ÉS POSSIBLE UNA ALTRA CULTURA? - 4 (2003)

                 

VIII.             Cal també que la nostra cultura —la que es fa a Catalunya i la que es fa a Terrassa— trobi el seu lloc en l’articulació local–global, una articulació que no pot reduir-se a l’eterna reivindicació d’una identitat, sinó que hauria de concentrar-se en fomentar les aportacions des de casa nostra a la discussió internacional sobre els nous paradigmes culturals. La cultura és, avui més que mai, una suma de cercles concèntrics, en l’eix dels quals està l’individu —que el mercat i bona part de la classe política volen només com a consumidor passiu. Ens agradi o no, a través de molts dels nostres creadors i de potents indústries culturals, mitjançant el sentiment de pertinença de molts dels nostres conciutadans, la cultura catalana forma part de la cultura dels pobles d’Espanya —que va molt més enllà de les restringides fronteres mentals de l’espanyolisme retrògrad i excloent.

IX.                 Finalment, el Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals demana que la classe política no es vulgui apropiar de la cultura en benefici d’uns objectius de curt abast. L’administració pública té la responsabilitat de gestionar uns recursos que no són res més que l’aportació de la ciutadania al bé conjunt de la comunitat, motiu pel qual la societat civil no només té el dret, sinó l’obligació de participar en la gestió de la cultura. La relació entre els polítics, les entitats culturals i els creadors no hauria de regir-se per una actitud del “qui paga mana” —que és inacceptable senzillament perquè qui paga és el ciutadà amb els seus impostos—, ni les subvencions tampoc poden convertir-se en la clau de control de les iniciatives de la societat civil. Els pressupostos culturals han d’augmentar, però no per alimentar una creixent maquinària administrativa, sinó per revertir-los sobre la capacitat creativa i participativa dels administrats.

La cultura és un bé massa preuat, massa important per a la construcció d’una societat més justa, més cívica i més creativa, com perquè la malmetem. Cal revisar les estratègies dominants de la globalització, cal fer-se preguntes i cal extreure’n una reflexió. Cal estar atents als efectes col·laterals d’aquest pensament únic.

El Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals vol obrir aquest debat a tota la societat terrassenca i convida especialment totes les entitats, persones i col·lectius que conformen el sector cultural de la ciutat a participar-hi. Aquest text és només un punt de partida per una discussió que creiem tan necessària com inajornable.

Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Francesc Abad, Enric Cama, Jaume Canyameres,
Josep Casajuana, Salvador Domingo, Raimon Escudé,
Adela Farré, Jordi F. Fernández, Francesc Gordillo,
Tessa Julià, Pau Monterde, Pepi Sabrià i Ignasi Utset.

Terrassa, maig de 2003



(Publicat a Diari de Terrassa, 27 de maig de 2003.

Publicat a El 9 Nou, maig de 2003)

 

ÉS POSSIBLE UNA ALTRA CULTURA? - 3 (2003)

Des d’aquest pensament, proposem:

I.                    Que creadors i gestors culturals —especialment els de la societat civil— participin activament en la recerca i la proposta de solucions per als problemes del nostre temps. Les entitats culturals estan cridades a ser espais de reflexió i de debat, capaces de reunir tots els sectors d’una societat plural i impulsar el diàleg i la formació dels esperits. Els artistes, des de la plena llibertat, han d’assumir una actitud crítica vers el discurs dominant i traslladar les seves preguntes a l’imaginari col·lectiu.

II.                  Que la nostra cultura es qüestioni sobre la condició de la dona, atrapada en una xarxa de convencions socials retrògrades i clixés publicitaris, víctima no només de la violència que ara anomenem de gènere, sinó sobretot de la misogínia del poder —especialment del judicial i el polític—, mancada, com a creadora i artista, d’oportunitats i d’un reconeixement que no sigui paternalista, i abocada, quan procedeix d’altres cultures —cosa cada dia més freqüent— a triar entre l’aculturalització o la marginació.

III.                Que l’agenda cultural doni prioritat al coneixement dels “altres”, començant pels que viuen a casa nostra, que són els nostres veïns, i als quals demanem que aprenguin català, però sense invertir ni un cèntim en conèixer la riquesa cultural de la qual procedeixen —per dialogar amb ella— més enllà de benintencionades demostracions folklòriques a les festes majors.

