, també és veritat que es basava en una mena de concepte de territoris tancats segons el qual cadascuna es desentenia de totes les altres.

I per aquesta visió curta, amb la qual se circumscrivia la conquesta social de la revolució al radi reduït de la seva pròpia entitat productiva, existien en la mateixa branca col·lectivitats riques i col·lectivitats pobres. L'herència que cadascuna d'elles va rebre de l'antic règim patronal va ser allò que les va classificar en diferents categories. Va ser la dualitat sindical —amb el seva divergència de concepcions socials— el que va provocar aquesta situació? És possible que sí. I el decret sobre les col·lectivitats de la Generalitat de Catalunya no va arreglar res. Només va legalitzar les col·lectivitats tal com eren aleshores i, evidentment, les va embolicar en les malles de la llei.


Aquesta situació no podia satisfer els militants de la CNT, els quals consideraven les col·lectivitats com el primer pas cap a una veritable socialització que portaria la igualtat econòmica per a tots.




Les reunions de militants i les assemblees generals del Sindicat de la Indústria Fabril i Tèxtil i de la Federació Local de Sindicats d'Indústria es van celebrar a gran escala, i aquests fets van contribuir a aplanar molts inconvenients i a perfeccionar, a mesura que es treballava, el funcionament de les col·lectivitats. Però cal consi­derar el fet que no estàvem sols. La UGT, que era un simple embrió en esclatar el moviment, s'havia engrandit bastant en decidir-se la sindicació forçosa, tothom que a la ciutat era «conservador» es va afiliar a aquesta central.

Mentre els sindicats de la UGT de Terrassa van estar sota la direcció d'elements del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), l'entesa amb la CNT va aconseguir-se amb una facilitat relativa, tot i que no sempre hi havia harmonia. Però en vigílies dels fets del maig del 1937, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que acabava de néixer i els dirigents del qual eren majoritàriament antics trentistes, va copar els càrrecs de la UGT i va convertir les relacions amb la CNT en quelcom molt més difícil que no ho havia estat fins llavors. Això no va impedir que la CNT proposés a la UGT un pla de socialització per a tota la indústria fabril i tèxtil de Terrassa.


El pla de socialització va ser redactat per dos companys que formàvem part de la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques. Es va presentar a l'organització confederal, es va discutir en diverses sessions, i va ser aprovat després d'introduir-hi algunes petites modificacions. La UGT va donar llargues a la qüestió i no es va pronunciar ni amb l'acceptació ni amb el rebuig. Es van limitar a dir que l'estaven estudiant i que encara no podien decidir-se. Els vam suggerir que ens presentessin alguna proposta segons la seva visió i que ho discutiríem. Però res de res, van passar els mesos i la situació de diverses col·lectivitats va esdevenir molt greu. És evident que la UGT seguia les consignes del PSUC, enemic de qualsevol socialització i que, si hagués pogut, fins i tot hauria dissolt les col·lectivitats. Aquí la CNT va pagar un error del qual era responsable.


martes, 10 de enero de 2012

LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES: GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939 - I (1986)


Quan parlem amb la nostra gent gran dels anys de la guerra, de vegades, massa sovint, la conversa se centra en les imatges difuses del lloc comú, o en les restringides de la mera experiència personal i, així mateix, deformades per la llunyania en el temps o per un punt de vista que en els seus orígens fou concebut sota la perspectiva sempre deformadora d’una mirada infantil.

Lluny d’aquests dos casos, intentarem aprofundir una mica en el tema de les col·lectivitzacions amb Frederic Marín, militant cenetista nascut a Enguera (València) l’any 1902 i establert a Terrassa el 1915.

En abandonar la nostra ciutat, a l'octubre de 1938, per incorporar-se a la 119a Brigada Mixta de la 26a Divisió, Frederic Marín havia pertangut successivament a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la Federació Local de la CNT (1936); al Consistori Municipal (1937), com a regidor de transports, obres públiques i administració local; i a la Conselleria d'Economia de Terrassa (1938), creada per decret per la Generalitat. Ningú més adient, doncs, per parlar-nos amb coneixement de causa de les col·lectivitzacions terrassenques.

