El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


jueves, 21 de mayo de 2015

NI CAFRES NI CATALUFOS (2015)




Ni cafres ni catalufos

La campanya electoral d'aquestes municipals s'ha desenvolupat en un ambient de crispació, ple de males maneres i mètodes pitjors.

Retreure als candidats fets protagonitzats pels seus familiars, furgar en el seu passat fins a trobar-los algun fet subjectivament reprovable i magnificar-lo, fer circular fotografies que mostren gent que se'ls assembla en situacions compromeses o arribar a conclusions tan vergonyoses com la que va establir la semblança ideològica entre Pablo Iglesias i Alejandro Lerroux basant-se en la coincidència dels entrepans d'embotit consumits en els seus viatges en tren, són exemples d'estratègies electoralistes que haurien de fer fàstic.

Pel que fa a les males maneres, què dir dels insults? Pot haver-hi insults disculpables, aquells amb què persones indefenses s'alliberen de la tensió provocada per un abús de què són víctimes, o tolerables com l'improperi —que en privat tots ens podem permetre— amb què caracteritzem alguns oponents segons les seves actituds, xacres o vicis... i que fins i tot potser un qualificatiu ben escaient. En canvi crec que és inadmissible l'insult gratuït, esbandit als quatre vents, en boca dels personatges públics, especialment els polítics, que per la seva funció se suposa que haurien de mostrar exemplaritat en totes les seves accions.

Una altra actitud rebutjable és avaluar que un insult és reprovable o no segons si el qui l'emet és «dels nostres» o és «dels altres». Un exemple recent de duplicitat de criteri s'ha produït quan, davant el fet que Marina Pibernat, membre d'una candidatura a les municipals de Girona, parlés dels seus adversaris polítics titllant-los de «catalufos», certs sectors nacionalistes van mostrar una gran indignació, els mateixos que uns pocs dies abans, davant l'expressió utilitzada per David Fernández que va titllar els d'una altra formació de «cafres ignorants», havien adoptat una actitud aprovatòria.
Aquest exemple d'utilització d'un llenguatge carregat de prejudicis ètnics no és va condemnar; ben al contrari, va ser celebrat. Per posar un exemple, l'influent periodista Vicent Partal es va dedicar a tuitejar-lo acompanyat de bravos... el mateix Vicent Partal que pocs dies després faria grans escarafalls davant l'expressió catalufo, per a ell clarament xenòfoba.

Entenc la irritació, expressions com sudaques, catalufos o xarnegos mostren menyspreu basant-se en la pertinença a una comunitat i no tan sols insulten els increpats, sinó que, de retruc, i això és més greu, insulten sense motiu tota la comunitat a què es fa referència. Per què utilitzar, doncs, cafre com a sinònim de salvatge, per molt que els diccionaris recullin o recollissin fins fa poc aquesta accepció. Els diccionaris són repertoris lèxics que presenten el sentit i l'ús de les paraules, no pas manuals de civilitat i correcció social. Ningú mínimament educat s'atreviria a utilitzar com insults paraules com jueu —com a sinònim d'usurer— o gitanada —com a sinònim de frau— excusant-se en el fet que aquestes accepcions apareixen al Gran Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana (1998).

Si arribés a Sud-àfrica la utilització d'aquesta desafortunada expressió per part d'un parlamentari català, quina imatge rebrien de Catalunya? Per contextualitzar la gravetat del fet, cal indicar que Nelson Mandela pertanyia a una de les ètnies que els espoliadors i esclavistes europeus van anomenar de manera uniforme i pejorativa cafres, tot i que no és fàcil documentar aquesta pertinença perquè a Sud-àfrica aquesta paraula —kaffir en anglès— és un insult altament racista, utilitzat només per racistes —semblant al cas de nigger als EUA—, perseguit com a terme injuriós i castigat amb multa i, fins i tot, presó.

Ni cafres ni catalufos, polítics catalans, no creieu que ja és l'hora de tancar l'aixeta dels insults?

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa
12 de juny de 2015 

Refusada la publicació a Catalunya

No hay comentarios:

Publicar un comentario