IV.               Que es promogui un debat intel·lectual seriós sobre el desenvolupament sostenible, que informi, per exemple, sobre l’arquitectura i el disseny que consumeix la majoria dels ciutadans, i que no fomenti només un ecologisme banal i ostentós que fa del reciclatge i l’estalvi energètic un producte fashion per a cases de rics.

V.                 Que la nostra cultura acari el problema de la creixent violència social i el vertigen de desmotivació vital que hi aboca moltes persones de la nostra societat, especialment els joves, cap a una violència que és la cara fosca d’un ressorgir de la inquietud per l’ètica, que la cultura hauria de potenciar.

VI.               Que la cultura rebutgi i enfronti al creixent mercantilisme de la política, que comporta, com molts estan denunciant, una hipòcrita apropiació dels termes reivindicatius de la societat civil per buidar-los de significat. El pitjor que podria succeir amb el projecte del Fòrum Universal de les Cultures seria que, després de les gran inversions que ha suposat, el diàleg global que proposa sobre temes tan importants com multiculturalitat i sostenibilitat, es quedés en una mera operació cosmètica, que servís com a pantalla intel·lectual d’un gran operatiu d’especulació immobiliària, però que no fos capaç de connectar de veritat amb el debat que ja està promovent la societat civil mundial.

 VII.              Que es dugui a terme una reflexió profunda sobre la concentració de grups mediàtics i culturals i sobre l’ús de les noves tecnologies de la comunicació que superi l’idíl·lic robinhoodisme que ens fa creure que som alternatius perquè som pobres, minoritaris i voluntaris, i que apel·li als professionals perquè recuperin la seva consciència crítica i la seva responsabilitat cultural.

(Segueix)

ÉS POSSIBLE UNA ALTRA CULTURA? - 2 (2003)

La creació artística i cultural s’ha mogut sempre, com un funàmbul, sobre una corda tensa entre el poder i la societat. L’artista ha estat un bufó i un criat, però també un déu i un heroi; ha materialitzat l’imaginari col·lectiu, però els millors creadors han estat aquells que han ajudat a construir-lo, aquells que amb el seu compromís ètic —i fins i tot en contra del poder que els finançava— han imaginat un món millor per marcar-nos el camí per arribar-hi i aquells que ens han fet preguntes punyents per no deixar-nos caure en la complaença. Alliberat de la arbitrarietat del mecenes per l’anonimat del mercat, el creador esdevé ara víctima de la trivialitat exigida pel marketing —i del silenci que els poders econòmic i polític intenten imposar a qui se’ls oposa. Per això és més important que mai que l’art i la cultura —instruments privilegiats per “destapar” les fal·làcies i contradiccions de la nostra societat, per revelar els plecs més amagats de la naturalesa humana— renovin el seu diàleg amb la realitat i es reclamin transmissors de valors com el respecte i el compromís social.

La llibertat creadora, sens dubte inqüestionable, no pot ser una excusa per a què el sector cultural defugi els grans temes de debat del nostre temps, de la mateixa manera que l’exercici de la política cultural no pot esdevenir la simple administració d’un compte de resultats, on en el deure s’hi consignen els impostos d’uns ciutadans i ciutadanes reduïts a mers consumidors d’oferta lúdica i en l’haver els vots que els polítics aconsegueixen cada quatre anys. Polítics i creadors han de tenir clara quina és l’agenda cultural d’ara mateix i que, al contrari del que alguns semblen pretendre, no és un simple catàleg de gèneres artístics —òpera, cinema, teatre, jazz...—, complementat amb una mica de folklorisme, per enriquir l’oferta turística de les nostres ciutats.

Si la política cultural té una missió, aquesta no pot ser altra que la d’armar la societat perquè tingui capacitat de resposta davant de la realitat, i això exigeix que la gestió de la cultura estigui en mans de la ciutadania, que no es pot veure mai reduïda al simple paper de públic, en una democràcia d’espectadors. Si la cultura té avui una missió, aquesta és ajudar les persones, cada persona, a construir una nova mirada —una mirada crítica— per connectar amb la realitat i transformar-la.

