POLÍTICS, INSULTS I CIVILITAT (2018)

Il·lustració de Malagón per al libro Mecagüen de Sergio Parra

POLÍTICS, INSULTS I CIVILITAT

Diuen que en la política parlamentària espanyola, des de mitjan el segle XIX fins a la Segona República, s'apreciava sobretot la capacitat oratòria: la claredat en la dicció, l'harmonia i l'expressivitat en l'entonació, la riquesa lèxica i retòrica, la utilització oportuna del gest corporal, la claredat conceptual i la capacitat de delectar, convèncer i commoure. És clar que el panorama no era uniforme, també existien els anomenats senglars, caracteritzats per una vehemència sorollosa, agressiva i xulesca, i els denominats filibusters, els qui en ocasió d'alguna votació que es preveia ajustada eren capaços de no dir res durant hores de xerrameca fins a aconseguir que alguns diputats oposats als interessos del seu partit abandonessin avorrits la cambra legislativa.

Diuen... sí, parlo de sentides i el que he sentit prové de manera indirecta i llunyana dels escassos assistents a aquells debats i dels qui van llegir alguna transcripció en la premsa escrita de l'època o sentir algun discurs a través de la ràdio. Avui la situació és molt diferent, qualsevol pot seguir en directe i amb certa freqüència les intervencions dels polítics al parlament gràcies als mitjans audiovisuals de comunicació. Per això sabem que l'estil senglar s'ha anat estenent durant les dues últimes dècades, tant en els hemicicles i els seus voltants i perifèries, on abunden les agressions verbals, les desqualificacions grolleres i les afirmacions calumnioses; com en certes tertúlies televisives, on resulta freqüent que periodistes i polítics substitueixin una possible i valuosa discussió de parers contraposats per un espectacle de lluita lliure desqualificativa.

Es pot considerar que l'insult, tan poc freqüent en les cultures tribals—ja que l'ofensa que s'infligeix en aquests contextos només pot rentar-se amb sang—, és a les cultures civils una simple i fins i tot saludable vàlvula d'escapament de l'olla a pressió de condicionants negatius a què estan sotmeses les classes populars.  En canvi, per a la classe dominant, i per als seus servidors, resulta innecessari perquè per resoldre els seus conflictes ja disposen dels serveis propagandístics dels mitjans de comunicació afins o, com a últim i nefast recurs, dels antiavalots i dels exèrcits. Llavors, ¿per quin motiu l'insult està a l'ordre del dia, especialment en l'àmbit polític de la dreta espanyola? ¿Potser perquè els espectacles esperpèntics televisats són seguits per milions d'espectadors i poden aconseguir més vots dels indecisos que els arguments raonables?

I m'he referit a l'àmbit polític de la dreta perquè crec no hi ha ningú a l'esquerra que, per exemple, superi barroeries com el de «puta barata podemita» que fa tres o quatre anys es va dedicar a una política socialista.

Fa poc un polític català, que potser vulgui emular l'oratòria d'aquests porcs salvatges de la política, va poder comprovar com encara el supera amb escreix algun d'aquests referents, quan Arcadi Espada li va dedicar un «mariconazo» —embolcallat amb altres perles pròpies d'un pinxo de barri baix— en un dels articles que perpetra habitualment.

Al meu parer, la cosa pitjor de l'insult emès per personatges públics, que haurien de ser un model de civisme, no està en l'ofensa adreçada al contrincant, a qui normalment no afectarà en absolut, sinó en la perpetuació de l'atac a la dignitat del col·lectiu de persones caracteritzades per l'apel·latiu utilitzat com a greuge. En els exemples que he esmentat, les putes i els maricons són gent a la qual es fa referència injustament com a paradigma del que és menyspreable.

Sens dubte, tota persona amb un mínim de civilitat és conscient que aquesta mena d'insults han d'eradicar-se; no obstant això, per algun motiu que no acabo d'entendre, altres insults no desperten el mateix grau de rebuig. Per exemple, «cafre» —utilitzat per Artur Mas (2011), David Fernàndez (2015) i Gonzalo Boyé (2018)—, que fa referència de manera denigrant a una ètnia bantú sud-africana que va patir especialment l'esclavitud i a la qual diuen que pertanyia un personatge tan respectable com Nelson Mandela. En cap cas vaig sentir que algú els ho recriminés i no aconsegueixo entendre aquesta benvolença inexplicable cap a un insult que no es pot tolerar i que amb aquests padrins podria arrelar de nou a la parla quotidiana. 

