El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


miércoles, 30 de mayo de 2012

«DANZA NEGRA». TRADUCCIÓN DE UN CUENTO DE JAUME CABRÉ (1990)


«...enllaunada en baquelita eterna, repetia, insaciable, els cops que hom volia, aquesta melodia... »  

«Nightlife » (1943), Archibald J. Motley, Jr.



DANSA NEGRA

—Us he portat una mica de vida —i deixà la colla de dukesellingtons tots apilotats damunt la taula que feia de caixa de música, de menjador, de despatx i —segons confidència de l'Albert— de tàlem ocasional. Tragué un dukeetc., de la funda (porta la gent enfundada?), i el col·locà al plat; l'Albert encara estava aprofitant les darreries del parell d'ous ferrats que s'havia cruspit aquella nit i netejava, enllepolit, el plat, «és per no haver de rentar-lo, saps?» i el duc començava a rodar, estripat per l'agulla i iniciava els seus compassos, curts, breus, com qui vol imitar el comte basie, «té, ara aquest ens surt amb un ciri trencat, mai no l'havia sentit d'entrada amb el piano i tanta estona», «xxxxit, que xerrant així ni ara no el sentiràs», el trombó sam perseguia el duc i ara la trompeta s'afegia a la fuga negra. I el fons de vents poderosos reafirmava la persecució. Però el piano se sentia molt àgil aquella nit, malgrat ser piano enllaunat i ni el trombó ni la cootie-trompeta no el podien haver. Fins que es deturà en sec i fou oblidat al límit de l'horitzó de les notes altes mentre els perseguidors reorganitzaven les forces i se sentien sorpresos per l'aparició a escena, sense previ avís, ho juro, del clariprocope, dolç, vellutat, insinuador fins l'infinit. «Ostres! A mi em posa la pell de gallina aquest instrument. És una trompeta?» «Ostiesostiesosties! Com si em preguntessis si els ous que t'has cruspit eren d'en Billie Strayhown, no et fot?»
—Humilment prego a sa sereníssima que em faci cinc cèntims sobre quina mena d'instr/
—Clarinet. Calla i deixa escoltar.
I la melodia anà concretant-se cap al clarinetcope en diàleg amb la trompeta ensordida, i el contrabaix, blanton, deia que sí, subratllant allà on els blancs no gosen fer-ho. Totes les canyes assistien, ritmades, a l'escena. I el dukepiano entrava oblidat en un racó d'aquell horitzó, de la mà del prococlarinet, en un swing impossible de frenar: ni que no hi hagués hagut bateria. I la dukefantasia s'enfilava, saltironejant, russellflanquejada pel clarinet, insinuador oriental, repetidor de la dukemelodia i inspirador d'altres tons. Els dos instruments s'encinglaven per una escala impossible de repetir, per senzilla i no buscada, que en altres moments hauria pogut restar només en l'aire i en el record dels pocs oïdors d'un capvespre a Harlem, però que ara, enllaunada en baquelita eterna, repetia, insaciable, els cops que hom volia, aquesta melodia; però el duc real era ja un altre duke, descobridor de nous tons i viatger d'altres móns; i quan tornava a interpretar aquella peça no era com a la llauna de baquelita: era tota una altra cosa, ara sí que irrepetible, dukúnica.
El claricope continuava jugant a fet i amagar amb l'eco i, quan quedaven pocs compassos per dir prou, entraren les canyes, vejam què passa, deien, i el, blanton, contrabaix, se sumava a la descripció final, demoníaca, dominada per una insistència melòdica del pianellington que, al capdavall, era el qui deia el darrer mot. I després, el silenci.
Des-73



«I la melodia anà concretant-se cap al clarinetcope en diàleg amb la trompeta ensordida...»