Si les entitats de la societat civil i l’administració pública no són capaces d’aconseguir, cadascuna des de l’espai que li és propi, sensibilitzar i mobilitzar la societat i fer-la participar en la creació i el debat cultural, més enllà del consum passiu d’una oferta de caràcter lúdic, unes i altres hauran fracassat estrepitosament. Si la cultura queda presonera en un ghetto d’excel·lència i snobisme autoreferencial, o si seguim buscant models en un passat caduc o en el miratge de països idealitzats, correm el risc de perdre el tren del present i potser, fins i tot, el tren del futur.

L’agenda cultural és sempre una agenda política, perquè quan el sector cultural gira l’esquena al que està passant a fora —al carrer de les nostres societats opulentes, però també en les seves clavegueres de marginació, o més enllà dels països del club dels rics— queda presoner en mans del poder, convertit en bufó a la cort del rei Diners, o en mera peça decorativa, en una antigalla per ensenyar a les visites i poca cosa més —com els passa a molts dels nostres museus. Per això, a més de crear espais per la cultura —que segueix sent el programa cultural de molts partits, sobre el paper i a la realitat—, espais que després cal rendibilitzar, cosa que sovint s’acaba fent en termes d’audiència i cedint el protagonisme al mercat, cal que se’ns proposi un programa de cultura basat en l’impuls a la creació i en la reflexió al voltant dels grans temes del present.

(Segueix)

ÉS POSSIBLE UNA ALTRA CULTURA? - 1 (2003)

El debat social que s’ha generat a causa del creixent descontent de la ciutadania amb les formes i pràctiques polítiques del món actual ha arribat també a l’àmbit cultural. El fenomen de la globalització econòmica —que permet a uns pocs multiplicar els seus beneficis en mercats d’escala planetària, mentre un nombre creixent de persones i comunitats, arreu del món, veuen augmentar la seva vulnerabilitat i perden progressivament tota possibilitat de control sobre les decisions que poden devastar la seva vida— ha generat un moviment de contestació també global. Un moviment que, des de la diversitat de les seves propostes, clama que un altre món és possible, i reclama, sobretot, noves formes de participació social en totes les decisions que afecten les nostres vides.

            Un grup de socis d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, constituïts en un grup d’opinió dins l’entitat, creiem que aquest debat ens interpel·la i ens ha de fer preguntar-nos si la cultura està avui a l’alçada dels reptes que planteja aquest nou debat social, tant en el marc estricte de la creació com en el de la política.

La cultura també s’ha vist afectada pel procés hegemònic i homogeneïtzador de la globalització, de la mà sobretot de les grans indústries culturals —cinematogràfica, musical i editorial—, que distribueixen els seus productes arreu del món amb el suport d’un sistema mediàtic que —vinculat sovint econòmicament a les indústries que promou— fa temps que va perdre la seva actitud crítica i ha esdevingut un element més de les estratègies de marketing. Alhora, la lògica del mercat i la tirania de l’audiència s’han infiltrat en tots els processos d’intermediació cultural, des dels que practica l’administració pública —molt més interessada en organitzar espectacles per a un públic passiu i acrític que en donar suport al pensament i a la creació— fins als que s’executen des de la iniciativa privada, però també en moltes entitats culturals —paralitzades entre la manca de recursos i la necessitat de justificar amb xifres les exigències de la lògica dels que atorguen les migrades subvencions.

Els patrons culturals d’aquesta indústria global de la cultura són els d’un mercat que fabrica la música llatina a Miami i l’imaginari col·lectiu a les sales de guionatge políticament correcte de Hollywood. En diem global, però es tracta d’una concreció molt determinada de la cultura occidental, que barreja l’exhibició descarnada de la violència —de vegades disfressada de denúncia— amb uns models socials puritans i conservadors. L’aposta per la diversitat, de la que alguns presumeixen, es queda en mer decorat exòtic; el modista i el cuiner esdevenen icones culturals al costat de l’escriptor, el músic o l’arquitecte; i el súmmum de la rellevància cultural és vendre milions de discs, milions d’exemplars d’un llibre, triomfar en la gala planetària de MTV o, és clar, rebre un Oscar. Però, ¿què passa amb les iniciatives d’interès cultural real que no són beneïdes per l’audiència, perquè són difícils, perquè agredeixen el cofoïsme de la nostra societat o, simplement, perquè demanen un esforç i un ritme que no s’adiu amb aquesta mena de caducitat a curt termini que marca el mercat? I... ¿quina és la mesura de qualitat que pot contrapesar aquesta mena de tirania de l’audiència?