Guerra i revolució

—Quina actitud van adoptar a Terrassa els militants cenetistes els dies posteriors al 19 de juliol? Com es van afrontar la guerra i la revolució?

—Acabada la vaga general revolucionària, que es va iniciar el 19 de juliol de 1936, els primers dies d'agost de 1936 la calma renaixia a la ciutat, com a qualsevol altre lloc on s'hagués vençut el feixisme. Centenars de milicians havien marxat cap a l'Aragó, entre ells un nombre considerable de militants de la CNT.

Els militants del moviment llibertari que ens vam quedar no érem els més ben preparats —tampoc no érem els menys preparats— per endegar les conquestes socials que la revolució ens va posar a l'abast tot seguint els preceptes que nodreixen el comunisme llibertari.

Durant els dies escolats des del 19 de juliol, les nostres organitzacions havien multiplicat les reunions de militants i les assembles públiques de tota la població, que van tenir lloc en locals espaiosos prèviament confiscats i en el camp d'esports, amb capacitat per a milers de persones. Les orientacions transmeses apuntaven a la incautació per part dels obrers de fàbriques i tallers, així com de tots els béns de producció i els capitals propis dels centres de treball on eren el 19 de juliol. En aquesta primera època de transformació social, les col·lectivitats d'una mateixa branca —per l'herència organitzativa industrial de l'antic sistema capitalista— eren excessivament disperses per a la nova situació. Iniciat el camí de l'economia amb una orientació comunista llibertària, ens havíem d'adaptar a mètodes més adients fins a arribar a la veritable socialització que comporta. Aquest fou el nostre objectiu i allò a què ens van dedicar.

Per començar la nostra acció, la Federació Local de Sindicats d'Indústria de la CNT, en reunió general, va nomenar una Comissió d’Estadística i Orientacions Econòmiques. Fou quelcom semblant al «Consejo de Estadística y Producción» que proposava el dictamen sobre el Concepto Confederal del Comunismo Libertario aprovat pel Congrés de Saragossa. Vam formar aquesta comissió tres companys.

—A més de formar part d'aquesta comissió, va pertànyer a alguna col·lectivitat?

—Sí, a la de la fàbrica Barata Hermanos, on ja treballava abans de la revolució. Vaig ser al Consell d'Empresa. Però hi vaig estar poc temps, la vaig abandonar precisament en ser designat per la F. L. de la CNT per integrar-me a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques.





La Comissió d’Estadística i Orientacions Econòmiques

—Quina funció feia aquesta comissió i quin grau d'influència tenia sobre les col·lectivitzacions?

—Sota la supervisió d'un company tècnic industrial, elaborava plans de fabricació que, un cop aprovats per les assemblees de treballadors, eren posats en pràctica pels Consells d'Empresa; però l'autonomia de les col·lectivitats era absoluta, les assembles decidien l'orientació de la gestió general, bo i acceptant o rebutjant plans o iniciatives que, per altra part, podien provenir d'un obrer qualsevol.

—Hi havia un horari fix a les empreses col·lectivitzades?

—Quaranta hores a la setmana, per bé que de vegades es treballaven més hores, de nit o els diumenges, segons les circumstàncies.

—Com funcionava la qüestió dels salaris? Es van congelar? Es va pagar algun cop en espècie?

—Va mantenir-se com abans de la revolució la diferència de paga segons la categoria laboral, però el salari va augmentar per a tots. Es pagava amb moneda, gairebé mai no es va fer amb productes procedents d'intercanvis.

—Què va passar amb la seguretat social? Es van crear organismes de socors?