Jordi F. Fernández Figueras

Diari de Terrassa, 19 d'octubre de 2018

NI CAFRES NI CATALUFOS (2015) [VERSIÓN EN CASTELLANO]

Ni cafres ni catalufos

La campaña electoral de estas municipales se ha desarrollado en un ambiente de crispación, lleno de malas maneras y peores métodos.

Reprochar a los candidatos hechos protagonizados por sus familiares, hurgar en su pasado hasta encontrarles algún hecho subjetivamente reprobable y magnificarlo, hacer circular fotografías que muestran a personas que les parece en situaciones comprometidas o llegar a conclusiones tan vergonzosas como la que estableció la semejanza ideológica entre Pablo Iglesias y Alejandro Lerroux basándose en la coincidencia de los bocadillos de embutido consumidos en sus viajes en tren, son ejemplos de estrategias electoralistas que deberían dar asco.

En cuanto a las malas maneras, ¿qué decir de los insultos? Puede haber insultos disculpables, aquellos con los que personas indefensas se liberan de la tensión provocada por un abuso del que son víctimas, o tolerables como el improperio —que en privado todos nos podemos permitir— con que caracterizamos a algunos oponentes según sus actitudes, achaques o vicios ... y que incluso tal vez sea un calificativo muy apropiado. En cambio creo que es inadmisible el insulto gratuito, propagado a los cuatro vientos, en boca de ciertos personajes públicos, especialmente políticos, que por su función se supone que deberían mostrar ejemplaridad en todas sus acciones.

Otra actitud rechazable es la de evaluar que un insulto sea reprobable o no según si quien lo emite es «los nuestros» o es «los otros». Un ejemplo reciente de duplicidad de criterio se ha producido cuando, ante el hecho de que Marina Pibernat, miembro de una candidatura a las municipales de Girona, hablara de sus adversarios políticos tildándolos de «catalufos», ciertos sectores nacionalistas mostraron una gran indignación, los mismos que unos pocos días antes, ante la expresión utilizada por David Fernández que tachó a los de otra formación de «cafres ignorantes», habían adoptado una actitud aprobatoria.

Este ejemplo de utilización de un lenguaje cargado de prejuicios étnicos no se condenó; por el contrario, fue celebrado. Por poner un ejemplo, el influyente periodista Vicent Partal se dedicó a tuitearlo acompañado de bravos... el mismo Vicent Partal que pocos días después haría grandes aspavientos ante la expresión catalufo, para él claramente xenófoba.

Entiendo su irritación, expresiones como sudacas, catalufos o charnegos muestran desprecio basándose en la pertenencia a una comunidad y no sólo insultan los increpados, sino que, de paso, y esto es más grave, insultan sin motivo toda la comunidad a la que se hace referencia. ¿Por qué utilizar, pues, cafre como sinónimo de salvaje, por mucho que los diccionarios recojan o recogieran hasta hace poco esta acepción. Los diccionarios son repertorios léxicos que presentan el sentido y el uso de las palabras, no manuales de civilidad y corrección social. Nadie mínimamente educado atrevería a utilizar como insultos palabras como judío —como sinónimo de usurero— o gitanada —como sinónimo de fraude— excusándose en que estas acepciones aparecen en el Diccionario de la Enciclopedia Catalana (1998).

Si llegara a Sudáfrica la noticia de la utilización de esta desafortunada expresión por parte de un parlamentario catalán, ¿qué imagen se recibiría de Cataluña? Para contextualizar la gravedad del hecho, hay que indicar que Nelson Mandela pertenecía a una de las etnias que los expoliadores y esclavistas europeos llamaron de manera uniforme y peyorativa cafres, aunque no es fácil documentar esta pertenencia porque en Sudáfrica esta palabra —kaffir en inglés— es un insulto altamente racista, utilizado sólo por racistas —semejante al caso de nigger en EEUU—, perseguido como término injurioso y castigado con multa y, incluso, prisión.

Ni cafres ni catalufos, políticos catalanes, ¿no creéis que ya es la hora de cerrar el grifo de los insultos?

Jorge F. Fernández Figueras

Publicado en su versión catalana en Diari de Terrassa, 
12 de junio de 2015 
Rechazada la publicación en Catalunya

NI CAFRES NI CATALUFOS (2015)

Ni cafres ni catalufos

La campanya electoral d'aquestes municipals s'ha desenvolupat en un ambient de crispació, ple de males maneres i mètodes pitjors.