(Segueix)

MÁS REFLEXIONES SOBRE LA INMIGRACIÓN (2004)

MÁS REFLEXIONES SOBRE LA INMIGRACIÓN

El pasado sábado 27 de marzo el Grup d’Opinió Manifest 2003 d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals convocó a los ciudadanos de Terrassa a participar en un debate sobre una de las grandes cuestiones que afectan a nuestro tiempo —un asunto de especial incidencia en nuestra comunidad más cercana— asistiendo a la mesa redonda «Immigració, integració i interculturalitat». La amplitud de la propuesta permitió que se abordaran bastantes aspectos del tema, pero simultáneamente dificultó que se profundizara demasiado en ninguno de ellos. Valgan estas pinceladas para añadir algunos datos y reiterar lo expuesto en algunos de los puntos del debate.

Cuando se analizó hasta qué punto la percepción negativa de la inmigración, el «miedo» y el «rechazo» están justificados, hasta qué punto la llegada de grandes contingentes de personas de otros países es una «amenaza» real para nuestro bienestar, la principal conclusión de los participantes en la mesa fue la de que allí donde se instalan un número importante de familias e individuos inmigrantes se dan problemas reales de «competencia» por las ayudas sociales, por el empleo y hasta por el espacio público, que es «usado» de distinto modo según las culturas de origen. Pero también se indicó que, aun siendo estos problemas reales y concretos, no es menos cierto que hay un «discurso interesado construido desde el poder», un discurso que «problematiza» la inmigración en su globalidad y que traslada esa percepción a capas sociales mucho más amplias que las que experimentan en su día a día los problemas provocados por la llegada de inmigrantes.

Muchos de los conflictos que se han producido —desde el de El Ejido hasta el de Ca N’Anglada— han sido fruto, en buena parte, de la ausencia de políticas adecuadas para prevenirlos y de la grave carencia de recursos para programas sociales orientados a las capas más empobrecidas de nuestra sociedad, capas a las que golpean con más fuerza problemas como la falta de acceso a una vivienda digna o el desempleo.

No obstante, cuando el 54% de los españoles afirma que hay «demasiados inmigrantes», como señalaba un estudio de la Fundación de Cajas de Ahorros (FUNCAS) el pasado mes de enero, podemos llegar a la conclusión de que aquí hay algo más que problemas reales. Hay un discurso sesgado, que se difunde a través de los medios de comunicación, pero que ha emanado directamente desde la Administración del Estado: no en vano esta ha sido la principal fuente de información directa de las noticias sobre inmigración que se publican (cerca de un 45%, en los análisis de los últimos dos años) frente a una muy escasa presencia de las que proceden de las organizaciones sociales (un 9%).

Las informaciones «policiales», sobre el control de fronteras, la inmigración ilegal, las actividades delictivas o los episodios de xenofobia, superan en todos los análisis más del 40% del total de las noticias que difunden los medios de comunicación, y no es menos importante señalar que muchas noticias aparentemente «inocuas», como la difusión de cifras del Instituto Nacional de Estadística, aparecen aliñadas con conclusiones de «expertos de la Administración» sobre las «grandes amenazas» que acarrea el crecimiento de la población inmigrante, juicios que casi nunca se contrastan con otras noticias positivas como, por ejemplo, los beneficios económicos para el conjunto de los españoles que se derivan del trabajo de los inmigrantes.

Además, nos advertía la socióloga Kàtia Lurbe en la mesa redonda de Amics de les Arts, muchos de los problemas que se están produciendo ahora mismo en el sistema sanitario público —y que el «discurso dominante» atribuye a la llegada de grandes contingentes de inmigrantes— no son achacables a esta nueva circunstancia. Son problemas —como el de la saturación de ciertos servicios y la falta de personal en algunas especialidades— que ya estaban ahí y que el incremento de demanda se ha limitado a agudizar.