DANZA NEGRA

—Os he traído algo de vida —y dejó el montón de dukesellingtones apilados sobre la mesa que servía de caja de música, de comedor, de despacho y—según confidencia de Albert— de tálamo ocasional. Sacó un dukeetc., de la funda (¿lleva a la gente enfundada?), y lo colocó en el plato; Albert aún estaba aprovechando los despojos del par de huevos fritos que se había jamado aquella noche y limpiaba, golosamente, el plato, «es para no tener que lavarlo, ¿sabes?» y el duque empezaba a rodar destripado por la aguja e iniciaba sus compases, cortos. Breves, como quien quiere imitar al conde basie, «toma, ahora este nos sale por peteneras, nunca le había escuchado empezar con el piano y tanto rato», «Chisssst, que parloteando así ni ahora lo escucharás», el trombón sam perseguía al duque y en este instante la trompeta se unía a la fuga negra. Y el fondo de vientos poderosos reafirmaba la persecución. Pero el piano se encontraba muy ágil aquella noche, pese a ser piano enlatado y ni el trombón ni la cootietrompeta lo podían alcanzar. Hasta que se detuvo en seco y se vio olvidado en el límite del horizonte de las notas altas mientras los perseguidores reorganizaban las fuerzas y se notaban sorprendidos por la aparición en escena, sin previo aviso, lo juro, del clariprocope, dulce, aterciopelado, insinuador hasta el límite. «¡Ostras! A mí me pone la piel de gallina este instrumento. ¿Es una trompeta?» «¡Ostiasostiasostias! Como si me preguntases si los huevos que te has jamado era de Billie Strayhown, ¿no te jode?»
—Humildemente ruego a su serenísima que me instruya una pizca sobre qué clase de instr/
—Clarinete. Calla y deja escuchar.
Y la melodía fue concretándose hacia el clarinetecope en diálogo con la trompeta ensordecida, y el contrabajo, blanton, decía que sí, subrayando allí donde los blancos no se atreven a hacerlo. Todas las cañas asistían, ritmadas, a la escena. Y el dukepiano entraba olvidado en un rincón de aquel horizonte, de la mano del prococlarinete, en un swing imposible de frenar: ni que no hubiera habido batería. Y la dukefantasía trepaba, brincando, russellflanqueada por el clarinete, insinuador oriental, repetidor de la dukemelodía e inspirador de otros tonos. Los dos instrumentos ascendían por una escala imposible de repetir, por sencilla y espontánea, que en otros momentos habría podido permanecer sólo en el aire y en el recuerdo de los pocos oyentes de un atardecer en Harlem, pero que ahora enlatada en baquelita eterna, repetía, insaciable, las veces que alguien quisiera, esta melodía; pero el duque real era ya otro duke, descubridor de nuevos tonos y viajero de otros mundos; y cuando volvía a interpretar aquella pieza no era como en la lata de baquelita: era toda otra cosa, ahora sí que irrepetible, dukúnica.
El claricope continuaba jugando al escondite con el eco y, cuando quedaban pocos compases para decir basta, entraron las cañas, a ver qué pasa, decían, y el, blanton, contrabajo, se sumaba a la descripción final, demoníaco, dominada por una insistencia melódica del pianellington que, al fin y al cabo, era quien decía la última palabra. Y después, el silencio.

Jaume Cabré, Toquen a morts, 1977


(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, 1990.)


martes, 29 de mayo de 2012

«BALNEARIO». TRADUCCIÓN DE UN «CONTE CORRENT» DE JAUME CABRÉ (1990)


«...una novícia que recupera la salut trencada pel rigor del convent.»




BALNEARI

Un balneari és l’únic lloc on poden trobar-se, amb naturalitat, un estudiant de vampir i una novícia que recupera la salut trencada pel rigor del convent. Poden, fins i tot, lligar-hi una amistat franca a partir de converses banals.


BALNEARIO

Un balneario es el único lugar donde pueden encontrarse, con naturalidad, un estudiante de vampiro y una novicia que recupera la salud quebrantada por el rigor del convento. Pueden, incluso, sellar una franca amistad a partir de conversaciones banales.

Jaume CabréToquen a morts, 1977


(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, «Cuentos corrientes», La Jornada Semanal, México, julio de 1990.)

lunes, 28 de mayo de 2012

«REFLEXIONES EN TORNO AL LIBRO». TRADUCCIÓN DE UN «CONTE CORRENT» DE JAUME CABRÉ (1990)



«Un llibre tancat i col·locat al prestatge calla...»


REFLEXIONS A L’ENTORN DEL LLIBRE

Diuen que un llibre és una arma de molts fils. Jo diria que més aviat és una arma de molts fulls.

