Buscar primeres matèries
—Crec que vostè, com a membre del Comitè Industrial
de la Conselleria d'Economia Municipal, va fer una gestió important buscant
primeres matèries per a les col·lectivitzacions. Ho podria explicar?
—El Consell Municipal s'atribuïa funcions
que no tenia abans de la revolució. La seva gestió va ampliar-se a totes les
activitats de la ciutat, entre elles les d'indústria i economia, amb una secció
que es deia Conselleria d'Indústria. La CNT hi havia posat un company al
capdavant. D'altra banda, a causa de la sindicació forçosa decretada per a
tothom, ja fos a la CNT o a la UGT, es van haver de formar Comitès d'Enllaç.
Seguint aquestes directrius, el Comitè també havia d'integrar les dues
sindicals; es va fer així, i va rebre el nom de Comitè d'Indústria que es va
integrar a la Conselleria d'Economia instal·lada en el local que havia estat
l'Institut Industrial, l'antiga seu de la patronal.
Tot funcionant ja el Comitè d'Indústria,
es va acordar considerar que el més important era conèixer immediatament les
existències de llanes d'origen, llanes assortides, llanes regenerades, cotó,
seda i fibres artificials útils per a la fabricació tèxtil, a més d'altres
matèries complementàries com ara olis, soses, colorants, etc. En aquest sentit,
es va enviar una circular a totes les empreses, advertint alhora que les
existències de matèries per a la fabricació s'havien d'emprar prioritàriament
per a les necessitats del front de guerra i els hospitals de sang. Com a
complement de la circular, es van fer visites a les empreses que es considerava
que estaven en possessió de quantitats importants de matèries primeres. El
treball d'estadística es va fer amb normalitat i se'n van obtenir bons
resultats. Però no tot es va reduir a saber les existències emmagatzemades o en
via de manufacturació en mans de la indústria. Calia saber en quina situació
estaven els proveïdors susceptibles de proporcionar-nos de manera regular les
matèries primeres que permetessin la continuïtat del bon funcionament de les
indústries com fins aleshores. Si més no, el millor subministrament possible en
les circumstàncies que la guerra podia imposar. El problema va deixar de ser
d'ordre local i s'hi van afegir factors desconeguts molt importants per a la
seva solució. No en llanes regenerades, ja que s'estava gairebé segur que
Catalunya mateixa en podia proveir les necessitats. Aquí tot estava organitzat
i els proveïdors es mantenien ferms, la incògnita eren les llanes d'origen.
Per tal d'esbrinar a què calia atendre's, la Conselleria d'Economia va decidir
que es fes un viatge als llocs de producció llanera on es proveïen els antics
patrons.
Els grans ramats llaners, particularment
els magnífics merins, eren a Extremadura i a les comarques del Baix Aragó. S'hi
va anar amb la intenció de veure com havien quedat a causa de la guerra
aquestes fonts de proveïment de la indústria fabril i tèxtil. Si la primera
matèria no faltava, podrien treballar totes les altres indústries de la ciutat,
ja que n'eren tributàries. Si en l'aspecte general aquest viatge interessava la
Conselleria d'Economia, en l'ordre particular interessava també les dues gran
empreses col·lectivitzades d'acondicionament i filatura d'estam i llana cardada.
Els seus antics patrons havien comprat poc abans que esclatés el moviment
quantitats importants de llana, i fins i tot l'havien pagada.
Vam demanar la col·laboració d'aquestes
dues empreses i ens va ser immediatament concedida. Vam comunicar el nostre pla
a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la CNT, la qual hi va
estar totalment d'acord i va donar el seu vist-i-plau. Vam fer el viatge sis
persones: un membre del Consell d'Empresa i un tècnic per cada una de les dues
empreses, i dos membres del Comitè d'Indústria adjunt a la conselleria
d'Economia; un d'aquest darrers va ser el responsable del grup. Pels informes a
l'abast, se sabia que gran part de la zona llanera del Baix Aragó era a les
mans de la «Columna de Hierro», que operava en aquell front. A València ens vam
entrevistar amb el cap d'aquesta columna, el qual, si bé va reconèixer que
tenia certa quantitat de llana pagada abans del 19 de juliol, va dir que no la
lliuraria si no era a canvi d'articles elaborats imprescindibles per a la
columna. Nosaltres, tot comprenent la situació que justificava la mesura
d'incautació de la llana, no vam insistir a recuperar-la. Vam acceptar un
compromís verbal per a un possible intercanvi, refiant-nos que ambdues parts
compliríem allò que havíem pactat.
Cap a Extremadura
—Vam prosseguir el viatge cap a
Extremadura amb rumb a la comarca llanera que inclou els pobles de Don Benito i
Villanueva de la Serena. El front de guerra era molt a prop i els feixistes
controlaven d'altres comarques de producció llanera. No vam trobar companys amb
els quals poguéssim entrevistar-nos. No sabíem si havíem de parlar amb els
ramaders o amb els seus successors, en el cas que els ramaders haguessin
desaparegut. Les nostres gestions van ser relativament laborioses, però no vam
trobar dificultats grans que ens portessin al fracàs. Ben al contrari, vam
recuperar una quantitat molt important de quintars de llana, i davant
nostre mateix se'n va organitzar una primera expedició amb vagons de tren.
Calia apressar-se a treure la llana d'allí, per evitar que caigués en poder de
l'enemic.