Retreure als candidats fets protagonitzats pels seus familiars, furgar en el seu passat fins a trobar-los algun fet subjectivament reprovable i magnificar-lo, fer circular fotografies que mostren gent que se'ls assembla en situacions compromeses o arribar a conclusions tan vergonyoses com la que va establir la semblança ideològica entre Pablo Iglesias i Alejandro Lerroux basant-se en la coincidència dels entrepans d'embotit consumits en els seus viatges en tren, són exemples d'estratègies electoralistes que haurien de fer fàstic.

Pel que fa a les males maneres, què dir dels insults? Pot haver-hi insults disculpables, aquells amb què persones indefenses s'alliberen de la tensió provocada per un abús de què són víctimes, o tolerables com l'improperi —que en privat tots ens podem permetre— amb què caracteritzem alguns oponents segons les seves actituds, xacres o vicis... i que fins i tot pot ser un qualificatiu ben escaient. En canvi crec que és inadmissible l'insult gratuït, esbandit als quatre vents, en boca dels personatges públics, especialment els polítics, que per la seva funció se suposa que haurien de mostrar exemplaritat en totes les seves accions.

Una altra actitud rebutjable és avaluar que un insult és reprovable o no segons si el qui l'emet és «dels nostres» o és «dels altres». Un exemple recent de duplicitat de criteri s'ha produït quan, davant el fet que Marina Pibernat, membre d'una candidatura a les municipals de Girona, parlés dels seus adversaris polítics titllant-los de «catalufos», certs sectors nacionalistes van mostrar una gran indignació, els mateixos que uns pocs dies abans, davant l'expressió utilitzada per David Fernández que va titllar els d'una altra formació de «cafres ignorants», havien adoptat una actitud aprovatòria.

Aquest exemple d'utilització d'un llenguatge carregat de prejudicis ètnics no és va condemnar; ben al contrari, va ser celebrat. Per posar un exemple, l'influent periodista Vicent Partal es va dedicar a tuitejar-lo acompanyat de bravos... el mateix Vicent Partal que pocs dies després faria grans escarafalls davant l'expressió catalufo, per a ell clarament xenòfoba.

Entenc la irritació, expressions com sudaques, catalufos o xarnegos mostren menyspreu basant-se en la pertinença a una comunitat i no tan sols insulten els increpats, sinó que, de retruc, i això és més greu, insulten sense motiu tota la comunitat a què es fa referència. Per què utilitzar, doncs, cafre com a sinònim de salvatge, per molt que els diccionaris recullin o recollissin fins fa poc aquesta accepció. Els diccionaris són repertoris lèxics que presenten el sentit i l'ús de les paraules, no pas manuals de civilitat i correcció social. Ningú mínimament educat s'atreviria a utilitzar com insults paraules com jueu —com a sinònim d'usurer— o gitanada —com a sinònim de frau— excusant-se en el fet que aquestes accepcions apareixen al Gran Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana (1998).

Si arribés a Sud-àfrica la utilització d'aquesta desafortunada expressió per part d'un parlamentari català, quina imatge rebrien de Catalunya? Per contextualitzar la gravetat del fet, cal indicar que Nelson Mandela pertanyia a una de les ètnies que els espoliadors i esclavistes europeus van anomenar de manera uniforme i pejorativa cafres, tot i que no és fàcil documentar aquesta pertinença perquè a Sud-àfrica aquesta paraula —kaffir en anglès— és un insult altament racista, utilitzat només per racistes —semblant al cas de nigger als EUA—, perseguit com a terme injuriós i castigat amb multa i, fins i tot, presó.

Ni cafres ni catalufos, polítics catalans, no creieu que ja és l'hora de tancar l'aixeta dels insults?

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 12 de juny de 2015 
Refusada la publicació a Catalunya

¿HIJOS DE PUTA? (2011)



Jean Béraud, «La Madeleine chez le pharisien» (1891)



Hace unas semanas me enteré de que el conocido periodista Jon Sistiaga había calificado de hijo de puta a un personaje implicado en las luchas violentas que enfrentan a israelíes y palestinos, ante un público selecto, en el transcurso de una conferencia organizada por la Regidoria d'Universitat i Societat del Coneixement del Ajuntament de Terrassa.

No es preciso decir el nombre del personaje, ya os podéis imaginar que se trataba de un palestino, se ve que en el bando israelí todos son unos santitos que llevan un lirio en la mano... pero este no es el tema sobre el cual pensaba haceros una reflexión.

¿Me pregunto —y quiero que os lo preguntéis— qué le han hecho las putas y sus hijos al señor Sistiaga? ¿Qué necesidad tenia de utilizarlos como insulto? ¿No sufren ellas suficiente desprecio a causa de la su condición? No sufren bastante ellos a causa de un estigma que les ha sobrevenido sin haber tenido ninguna responsabilidad en su adquisición?