—No, no es va crear cap organisme nou, però els serveis hospitalaris de la ciutat eren bons, en termes generals. Sí que es va fer un gran esforç per lluitar contra els accidents de treball, amb uns resultats molt positius. En cas de malaltia, es pagava íntegrament el salari. L'avortament era legal si era sol·licitat per causes purament de salut.

—En algunes fàbriques hi va haver Comitès de Control; què eren i en què es diferenciaven dels Consells d'Empresa?

—A les empreses on els patrons es van quedar després del 19 de juliol de 1936 (molt poques) —en aquelles on els patrons no van ser acusats d’intel·ligència amb el feixisme— s'hi van instituir els Consells de Control si la empresa donava feina a menys de 100 obrers. El seu funcionament no era, en essència, diferent de l'existent a l'antic règim patronal. El patró continuava essent l'amo en l'administració i la direcció de l'empresa, però la fórmula nova introduïa la facultat per part del Comitè de Control de fiscalitzar les diferents operacions decidides per a la bona marxa de l'empresa i d’oposar-se a allò que considerés anormal, perjudicial o no convenient. Els casos de conflictes entre el patró i el Comitè de Control, segons la seva índole, eren resolts pel Comitè d'Enllaç CNT-UGT o per la Conselleria d'Economia. El proveïment de primeres matèries, com a ajuda sol·licitada, es concedia com si es tractés de col·lectivitats.


viernes, 19 de noviembre de 2010

LES COLLECTIVISATIONS ET LA SOCIALISATION D'ENTREPRISES: GUERRE ET RÉVOLUTION, 1936-1939 - III (1986)


Redistribuer les bénéfices

—À quelle erreur faites-vous allusion?

—Le 14 octobre 1936, le conseil municipal est formé avec les tendances politiques et les syndicats de la ville. On y concentre tout ce qui fait référence aux activités générales de la ville, notamment l'industrie et l'économie. C'est une conception qui nous semble aller vers la mise en place d'une commune libertaire. La CNT contrôle neuf conseils et dirige celui de l'économie. De façon incompréhensible, et là est son erreur, elle abandonne le conseil économique de Terrassa, aussitôt occupé par l'UGT jusqu'à la fin du mois de mai 1938. Le conseil économique contrôlé par l'UGT devient une énorme entreprise appliquée en premier lieu à taire des bénéfices sur les matières premières destinées à la production pour la guerre.

Ces matières, cédées par le gouvernement à des prix déterminés ou négociés par le conseil municipal économique de sa propre initiative, transformées par l'industrie textile pour les nécessités de l'arrière, sont facturées à des prix qui laissent une marge exagérée de bénéfice. Le conseil municipal économique s'en octroie une partie, oubliant que ces bénéfices reviennent aux industries et aux collectivités. Le bilan est positif avec des millions de pesetas de bénéfice. Pourtant, certaines entreprises sont obligées d'avoir recours à une aide auprès de la Généralité de Catalogne, démarche qui favorise les intérêts politiques de cette dernière. En effet, cette aide implique, lorsqu'elle est accordée, la présence d'un intervenant de l'entreprise, ce qui, à terme, entraîne l'arrêt de la collectivité. La CNT dut faire des concessions jusqu'à ce que les choses changent au mois de mai 1938.




—Donc, que se passe-t-il avec les collectivités à partir du mois de mai 1938?

L'instabilité constante du panorama politique, due à la guerre et à la politique menée par le PSUC avec la Généralité de Catalogne, provoque la réduction des pouvoirs économiques que la révolution a mises en place sous la supervision du conseil municipal. À leur place, le conseil économique de Terrassa est créé par décret de la Généralité de Catalogne le 10 mai 1938, comme étant sa propre délégation. Un président de l'UGT est nommé et afin de maintenir un certain équilibre, elle désigne comme vice-président un membre de la CNT. Paradoxalement, ce dernier, moi-même, se charge de tout ce qui concerne la fabrication pour l'industrie de guerre en relation directe avec les collectivités.