Ens va fer l'efecte que érem enmig de gent
addicta. Vam negociar altres adquisicions per al futur i vam acordar alguns
intercanvis. Al cap de tres dies ja ho havíem acabat tot. Vam veure la
possibilitat que aquesta part d'Extremadura continués sent la productora
important de llanes que sempre havia estat, de la qual cosa es beneficiarien la
indústria fabril i tèxtil de Terrassa i les indústries auxiliars per a la seva
expansió econòmica. Així, si el feixisme no ocupava aquestes regions, podríem
proveir les nostres col·lectivitats. Ens van informar que uns quants ramats ja
havien estat traslladats a d'altres pastures més allunyades del front.
Vam començar la tornada a Terrassa i ens
vam endinsar una mica a Andalusia fins a la població de Lopera (Jaén),
productora d'oli d'oliva. Portàvem l'encàrrec de la Conselleria de Proveïments
(sota la titularitat de la CNT) què s'enviés a la nostra ciutat una quantitat
important d'hectolitres d'aquest producte, havent-se establert el contacte ja
abans. Vam aprofitar-ho per gestionar l'adquisició d'olis amb un alt grau
d'acidesa, els quals, si bé són impropis per al consum domèstic, poden servir,
però, per al tractament de llanes en procés de fabricació. Vam establir un
acord preliminar. Un cop a Terrassa, vam donar compte dels resultats de la
missióque ens havia estat assignada, i van ser considerats satisfactoris.
Administració autònoma
—En general, quines deficiències o
dificultats van tenir les col·lectivitats?
—La indústria fabril i tèxtil que es va
col·lectivitzar en tornar a la feina a principis de l'agost de 1936 estava
formada per empreses que van mantenir-se autònomes, i cadascuna va conservar la
unitat pròpia establerta per la raó social de l'antic règim patronal. De fet,
es pot dir que només havia canviat la direcció de les empreses. Abans se'n
feien càrrec i decidien els patrons, ara era el Consell d'Empresa amb el suport
dels treballadors. Però en matèria de normativa interna d'administració,
cada empresa decidia ella mateixa. Si bé cal admetre que, en general,
l'administració de les col·lectivitats va ser bona, també és veritat que
es basava en una mena de concepte de territoris tancats segons el qual
cadascuna es desentenia de totes les altres.
I per aquesta visió curta, amb la qual se
circumscrivia la conquesta social de la revolució al radi reduït de la seva
pròpia entitat productiva, existien en la mateixa branca col·lectivitats riques
i col·lectivitats pobres. L'herència que cadascuna d'elles va rebre de l'antic
règim patronal va ser allò que les va classificar en diferents categories. Va
ser la dualitat sindical —amb el seva divergència de concepcions socials— el
que va provocar aquesta situació? És possible que sí. I el decret sobre les
col·lectivitats de la Generalitat de Catalunya no va arreglar res. Només va
legalitzar les col·lectivitats tal com eren aleshores i, evidentment, les va
embolicar en les malles de la llei.
Aquesta situació no podia satisfer els
militants de la CNT, els quals consideraven les col·lectivitats com el primer
pas cap a una veritable socialització que portaria la igualtat econòmica per a
tots.
Les reunions de militants i les assemblees
generals del Sindicat de la Indústria Fabril i Tèxtil i de la Federació Local
de Sindicats d'Indústria es van celebrar a gran escala, i aquests fets van
contribuir a aplanar molts inconvenients i a perfeccionar, a mesura que es
treballava, el funcionament de les col·lectivitats. Però cal considerar
el fet que no estàvem sols. La UGT, que era un simple embrió en esclatar el
moviment, s'havia engrandit bastant en decidir-se la sindicació forçosa, tothom
que a la ciutat era «conservador» es va afiliar a aquesta central.
Mentre els sindicats de la UGT de Terrassa
van estar sota la direcció d'elements del Partit Obrer d'Unificació Marxista
(POUM), l'entesa amb la CNT va aconseguir-se amb una facilitat relativa, tot i
que no sempre hi havia harmonia. Però en vigílies dels fets del maig del 1937,
el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que acabava de néixer i els
dirigents del qual eren majoritàriament antics trentistes, va copar els càrrecs
de la UGT i va convertir les relacions amb la CNT en quelcom molt més difícil
que no ho havia estat fins llavors. Això no va impedir que la CNT proposés a la
UGT un pla de socialització per a tota la indústria fabril i tèxtil de
Terrassa.
El pla de socialització va ser redactat
per dos companys que formàvem part de la Comissió d'Estadística i Orientacions
Econòmiques. Es va presentar a l'organització confederal, es va discutir en
diverses sessions, i va ser aprovat després d'introduir-hi algunes petites
modificacions. La UGT va donar llargues a la qüestió i no es va pronunciar ni
amb l'acceptació ni amb el rebuig. Es van limitar a dir que l'estaven estudiant
i que encara no podien decidir-se. Els vam suggerir que ens presentessin alguna
proposta segons la seva visió i que ho discutiríem. Però res de res, van passar
els mesos i la situació de diverses col·lectivitats va esdevenir molt greu. És
evident que la UGT seguia les consignes del PSUC, enemic de qualsevol
socialització i que, si hagués pogut, fins i tot hauria dissolt les
col·lectivitats. Aquí la CNT va pagar un error del qual era responsable.
No hay comentarios:
Publicar un comentario