Kàtia Lurbe nos advertía, también, sobre el hecho de que, la solicitud de muchas mujeres de religión islámica de ser atendidas exclusivamente por ginecólogas, también es habitual en un porcentaje muy elevado del colectivo de mujeres autóctonas, pero que nuestra valoración de esa petición varía según percibamos de quién proviene.

¿Tenía razón, pues, quien intervino desde el público del debate para afirmar que el problema para la población española, en general, y la catalana y la egarense, en concreto, no es la inmigración en sí misma, sino de forma exclusiva la inmigración de origen magrebí y de religión islámica, porque, según aseguraba, históricamente nuestras culturas se han percibido mutuamente como «enfrentadas» y «enemigas»?

Esa persona del público planteaba un problema muy serio, el de las comunidades que se encierran sobre sí mismas —en la mezquita, en las tiendas, con los vecinos— a modo de defensa de un entorno que perciben como hostil: «no te dejan entrar en muchos bares», «te miran mal en las tiendas», y señalaba el fracaso de la Administración del Estado en Francia que, con unas políticas de integración impregnadas por el jacobinismo centralista, ha creado más puntos de enfrentamiento que puentes de diálogo.

Romper la dinámica de la creación de ghetto ;se impone como un reto urgente



Así pues, promover el diálogo entre los ciudadanos —un diálogo que sólo puede surgir del mutuo conocimiento y respeto— para romper la dinámica de la creación de ghettos se impone como un reto urgente.

La mesa redonda del día 27 no abordó, sin embargo, un tema crucial en el análisis del actual fenómeno migratorio. Se trata del hecho de que en España viven ya dos millones y medio de personas, un 6,26% de la población, que no son ciudadanos de pleno derecho. Es cierto que una parte de esta población procedente de la inmigración se plantea su estancia como provisional, pero hay una gran mayoría de estas personas, que están construyendo aquí su futuro y el de sus hijos, una mayoría para la que éste es ya definitivamente su país. A esas personas, actualmente, el acceso a la nacionalidad —y por tanto al derecho básico del voto y de la participación en la gestión política y cívica de la comunidad en la que viven— les resulta un camino plagado de escollos con un remoto punto de llegada.

Quizá se deba a que, para algunos, la auténtica «amenaza» no es que en 2010 haya en España más de seis millones de inmigrantes que puedan, eventualmente, «colapsar» la enseñanza y la sanidad pública o el mercado de trabajo; para algunos la amenaza estribaría en que, llegados ahí, ese 13% de la población quisiera corresponsabilizarse del devenir de la convivencia en «su comunidad», ejerciendo plenamente «sus deberes» y «sus derechos». En un país donde la diferencia de un millón de votos cambia un gobierno, esta perspectiva da miedo, mucho miedo, a los poderes tradicionales (aquí y en toda la Unión Europea).

La pregunta clave que todos los ciudadanos debemos hacernos es ésta: ¿si permitimos que se puedan poner límites a los derechos de unos cuántos de nosotros, no corremos el riesgo de que se acaben conculcando los derechos de toda la comunidad?

Adela Farré

Jordi F. Fernández

Miembros del Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals

y cofirmantes del Manifest 2003 d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

(Publicat a Kaosenkared.net, 19 de maig de 2004)

CORRUPCIÓN, POBREZA E INMIGRACIÓN (2004)

CORRUPCIÓN, POBREZA E INMIGRACIÓN

Como se suele argumentar en este tipo de debates, en la mesa redonda sobre inmigración organizada por Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa a finales de marzo una persona del público expuso la idea de que el flujo de inmigrantes hacia Europa se reduciría si se pusiera fin a la corrupción que empobrece los países de origen. No cabe duda, como se reconoció en el citado acto, que la corrupción en el seno de muchos gobiernos y administraciones de los países en desarrollo contribuye a agudizar la falta de perspectivas de futuro que arroja a muchas personas a buscar alternativas fuera de sus países. Sin embargo, resulta simplista e inexacto achacar sólo al mal gobierno de sus élites políticas la situación de pobreza que padecen los casi 2.000 millones de personas que sobreviven con menos de dos euros al día.

No vamos a negar que, con demasiada frecuencia, algunos políticos corruptos de ciertos países hayan actuado en beneficio propio, pero también es cierto que, durante siglos, los estados imperialistas occidentales han arrebatado directamente sus recursos naturales a los territorios colonizados militarmente y que, desde hace medio siglo, ese expolio se manifiesta indirectamente bajo la forma de la deuda externa propiciada por una nueva forma de colonización, la colonización económica.