Pour la nouvelle étape, la CNT décide:
  1. Avec les bénéfices obtenus lors du dernier bilan financier, le nouveau conseil économique de Terrassa aide immédiatement les entreprises collectivisées ayant des difficultés financières et leur donne les moyens de continuer leurs activités. À partir de ce moment-là, aucune entreprise collectivisée ne doive recourir à la Généralité de Catalogne.
  2. Étant donné que le système d'alimentation en eau de la ville est insuffisant, un million de pesetas —une quantité très importante dans cette époque— est prélevée sur les bénéfices et transféré au conseil municipal afin de poursuivre la réalisation du projet de captation et d'amélioration de la distribution de l'eau, décidé avant le 19 juillet 1936.
  3. À compter de ce jour, le conseil économique de Terrassa ne fait plus de bénéfices. Les excédents de capital à la fermeture des exercices administratifs servent aux collectivités et aux travaux urbains d'utilité publique.

Pour la socialisation

Ce plan, pour l'essentiel, est mené à son terme. La municipalité peut disposer de son million de pesetas. Elle aide certaines petites collectivités équipées de vieilles machines à redémarrer. Ces dernières avaient été abandonnées par l'ancien conseil économique en raison d'un rendement jugé insuffisant. Pour nous cela ne comptait pas. L'important était que tous les travailleurs aient des moyens d'existence décents.

De gauche á droite: Federico Marín, Pedro Costa, Minerva Sábat, 
Francisco  Sábat i Maria Sábat (Montpellier, 1946).

Grâce à ces mesures, le fonctionnement de certaines choses change et notamment celui de l'activité industrielle qui redémarre en quelques semaines.

Si la socialisation doit supprimer le chaos d'inégalités injustes, tout ne s'est pas toujours déroulé comme nous l'aurions souhaité. Nous sommes confrontés, par exemple, au déficit de l'approvisionnement en courant électrique, nos conditions de travail sont très pénibles ; notre alimentation est insuffisante, tant en qualité qu'en quantité. Pourtant, malgré tous ces problèmes, les collectivités tournent relativement bien. Si la vraie tragédie se déroule réellement sur le front, nous devons aussi nous préoccuper de la socialisation. Toutes les entreprises collectivisées, dans les conseils desquelles la CNT est majoritaire, sont favorables à la socialisation, en accord avec le plan établi par notre organisation. Parmi elles, se trouvent les deux entreprises les plus importantes de Ter­rassa. Ce courant s'est confirmé lors d'une assemblée générale de conseils d'entreprise tenue à la mi-septembre 1938 au Théâtre du Peuple (ex-Théâtre Principal). Nous avons continué de travailler dans ce sens, mais malheureusement le plan de socialisation n'a pu s'appliquer sur le terrain. Quatre mois plus tard, le 26 janvier 1939, les hordes fascistes entraient à Terrassa.

(Entrevista publicada a Les Temps Maudits, n. 16, París, 2003. Traducció de l’entrevista apareguda a Al Vent, n. 90, Terrassa, 1986; realitzada per Valérie Minerve Marin.)


LES COLLECTIVISATIONS ET LA SOCIALISATION D'ENTREPRISES: GUERRE ET RÉVOLUTION, 1936-1939 - II (1986)


Rechercher les matières premières

—Je crois qu'en tant que membre du comité industriel du conseil municipal d'économie, vous vous êtes occupé d'une importante gestion, la recherche des matières premières pour les collectivisations. Pourriez-vous nous l'expliquer?

