CONÈIXER BARTRA - III (1987)



Inauguració de l'exposició En homenatge al poeta Agustí Bartra d'Albert Novellon
i presentació de la tercera edició del llibre Crònica de la vida d'Agustí Bartra
d'Anna Muria, l'any 1990 a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa.

D'esquerra a dreta: D. Sam Abrams, Anna Murià, Manel Royes (alcalde de Terrassa),
Ignasi Utset (president d'AAJM) i Josep M. Satorras (regidor de Cultura)



Aquesta catarsi o curació es produirà quan el poeta aconsegueixi delimitar la realitat a la nostra consciència mitjançant la cristal·lització de les seves percepcions i emocions en grans imatges simbòliques, en metàfores totals: els mites.

Màrsias i Adila, Quetzalcòztl, la Rapsòdia de Garí, la Rapsòdia d'Arnau, la Rapsòdia d'Ahab, L'home auroral i El gos geomètric són els llibres que componen aquest cicle. Qualsevol d'ells bastaria per assegurar la fama del seu autor.

Voldria destacar la Rapsòdia d'Ahab, l’única de les seves obres posteriors a 1939 sobre la qual Bartra va reconèixer tenir dubtes al moment de publicar-la.

Ja a l’Odisseu, continuant la influència romàntica, coexistien els tres gèneres en un llibre, però a la Rapsòdia d'Ahab hi apareixen fosos en un de sol i aplicats a una peça homogènia. Pot ser que la magnitud de l'intent fos el que va alterar la confiança permanent del poeta en les seves realitzacions. No sóc el primer a adonar-se que la Rapsòdia d'Ahab sembla més destinada a concretar-se en l'òpera o en el cinema que no pas en l'escriptura.

Potser el dubte del poeta podria tenir una altra motivació. No és debades que després d'aquest viatge redemptor d'Ahab, des del somni en les profunditats del mar cap a la vida sota el sol del cim, «l'home auroral» posterga l'arribada de l'alba per a un futur que ell no contemplarà i bruscament, a El gos geomètric hi apareix un heroi, Caliban, que suspès sobre l'abisme, delirant i irredempt, es troba pres en un absurd cíclic. Fins i tot el portaveu de l'esperança va haver de rendir-se davant l'evidència que allò que a la vida de l'home contemporani és tràgic no només no disminueix, sinó que, anestesiat pel fet gregari i l'hedonisme, augmenta inadvertit.

Tot i que Bartra va expressar molt aviat el seu desig de matisar El gos geomètric, aquest projecte mai no va arribar a concretar-se, perquè en els seus darrers anys es va dedicar a altres obres. En elles, abandonada la funció messiànica i la mosaica, es va complaure, davant la proximitat de la mort, a fer el testimoniatge de la seva passió per la meravella de la vida.

Cinc anys després de la seva desaparició, durant aquest mes de novembre, Terrassa acull la celebració d'un simposi dedicat a l'estudi de la seva obra. Esperem que els camins que s'hi obriran trobin qui sàpiga prolongar-los des de les generacions més joves de crítics i estudiosos i que, alhora, la seva tasca desvetlli l'interès de nous lectors.

És el mínim que mereix el poeta universal que, malgrat que fou més conegut i apreciat fora de Catalunya que a dins, va dir: «Certament, jo sempre he escrit en català. I això era dur, sobretot a l'exili. Però Catalunya no em deu res. Al contrari, jo dec a Catalunya la possibilitat d'haver-me pogut lliurar. I reclamo el meu dret a lliurar-me, a servir el meu país a través de la meva paraula.»

Publicat a Cultura, 8, Barcelona, novembre de 1987, com a introducció a sis cartes inèdites que es van creuar Agustí Bartra i Pere Calders durant la dècada dels seixanta.

CONÈIXER BARTRA - II (1987)

Pere Calders, «El cas Bartra», Tele/Estel, 61, Barcelona, 16 de setembre de 1967



Em sembla que en aquesta acumulació de dificultats potser hi rauen els motius d'una situació de la qual ha arribat a parlar-se com el «cas Bartra». La manca d'atenció de certs crítics i historiadors, si no es tracta d'una hostilitat dissimulada, només la poden explicar la mandra o l'enveja.

Fins i tot en el cas potser ben intencionat de considerar-lo una mena de rapsode a qui la naturalesa ha dotat d'una eloqüència especial, l'error és greu. Bartra no només era un poeta visceral, sinó un treballador infatigable de la tècnica poètica. Tot i la personalitat característica del seu verb, va ser capaç d'assimilar una quantitat enorme d'imatges i recursos adquirits mitjançant l'estudi sistemàtic de la literatura universal i aconseguir un tot homogeni.

Imatges i recursos extrets dels futuristes russos i dels poetes francòfons antillans, dels romàntics i els expressionistes alemanys, de les epopeies clàssiques i contemporànies d'Occident, del superrealisme i de la lírica dels pobles primitius, de les epopeies mexicanes i mesopotàmiques, de la lírica japonesa, de la tradició cultural catalana... i el cens continua obert per a qui vulgui intentar completar-lo.