Un llibre tancat i col·locat al prestatge calla; només parla pel llom amb la desesperada impotència amb què garla, ulls esbatanats, el presoner a qui els emboscats han emmordassat.

En totes les lleixes farcides de llibres drets, sempre n’hi ha un d’horitzontal, estés damunt dels ben arrenglerats. Amb els llibres i tot hi ha excepcions.


REFLEXIONES EN TORNO AL LIBRO

Dicen que un libro es un arma de muchos filos. Yo diría que más bien es un arma de muchas hojas.

Un libro cerrado y colocado en un estante calla; sólo habla por su lomo, con la desesperada impotencia con que parlotea, los ojos abiertos de par en par, el prisionero que los emboscados han amordazado.

En todos los anaqueles atiborrados de libros en pie, siempre hay alguno horizontal, extendido sobre los bien alineados. Incluso entre los libros hay excepciones.

Jaume CabréToquen a morts, 1977


(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, «Cuentos corrientes», La Jornada Semanal, México, julio de 1990.)

domingo, 27 de mayo de 2012

«TELEFÓNICAS». TRADUCCIÓN DE UN «CONTE CORRENT» DE JAUME CABRÉ (1990)



«Que soni un telèfon...» 
(«Office at Night» d'Edward Hopper [1940])



TELEFÒNIQUES

Que soni un telèfon amb monotonia insistent en una casa on la gent es fora, molt lluny, de viatge, és trist i desolador.

Que soni un telèfon amb urgència sobtada i escandalós aldarull, a plena nit, en una casa on la gent dorm, és desgavellador.

Que soni un telèfon amb crida rutinària, com molts d'altres, en una oficina plena de gent, és cosa de cada dia.



TELEFÓNICAS

Que suene un teléfono con monotonía insistente en una casa donde la gente está fuera, muy lejos, de viaje, es triste y desolador.

Que suene un teléfono con urgencia repentina y escandaloso alboroto, en plena noche, en una casa donde la gente duerme, es desconcertante.

Que suene un teléfono con llamada rutinaria, como otros muchos, en una oficina repleta de gente, es cosa de cada día.

Jaume CabréToquen a morts, 1977


(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, «Cuentos corrientes», La Jornada Semanal, México, julio de 1990.)

sábado, 26 de mayo de 2012

«INSTROSPECCIÓN». TRADUCCIÓN DE UN «CONTE CORRENT» DE JAUME CABRÉ (1990)


«...una pila de granets d’esperança...»




INSTROSPECCIÓ

M’agradaria gratar el coratge d’una persona per esbrinar de què el té fet. Possiblement hi deu tenir una pila de granets d’esperança.

INTROSPECCIÓN

Me gustaría arañar el coraje de una persona para averiguar de qué lo tiene hecho. Posiblemente debe de tener un montón de granitos de esperanza.

Jaume CabréToquen a morts, 1977


(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, «Cuentos corrientes», La Jornada Semanal, México, julio de 1990.)


viernes, 25 de mayo de 2012

«NUBES». TRADUCCIÓN DE UN «CONTE CORRENT» DE JAUME CABRÉ (1990)

«...las nubes están hechas de algodón de azúcar...»
(
Berndnaut Smilde - Nimbus II [2012])



NÚVOLS

Ningú no m’havia dit mai que els núvols estan fets de sucre filat com el que venen a la fira i t’enllarda els llavis. Ho he descobert jo tot sol.

NUBES

Nadie me había dicho que las nubes están hechas de algodón de azúcar como el que venden en la feria y te pringa los labios. Lo he descubierto yo solo.

Jaume CabréToquen a morts, 1977


(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, «Cuentos corrientes», La Jornada Semanal, México, julio de 1990.)

jueves, 24 de mayo de 2012

«EL GLOBO». TRADUCCIÓN DE UN «CONTE CORRENT» DE JAUME CABRÉ (1990)


« Un globus vermell o groc o verd és com un univers per a un nen.»
(Imatge extreta de la pel·lícula Le ballon rouge d'Albert Lamorisse.)



EL GLOBUS

Un globus vermell o groc o verd és com un univers per a un nen. La catàstrofe còsmica ve quan se li rebenta entre els dits: és lògic que plori.