—Le conseil municipal «s'attribue» des fonctions qu'il n'avait pas avant la révolution. Sa gestion s'étend à toutes les activités de la ville. Parmi elles, l'industrie et l'économie, notamment la section appelée «comité d'industrie». Un compagnon de la CNT en devient responsable. En raison de l'obligation pour tous de se syndiquer, à la CNT comme à l'UGT, des comités de liaison sont intégrés au conseil municipal d'économie. Les usines fonctionnant déjà, le comité d'industrie décide que le plus important est de faire l'inventaire des réserves des matières premières (laine d'origine, coton, soie, etc.) utiles pour la fabrication textile, ainsi que des matières premières complémentaires. Une circulaire est envoyée à toutes les entreprises, les informant que les réserves de matières premières pour la fabrication seront utilisées en priorité pour les besoins de la guerre. En complément de cette circulaire, des visites ont lieu dans les entreprises susceptibles de posséder des stocks importants.

Des contrôles permettent de vérifier que les résultats obtenus pour la production sont positifs. Il est alors nécessaire de rendre possible l'approvisionnement pour favoriser une production régulière, la meilleure possible vu les circonstances imposées par la guerre. Le problème cesse d'être d'ordre local; s'y ajoutent de nouveaux facteurs de première importance. Comme pour les laines régénérées, le risque d'une pénurie des laines d'origine est possible. Ne pouvant prévoir ce à quoi il doit s'attendre, le conseil municipal d'économie organise un voyage en Estrémadure —lieu de production lainière où s'approvisionnent les anciens patrons— avec pour objectif de constater l'état dans lequel se trouvent les sources d'approvisionnement. Sur place, dans l'hypothèse où le fascisme n'occuperait pas cette région, nous passons des accords d'échange pour que l'approvisionnement de nos collectivités se poursuive.

En rentrant à Terrassa, nous faisons un détour par l'Andalousie jusqu'au village de Lopera (Jaén), producteur d'huile d'olive. Nous nous occupons de faire ravitailler notre ville et nous négocions également l'acquisition d'huiles impropres à la consommation mais très utiles pour l'industrie.

Administration autonome

—En général, quelles sont les difficultés ou les manques que rencontrent les collectivisations ?

—L'industrie textile que nous avons collectivisée au début du mois d'août 1936, lorsque nous avons réintégré nos postes de travail, est formée d'entreprises qui sont restées indépendantes et chacune a conservé son unité propre, établie par la raison sociale de l'ancien régime patronal. On peut dire que seule la direction des entreprises a changé. Avant la révolution, les patrons en ont la responsabilité et prennent les décisions; après, ces rôles reviennent aux conseils d'entreprise avec l'aide des travailleurs. Pour ce qui est de l'organisation interne de l'administration, chaque entreprise prend ses propres décisions. Il faut bien admettre que, de manière générale, l'administration des collectivités est réussie, même s'il est vrai qu'elles tendent à se fermer sur elles-mêmes. En raison de cette vision assez bornée, qui circonscrit les conquêtes sociales de la révolution dans les limites réduites de chaque entité productive, il existe dans la même branche des collectivités plus riches que d'autres. L'héritage que chacune d'entre elles reçoit de l'ancien régime patronal les classe par catégories. Est-ce que la dualité syndicale dans son concept social divergent est à l'origine de cette situation? Cela est possible. De plus, le décret sur les collectivités de la Généralité de Catalogne n'a rien réglé. Il a seulement légalisé les collectivités telles qu'elles étaient à ce moment-là, et les a emprisonnées dans les filets de la loi.


Cette situation ne peut satisfaire les militants de la CNT, lesquels considèrent les collectivités comme le premier pas vers une véritable socialisation qui doit apporter l'égalité économique pour tous.




Les réunions des militants et les assemblées générales de la fédération locale des syndicats de l'industrie prennent de l'ampleur, ce qui contribue à améliorer le fonctionnement des collectivités. Toutefois, nous devons considérer le fait que nous n'étions pas seuls. L'UGT, très peu développée au début du mouvement, a relativement grossi lorsque l'obligation de se syndiquer a été décidée. À ce moment-là, tous les « conservateurs » se sont affiliés à ce syndicat.