Considerar exclusivament el seu barroquisme retòric és oblidar que allò que és essencial a la seva creació és el missatge prometeic. La guerra li va revelar quin havia de ser el seu tema: l'home i la lluita per la supervivència espiritual. Això sí, la seva noció pròpia de l'home. La de l'home total que oscil·la entre l'ideal humanista del món hel·lènic i el «jo» del moviment romàntic, entre l'home corporal i el superhome. Que participa de tots ells i que potser és encara més a prop d'una síntesi de l'home comunitari del personalisme i de l'home heroic del romanticisme anglogermànic. Si bé potser fóra més encertat de considerar que l'home total de Bartra és un concepte nou, un concepte amb característiques pròpies.

Si és un fet que la guerra li va revelar una veu profunda, capaç de deixar una emprempta indeleble a la història de la literatura universal contemporània, no és menys cert que l'exili, en privar-lo de tot, el va obligar a forjar la pròpia voluntat en una autodisciplina fèrria i a adquirir una consciència exacta i lúcida de quin volia que fos el seu destí.

I el seu destí era esdevenir el portaveu de l'esperança. Aquesta missió la va dur a terme especialment en el nucli fonamental de la seva obra, els mites, quan com els romàntics i els superrealistes escriu sota l'influx doble del coneixement racional de la condició tràgica de l'home i el desig de creure en la seva capacitat de superació i en la seva possible redempció. Davant el pessimisme que impera a la literatura dels dos darrers segles, Bartra generalment decanta la balança cap a l'esperança.

Per a Bartra, la funció actual de la poesia ha de ser catàrtica. La poesia fóra la via que ens permetria alliberar-nos col·lectivament de l'angoixa, com ho havia estat a les seves primeres manifestacions.

A la seva conferència «Poesia i mite», tot citant Mallarmé, comenta: «El cantor o poeta per excel·lència fóra, doncs, Orfeu, el nom del qual venia de la paraula fenícia composta de «aur» (llum) i «rofae» (curació, guariment). Orfeu era, palesament, aquell que curava per la llum».

CONÈIXER BARTRA - I (1987)

Anna Murià i Agustí Bartra a l'aeroport de Barcelona l'any 1970.
L'esperat retorn després de trenta anys d'exili.

Transcorria l’any 1970 quan l’aparició sobtada d'Agustí Bartra, després del seu retorn de l'exili, va commoure intensament l'ambient cultural de Terrassa, una ciutat on a la pràctica de la literatura, en contrast amb la de les altres arts, li mancava una tradició brillant i una trajectòria contínua. A nosaltres, els que aleshores érem adolescents, ens costava entendre que un poeta, de qui gairebé en desconeixíem el nom, pogués generar aquell entusiasme.

El vaig veure per primera vegada, amb Anna Murià, la seva companya, a l'acte de presentació de la Rapsòdia de Garí. Al cap de poc, el vaig visitar amb uns amics a casa seva. Vaig parlar poc i vaig escoltar molt. El llibre, pel seu llenguatge i la temàtica, l'havia trobat gairebé incomprensible, perquè aleshores el gust literari s'orientava cap a estils i àmbits molt diferents. Però vaig tenir la certesa que estava davant un poeta veritable, davant un poeta en el sentit primigeni de la paraula.

Tot i que no hi vaig tornar a parlar fins al cap d'uns quants anys i vaig anar oblidant el contingut concret d'aquella conversa, el record de la seva veu no va arribar a esvair-se, el record d'una veu eloqüent que convertia vehementment tot el que expressava en matèria poètica.

Durant aquest temps, però, el vaig veure sovint. Caminava pensarós, el cap dret, pels carrers polsosos i intemporals del seu barri. En aquell paisatge aparentment indescriptible i que ell va saber retratar magistralment a la primera pàgina de la Rapsòdia de Garí, la meva fantasia jugava a convertir la seva figura i la seva mirada en un oracle sorgit en un passat indefinit i que es dirigia a la ciutat per anunciar l'adveniment de l'esperança... perquè mentrestant jo aprofundia a la seva obra i se'm començava a revelar.

Reconec, no obstant, que només després de la seva mort he pogut comprendre l'abast veritable de la seva creació i el seu objectiu. Em penso que, en aquest sentit, em puc considerar afortunat d'haver col·laborat amb Anna Murià en la tasca de selecció i catalogació dels materials que componen el seu llegat: l'epistolari, les publicacions, l'arxiu fotogràfic, l'hemeroteca, etc. Les informacions que he tret d'aquest documents i de les converses amb l'Anna, juntament amb una lectura més reposada i generalitzada dels seus escrits, m'han enriquit la visió que en tenia.

Arribats en aquest punt que la meva relació pot semblar extemporània, em sembla que cal recapitular. He tractat d'explicar a través de la meva experiència la singularitat de Bartra, una de les personalitats més puixants de la nostra època i un autor únic al panorama de la literatura contemporània. Copsar-lo com a poeta era qüestió de minuts, però per accedir a la seva poesia calen anys.

Per accedir a la seva obra no serveixen les lectures ràpides o fragmentàries. Constitueix una unitat coherent total i absoluta, a la qual s'haurien d'incloure assajos, pròlegs, antologies i epistolari, i que només és aprehensible globalment. És aprehensible si s'han pogut superat les barreres d'una retòrica sobreabundant en trops; d'un lèxic poc usual per la seva amplitud i la inventiva, d'unes referències culturals enciclopèdiques, d'un concepte propi de l'home, d'un sistema personal de claus simbòliques i d'un univers de mites aparentment clàssics però dotats en essència d'una perspectiva nova i original.