Así, se ha afirmado que, en estos momentos, cada niño o niña que nace en el continente africano, nace debiendo unos 360 €. Poco futuro tienen esos niños, pero si sobreviven al hambre, la miseria y la enfermedad, pocas posibilidades tendrán de prosperar y hacer prosperar a sus países de origen cuando sus estados destinan en sus presupuestos cantidades cuatro o cinco veces mayores al pago de los intereses de la deuda externa (¡sólo de los intereses!) que a la escolarización.

Resulta ya casi un tópico hablar de la perniciosa influencia que han tenido las políticas neoliberales de instituciones como el Banco Mundial y el Fondo Monetario Internacional (FMI), organismo éste que se apresta a presidir Rodrigo Rato. Pero lo cierto es que su ineficiencia y cerrazón han hecho incluso fracasar su propios planes especiales de apoyo a los países pobres. Un caso paradigmático es el de Honduras, denunciado por la ONG Intermón Oxfam con motivo de la asamblea anual de estos organismos celebrada el 24 y 25 de abril en Washington. El gobierno de ese país centroamericano, donde una tercera parte de los niños no concluyen la educación primaria y una cuarta parte de las mujeres son analfabetas, promulgó un plan para hacer frente a estas carencias y entró a formar parte en 2002 de la Iniciativa por Vía Rápida para la educación impulsada por el Banco Mundial, por la que iba a recibir 80 millones de dólares de donantes internacionales. Hasta la fecha, sólo ha ingresado 30 millones. El FMI, en vez de cooperar con Honduras, congeló una partida de 400 millones de dólares de ayuda por considerar que los profesores hondureños tienen un salario muy elevado, cuando en realidad apenas tienen para subsistir.

...una de las pocas posibilidades que se les ofrece es buscar su futuro en Europa.

Por la situación expuesta, una de las pocas posibilidades que se les ofrece a millones de africanos y latinoamericanos con iniciativa es buscar su futuro en Europa. Es una alternativa personal para muchos, pero también una de las pocas oportunidades que tienen de apoyar a sus familias y a su país con el dinero que pueden irles mandando desde Europa o desde Estados Unidos. El Banco Mundial ha calculado que en 2003 el total de las remesas que los emigrantes enviaron a sus países ascendieron a 93.000 millones de dólares. Casi 30.000 millones de dólares fueron hacia América Latina; si tenemos en cuenta que la inversión extranjera directa (la que hacen las empresas) en la región fue de 36.600 millones de dólares, queda claro el impacto económico de la emigración.

Pero esa emigración no sería posible si desde la propia Europa no hubiera una demanda de su presencia. La «lógica» del mercado ha impuesto en los países desarrollados una política de precarización del empleo y de reducción de salarios, que combinado con un envejecimiento progresivo de la población y las expectativas laborales de la población autóctona, generan una demanda real de mano de obra en puestos de baja cualificación y baja remuneración. Los inmigrantes han constituido la mano de obra ideal —por una situación mucho más desprotegida y vulnerable— a la que recurrir para crear las condiciones que permitan ese proceso y, simultáneamente, el chivo expiatorio perfecto hacia el que dirigir la cólera irracional de los asalariados autóctonos ante el hundimiento del Estado del Bienestar (que, por cierto, en este país sólo llegamos a rozar en nuestros mejores momentos).

Incluso cuando no se dan situaciones de lesa ilegalidad —por desgracia todavía demasiado frecuentes—, el desconocimiento de la lengua, las trabas burocráticas y las diferencias culturales hacen mucho más difícil que un trabajador inmigrante pueda defender sus derechos —los que la ley nos reconoce a todos— si se produce alguna situación de abuso. Por eso nos hacen falta unas políticas de inmigración activas que afronten el reto de la interculturalidad y que dejen de apostar por el falso carácter disuasorio de las interminables colas ante las comisarías.

Adela Farré

Jordi F. Fernández

Miembros del Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts y cofirmantes del Manifest 2003 d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

(Publicat a Kaosenkared.net, 19 de maig de 2004,
i a Diari de Terrassa, 8 de juny de 2004.)