Tant que les syndicats de l'UGT de Terrassa sont sous la direction d'éléments du POUM, une entente, plus ou moins harmonieuse, avec la CNT est possible. Mais à la veille des faits du mois de mai 1937, les dirigeants du PSUC, parmi lesquels on compte d'anciens «trentistes», s'approprient des postes à responsabilités qui rendent les relations avec la CNT de plus en plus difficiles. Cela n'empêche pas la CNT de proposer à l'UGT un plan de socialisation de toute l'industrie manufacturière et textile de Terrassa.


Un compagnon et moi-même, en tant que membres de la Commission statistique et d'orientations économiques, rédigeons ce plan. Celui-ci est présenté et discuté lors de nos différentes réunions. Son aspect fondamental est l'abolition de la propriété privée de toutes les entreprises, grandes et petites, riches ou pauvres. Toutes les entreprises doivent disparaître au profit d'une nouvelle qui serait régie par une seule administration générale en contact avec le conseil économique si toutefois ce dernier continuait d'exister. Après quelques modifications, ce plan est approuvé et soumis à l'UGT. Ses membres se limitent à dire que le plan est à l'étude sans jamais se prononcer. Pendant ce temps, la situation de certaines collectivités continue de s'aggraver. Pourtant, et malgré nos incitations à nous faire d'autres propositions, l'UGT laisse la question en suspens. Il semble évident qu'elle suit les consignes du PSUC qui, opposé à toute socialisation, n'aurait sans doute pas hésité à dissoudre les collectivités s'il en avait eu la possibilité. Sur ce sujet, la CNT va payer une erreur dont elle est la première responsable.


LES COLLECTIVISATIONS ET LA SOCIALISATION D'ENTREPRISES: GUERRE ET RÉVOLUTION, 1936-1939 - I (1986)


Quand nous parlons avec nos vieillards sur les années de la guerre, parfois, trop fréquemment, la conversation se concentre sur des images imprécises du topique, ou sur les restreintes de l'expérience simple individuelle, déformées de plus par l'éloignement sur le temps ou par un point de vue qui dans ses origines a été conçu sous la perspective toujours déformeuse d'un regard infantile.

Loin de ces deux cas, nous essaierons d'approfondir un peu dans le sujet des collectivisations avec Federico Marín, militant cénétista né à Enguera (Valence) le 1902 et arrivé à Terrassa en 1915.

La Commission de statistiques et d'orientations économiques

—Quelle fonction a cette Commission et quel degré d'influence a-t-elle sur les collectivisations?

Sous la supervision d'un compagnon technicien dans la branche industrielle, cette Commission élabore des plans de fabrication. Ces derniers, une fois approuvés par les assemblées de travailleurs, sont mis en pratique par les conseils d'entreprise. Ainsi, l'autonomie des collectivisations est absolue ; les assemblées décident de l'orientation et de la gestion générale, en acceptant ou en rejetant ces plans ou différentes initiatives pouvant provenir de n'importe quel ouvrier.

—Y a-t-il un nombre d'heures de travail fixe pour les entreprises collectivisées?

—Quarante heures par semaine; ce nombre est parfois dépassé, le plus rarement possible. Il nous arrive aussi de travailler la nuit ou les dimanches, selon les circonstances.

—Comment détermine-t-on le niveau des salaires? Ont-ils été gelés? Etes-vous payés en espèces?

Le système d'avant la révolution est maintenu; la différence de salaire se fait en fonction de la catégorie de travail; toutefois, tous les salaires augmentent. Nous sommes rémunérés en argent, quasiment jamais avec des produits d'échange.

—Quelles sont les transformations au niveau de la Sécurité sociale? Des organismes de secours ont-ils été créés?

—Non, aucun organisme nouveau n'est créé mais les services hos­pitaliers de la ville sont dans un bon état général. En revanche, il y a eu un effort considérable pour lutter contre les accidents de travail, qui a donné des résultats très positifs. En cas d'arrêt maladie, le salaire est payé intégralement. L'avortement devient légal, dès lors qu'il est pratiqué de façon médicale.