EL GLOBO

Un globo rojo o amarillo o verde es como un universo para un niño. La catástrofe cósmica llega cuando se le revienta entre los dedos: es lógico que llore.

Jaume CabréToquen a morts, 1977


(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, «Cuentos corrientes», La Jornada Semanal, México, julio de 1990.)

miércoles, 23 de mayo de 2012

«LIBRO DE VIAJES». TRADUCCIÓN DE UN «CONTE CORRENT» DE JAUME CABRÉ (1990)


«Ahora ya es más persona: se le nota en la mirada.»
(Fotografia de Fernando Nieto.)



LLIBRE DE VIATGES

Conec un nen que va pujar als cavallets dissabte passat per primer cop a la seva vida. És la seva primera volta al món. Ara ja és més persona: se li nota a la mirada.

LIBRO DE VIAJES

Conozco un niño que, el pasado sábado, subió a los caballitos por primera vez en su vida. Es su primera vuelta al mundo. Ahora ya es más persona: se le nota en la mirada.

Jaume CabréToquen a morts, 1977


(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, «Cuentos corrientes», La Jornada Semanal, México, julio de 1990.)

martes, 22 de mayo de 2012

«HISTORIA DE OTRO MUNDO». TRADUCCIÓN DE UN «CONTE CORRENT» DE JAUME CABRÉ (1990)


«Viatja per planures inacabables i és immensament feliç.» 
(Fotografía de José Luis Sansaloni.)



HISTÒRIA D’UN ALTRE MÓN

Un nen és la cosa més torbadora del món: accepta l’itinerari reincident dels cavallets, la gasiva circumferència de l’embalum de fira, però quan hi és, condueix el cotxe, la bicicleta o l’elefant que puja i baixa, amb una tensió que l’aparta del món, que queda quiet al seu voltant. Viatja per planures inacabables i és immensament feliç. Quan el trajecte mor, baixa decebut a la realitat. Als ulls, però, hi conserva una espurna rebel i trista: que el cavall de cartró es desenganxi i comencem a córrer ell i jo rostos avall!

HISTORIA DE OTRO MUNDO

Un niño es la cosa más turbadora del mundo: acepta el itinerario reincidente de los caballitos, la mezquina circunferencia del artefacto de feria, pero cuando está, conduce el coche, la bicicleta o el elefante que sube y baja con una tensión que le aparta del mundo que permanece inmóvil a su alrededor. Viaja por llanuras inacabables y es inmensamente feliz. Cuando el trayecto muere, baja decepcionado a la realidad. En los ojos, sin embargo, conserva una chispa rebelde y triste: ¡que el caballo de cartón se desenganche y empecemos a correr cuesta abajo él y yo!

Jaume CabréToquen a morts, 1977


(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, «Cuentos corrientes», La Jornada Semanal, México, julio de 1990.)

jueves, 17 de mayo de 2012

COM ACABARÀ TOT AIXÒ? (2012)





No esteu experimentant aquests últims temps una sensació similar a la que heu sentit quan un remolí d’aigua se us ha endut un objecte valuós pel forat d'un desguàs? 

Si un alguna cosa important marxa pel forat d'un desguàs, sabem que desapareix per sempre més de la nostra vida i ens sentim dolguts i impotents. Així, sobtadament, en un instant, també han desaparegut de les nostres vides molts serveis, drets i avenços socials que crèiem que es mantindrien sempre: la garantia d'un ensenyament de qualitat per a tots, l'assossec de tenir assegurats un serveis sanitaris eficaços, el gaudi d'unes condicions laborals dignes, la tranquil·litat de saber que tindrem una pensió suficient per a la vellesa, l'equilibri que comporta fruir d'un nivell salarial que ens permeti viure sense angoixes, la seguretat que el futur del nostres fills i néts seria millor que el nostre.

A sobre, hi ha hagut polítics i titelles mediàtics que amb un to paternalista que put a naftalina ens han acusat a la gent del carrer de ser els culpables de tot aquest desgavell perquè, segons ells, hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i ens han advertit que cal que acceptem els sacrificis amb resignació.