Ellas, las persones más oprimidas y humilladas entre los oprimidos y humillados de nuestra sociedad, ¿no sufren bastante? Las expresiones puta e hijo de puta son un tipo de insultos que manifiestan un gran desprecio hacia aquellas mujeres que por su origen social humilde o por ser naturales de un país empobrecido es ven obligadas a realizar un trabajo que las degrada al máximo, por no hablar de los casos en que una dona se ve obligada a ejercer los servicios sexuales en un estado de absoluta esclavitud. ¡Qué se salpique de ignominia a sus hijos es aún más vergonzoso!

Simpatizo con las putas —no lo interpretéis con un sentido ambiguo, por favor—, todo el desprecio que puedo sentir hacia los intelectuales prostituidos se convierte en empatía y solidaridad cuando se trata de las prostitutas sexuales.

Creo que el señor Sistiaga —de manera especial como el personaje público y prestigioso que es— debería mostrar más sensibilidad y vigilar el lenguaje que utiliza. Sobretodo teniendo en cuenta que en el contexto en el cual utilizó esta expresión no puede alegar un lapsus provocado por la espontaneidad de una improvisación o por un estado de ánimo alterado.

Me gustaría saber que, en cuanto se enteró de este hecho, la persona responsable de la Regidoria de Polítiques de Gènere i Usos del Temps del Ajuntament de Terrassa se dirigió al señor Sistiaga para advertirle que resulta inadmisible su utilización de un lenguaje sexista y discriminatorio.

Jordi F. Fernández Figueras

(La versión en catalán se públicó en Catalunya-Papers, 129,

Barcelona-Palma de Mallorca, juny de 2011)

FILLS DE PUTA? (2011)

 Fa unes setmanes vaig assabentar-me que el conegut periodista Jon Sistiaga havia qualificat d'hijo de puta a un personatge implicat en les lluites violentes que enfronten israelians i palestins, davant un públic selecte, en el transcurs d’una conferència organitzada per la Regidoria d'Universitat i Societat del Coneixement de l’Ajuntament de Terrassa.

No cal dir el nom del personatge, ja us podeu imaginar que es tractava d’un palestí, es veu que al bàndol israelià tots són uns santets que porten un lliri a la mà... però aquest no és el tema sobre el qual us pensava fer una reflexió.

Em pregunto —i vull que us ho pregunteu— què li han fet les putes i els seus fills al senyor Sistiaga? Quina necessitat tenia d’utilitzar-los com a insult? No pateixen elles prou menyspreu a causa de la seva condició? No pateixen prou ells a causa d’un estigma que els ha sobrevingut sense haver tingut cap responsabilitat en la seva adquisició?

 

Elles, les persones més oprimides i humiliades entre els oprimits i humiliats de la nostra societat, no pateixen prou? Les expressions puta i fill de puta són una mena d'insults que manifesten un gran menyspreu cap a aquelles dones que pel seu origen social humil o per ser naturals d’un país empobrit es veuen abocades a realitzar un treball que les degrada al màxim, per no parlar dels casos en què una dona es veu obligada a exercir el serveis sexuals en un estat d’absoluta esclavitud. Que s’esquitxi d’ignomínia els seus fills és encara més vergonyós!

Simpatitzo amb les putes —no ho interpreteu amb un sentit ambigu, si us plau—, tot el menyspreu que puc sentir envers els intel·lectuals prostituïts es converteix en empatia i solidaritat quan es tracta de les prostitutes sexuals.

Crec que el senyor Sistiaga —de manera especial com a personatge públic i de prestigi que és— hauria de mostrar més sensibilitat i vigilar el llenguatge que utilitza. Sobretot tenint en compte que en el context en el qual va utilitzar aquesta expressió no pot al·legar un lapsus provocat per l’espontaneïtat d’una improvisació o per un estat d’ànim alterat.

M’agradaria saber que, en quant es va assabentar d’aquest fet, la persona responsable de la Regidoria de Polítiques de Gènere i Usos del Temps de l’Ajuntament de Terrassa es va adreçar al senyor Sistiaga per advertir-li que resulta inadmissible la seva utilització d’un llenguatge sexista i discriminatori.

Però... i nosaltres? ¿No hem de lluitar per eradicar del nostre propi llenguatge aquestes expressions? ¿Podem creure en la necessitat d’un canvi social que alliberi i conservar alhora un llenguatge que envileix persones oprimides?

Jordi F. Fernández Figueras

(Publicat a Catalunya-Papers, 129, Barcelona-Palma de Mallorca, juny de 2011,
i a Terrassa Respon, desembre de 2011.)