—Dans certaines usines, il y a eu des comités de contrôle. En quoi consistent-ils et en quoi se différencient-ils des conseils d'entreprise?

Dans les entreprises où les patrons demeurent en poste après le 19 juillet 1936 (très peu), et pour ceux qui ne sont pas accusés de connivence avec le fascisme, les comités de contrôle —uniquement pour les entreprises employant moins de 100 ouvriers— sont mis en place. Leur fonctionnement n'est pas en soi très différent de celui qui existe dans l'ancien régime patronal. Le patron continue d'être le responsable au niveau de l'administration et de la direction de l'entreprise mais la nouvelle formule donne le droit au comité de contrôler les différentes opérations décidées pour le fonctionnement de celle-ci et de s'opposer à ce qu'il considère comme anormal, préjudiciable ou inopportun. En cas de conflit entre le patron et le comité de contrôle, il est résolu par le comité de liaison CNT-UGT ou par le conseil économique municipal. Par ailleurs, ces entreprises, au même titre que celles qui ont été collectivisées, bénéficient de l'approvisionnement en matières premières. 




La Commission de statistiques et d'orientations économiques

—Quelle fonction a cette Commission et quel degré d'influence a-t-elle sur les collectivisations?

Sous la supervision d'un compagnon technicien dans la branche industrielle, cette Commission élabore des plans de fabrication. Ces derniers, une fois approuvés par les assemblées de travailleurs, sont mis en pratique par les conseils d'entreprise. Ainsi, l'autonomie des collectivisations est absolue ; les assemblées décident de l'orientation et de la gestion générale, en acceptant ou en rejetant ces plans ou différentes initiatives pouvant provenir de n'importe quel ouvrier.

—Y a-t-il un nombre d'heures de travail fixe pour les entreprises collectivisées?

—Quarante heures par semaine; ce nombre est parfois dépassé, le plus rarement possible. Il nous arrive aussi de travailler la nuit ou les dimanches, selon les circonstances.

—Comment détermine-t-on le niveau des salaires? Ont-ils été gelés? Etes-vous payés en espèces?

Le système d'avant la révolution est maintenu; la différence de salaire se fait en fonction de la catégorie de travail; toutefois, tous les salaires augmentent. Nous sommes rémunérés en argent, quasiment jamais avec des produits d'échange.

—Quelles sont les transformations au niveau de la Sécurité sociale? Des organismes de secours ont-ils été créés?

—Non, aucun organisme nouveau n'est créé mais les services hos­pitaliers de la ville sont dans un bon état général. En revanche, il y a eu un effort considérable pour lutter contre les accidents de travail, qui a donné des résultats très positifs. En cas d'arrêt maladie, le salaire est payé intégralement. L'avortement devient légal, dès lors qu'il est pratiqué de façon médicale.

—Dans certaines usines, il y a eu des comités de contrôle. En quoi consistent-ils et en quoi se différencient-ils des conseils d'entreprise?

Dans les entreprises où les patrons demeurent en poste après le 19 juillet 1936 (très peu), et pour ceux qui ne sont pas accusés de connivence avec le fascisme, les comités de contrôle —uniquement pour les entreprises employant moins de 100 ouvriers— sont mis en place. Leur fonctionnement n'est pas en soi très différent de celui qui existe dans l'ancien régime patronal. Le patron continue d'être le responsable au niveau de l'administration et de la direction de l'entreprise mais la nouvelle formule donne le droit au comité de contrôler les différentes opérations décidées pour le fonctionnement de celle-ci et de s'opposer à ce qu'il considère comme anormal, préjudiciable ou inopportun. En cas de conflit entre le patron et le comité de contrôle, il est résolu par le comité de liaison CNT-UGT ou par le conseil économique municipal. Par ailleurs, ces entreprises, au même titre que celles qui ont été collectivisées, bénéficient de l'approvisionnement en matières premières.