Fins i tot, un d’aquests tertulians mediàtics va arribar a dir amb una inflexió recriminatòria que a Espanya la gent anava massa al metge i que per això vivíem més anys que altres llocs d'Europa. Caram, quin descobriment! Sí, ens agrada viure i gaudir de bona salut, potser això és l’«estirar més el braç que la màniga» que ens han recriminat. Es veu que alguns d’aquests poca-soltes mediàtics no tenen res intel·ligent a dir, així com la majoria dels polítics professionals no mostren cap iniciativa davant la pèrdua de sobirania dels estats i la destrucció del benestar de les classes populars.

L’«austeritat» que ens imposa el Mercat, amb la submissió còmplice o impotent dels governs —i que ens està fent perdre tots aquests serveis, drets i avenços socials—, se suposa que hauria de solucionar la crisi econòmica, però molta gent creu que no fa res més que agreujar-la. Hi ha qui pensa que l’objectiu real d’aquesta crida a l’austeritat és justificar unes retallades destinades a recaptar els bilions d’euros necessaris per «rescatar» la Banca i, de passada, per afavorir la privatització de tota mena de serveis socials. 

 Aquest deu ser l’objectiu dels tecnòcrates que maneguen la situació, però... no heu pensat alguna vegada que aquesta gent realment viu al dia, sense programa ni projecte, i que al final se’ls acabarà escapant l’assumpte de les mans i s’ensorrarà tot? Qui pot saber exactament com acabarà tot això?

I qui sap si no seria millor que acabés petant d’una vegada aquest sistema de democràcia extorsionada i capitalisme financer? Però si s’ensorrés de manera brusca, no acabaríem patint un sistema capitalista salvatge i totalitari a la xinesa? Quina alternativa tenim? No ho sé... El que sí que tinc clar és que no podem resignar-nos i que cal organitzar-se i seguir cercant formes de resistència intel·ligents... encara que sigui passet a passet.



(Publicat a Diari de Terrassa, 19 de maig de 2012, 
i a Catalunya-Papers, juny de 2012.)


domingo, 6 de mayo de 2012

TERRASSA ACCIÓ CREATIVA. MOSTRA ARTÍSTICA MULTIDISCIPLINAR (2006-2008)


Terrassa Acció Creativa (TAC) va ser un projecte promogut per Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa i que va desenvolupar un grup de persones molt heterogeni (Gotac), totes procedents de contextos molt diversos i amb trajectòries força diferenciades, però amb la coincidència d’estar fortament imbricades en el teixit cultural i associatiu de Terrassa.

* * *

La primera edició de Terrassa Acció Creativa es va celebrar entre el 7 i el 16 de juliol de 2006 i va ser coordinada per Marina Arjona Marinetta, Jordi F. Fernández, Lluís Pi i Yosip Sverko.


Algunes imatges de diverses de les activitats desenvolupades 
a l'edició de 2006 de Terrassa Acció Creativa.

Programa 2006

Audiovisual: Mi Pingüino Naranja, Xavi Pastor.

Concert: Digeroo, Doble filo, Els Collons del Pare Rababa, Laburatorio de Tango, Maat i Fontanet, Marinetta, Roc Calvet Jazz Quintet, Tres guitarras para un fragmento de «Un perro andaluz».

Conferència sobre art i docència: Gabriel Verderi.

Curtmetratge: Cromairis, Joaquín Carrasco, John Bermi.

Dansa i teatre físic: Paper Negre.

Disseny tèxtil: Kosturitas.

Dj's: Countach & Envy, Erivaldo, Geraldine, Huete, Nikotronic, Parabòlic.

Exposició d'artistes plàstics: Sandra Artigas, Toni Castells, Jordi Coll, Alfonso Cruz, Dan Cruz, Sem Cruz, Marta Escartín, Robinson Ferrufino, Raül Maneus, Joan J. Hernández, Floïsvlandsdott Irsanº7, Adrià Navarro, Manel Rebollo, Miriam Santamaria, Rat Soriano, Anna Taratiel.

Instal·lació: Alfonso Cruz Jiménez.

Mural al carrer: Rail 151.

Música clàssica: Baobab (Narcís Argemí & Gregori Ferrer).

Poesia musicada: Víctima i Botxí.

Performance: Interkosmos.

Taula rodona sobre el context de l'activitat artística a Terrassa: Diversos participants a la mostra.

Teatre: Trinxat Tremola. 

Textos sobre art: Josep Maria Casasús, Javi González.

Videoart: Nanu Rodríguez, Labarracreativa, P & H (Huete, Juanjo Fernández, Parabòlic), Santaman.


* * *

La segona edició es va desenvolupar entre el 6 i el 15 de juliol de 2007 i va ser coordinada per Marina Arjona Marinetta, Jordi F. Fernández i Yosip Sverko.

Algunes imatges de diverses de les activitats desenvolupades 
a l'edició de 2007 de Terrassa Acció Creativa.

Programa 2007

Audicions: Lluís Paloma, D’callaos, Dona-li Records, Huete, Votox Records, Explorer 33 / VCO Control, Muscat, Underwear.

Coffee-art: Juanagan.

Concert: [Krater], Nelb, To be Continued, Bhangeerah.

Concert acustic: Lluís Paloma, Naranja Toscano.

Concert art sonor: Marc Pulido.

Curtmetratge: Ricard Salas & Huete, Albert Pons.

Dansa: María Ribera Salvador, acompanyada al piano per Robert Tévar.

Disseny tèxtil: María Ribera Salvador.

Dj’s: Cat Montana, Quesako, Zeda.

Exposició artistes plàstics: Eddie Bermúdez, Cristina Borobia, Pia Codina, Pato Conde, Alfonso Cruz, Juanagan, Xavier Gutiérrez, Aurora Matarín, David Montero López, Albert Motis, Marc Pulido, Arnau Tarradas, Gerard Toledano.

Happening: Labarracreativa.

Instal·lació: Sergi Botella.

Literatura electrònica: Isaías Herrero.

Llarmetratge: Carlos Atanes.

PC Jam Session: Bitmut & Dark Vektor & convidats.

Performance: Eddie Bermúdez, Nyamakala.

Poesia, projeccions i bases electròniques: Human Trash & La Pubilla Daltònica, Labatzuca, Reina Mab.

Teatre: Esdeveniments Ludovit, La Pell del Llavi, Punt i Seguit Teatre.

Vídeo-art: Mi Robot es Máximo, O. A. U! 

Xerrada i projeccions a càrrec de l’artista convidat: Alfonso Cruz.

* * *

La tercera edició es va desenvolupar entre l'11 i el 20 de juliol de 2008 i va ser coordinada per Marina Arjona Marinetta, Jordi F. Fernández i Yosip Sverko.

Algunes imatges de diverses de les activitats desenvolupades 
a l'edició de 2008 de Terrassa Acció Creativa.

Programa 2008

Audicions: Gran Pueblo, Tremendo, Chacho Brodas, El Payo Malo, Sólo los solo.

Audiovisual: Frederic Santaeulària.

Concert: La Rima, D. E. F. & Rap'N'Vaso, Chamito, Rubén Lupi Band, Jiggy, To be Continued.

Concert acústic amb instruments informals: Manuel Florensa

Curtmetratge: Cristina Monereo, Iker Iturria, Maria Plaza Carreño, Sergio Ledo, Lío & Marinetta.

Disseny joieria: Estela Ruiz, Montserrat Duran.

Dj’s: Claudia Carotti.

Dj & Grafit: Bitmut & Jesús Martín Asensio.

Exposició artistes plàstics: Aldo Cardoso, Ramon Castells, Carles Lao, Eugènia Seuma, Frederic Santaeulària, Indra, Jesús Martín Asensio, Joan Crispi Escursell, Jordi Gual, Josep Martínez Bosch, Juan Carlos Estudillo, Kike Palma, María Plaza, Matalí, Mercè Vicente, Moly Molina, Octavi Intente.

Llarmetratge: Antoni Padrós.

Mascota de la mostra: Cristina Borobia.

Narrativa oral: Juanan, Mark X.

Performance: Mark X., Aldo Cardoso.

Poesia: María Plaza Carreño.

Poesia, projeccions i bases electròniques: Kippelboy & Jordi Condal.

Taller de vidre bufat: Montserrat Duran

Vdj: Nadie

Vídeo-art: Eleven Kosmos, Gnomalab & Huete, Sebastien F.

Xerrada i projeccions a càrrec de l’artista convidat: Octavi Intente i Domènec Ferran.