El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


lunes, 21 de diciembre de 2015

ALMA [CATÁLOGO DE LA EXPOSICIÓN] (2015)




Texto publicado en el catálogo 

Diàlegs amb Roser López Monsò,

Ajuntament de Terrassa / Cultura - Arts Visuals,

«Col·lecció Art/Terrassa», Terrassa, 2015.

domingo, 20 de diciembre de 2015

ALMA [OBRA PRESENTADA A LA EXPOSICIÓN] (2015)





 Texto sobre fotografia de Pit-roig sagnant (2012)

bordado en bastidor de Roser López Monsò (1973-2014).

Obra expuesta en Diàlegs amb Roser López Monsò,

exposición organizada por Terrassa Arts Visuals

(Casa Soler i Palet / Ajuntament de Terrassa, Terrassa, 

del 28 de noviembre de 2015 al 10 de enero de 2016).


«Els ocells cantaires són tan petits... Però tenen una capacitat tan gran de projectar-se mitjançant el cant i el vol, d’expressar una mena d’espurna vital; per a mi són com una mena de símbol de l’ànima».

Roser López Monsò


lunes, 14 de diciembre de 2015

ÀLVAR MASLLORENS I LA TEMERÀRIA (2015)



Àlvar Masllorens i La Temerària

Àlvar Masllorens (Barcelona, 1962) és llicenciat en Història de l’Art. Va treballar d’editor a Deriva Editorial durant 16 anys i actualment és soci de La Temerària Editorial. Durant un temps també va treballar en l’àmbit de la distribució de llibres. Ha estat director de La Casa del Llibre i Proa Espais, i ara ha obert a Terrassa una nova llibreria: La Temerària.

—Àlvar, tu ets la cara pública de La Temerària, però no estàs sol en aquest projecte, oi? Qui més sou?
—Aquest és, d'entrada, un projecte molt personal meu. Porto 31 anys en el món del llibre i he fet tots els papers de l'auca. Des d'escriure els llibres fins a vendre'ls, he fet tot el que hi ha entremig. Ara bé, el que és nou és que la llibreria sigui meva. I, és clar, com a qualsevol projecte t'has de saber envoltar de gent que el comparteixi i que se'l cregui, i que siguin al més professionals possibles. En aquest sentit he tingut moltíssima sort i compto amb la Cristina Moix, una terrassenca que durant 40 anys va treballar al gremi d'editors i que després va ser coordinadora del Saló del Còmic i el Manga. I tenim a més el suport de l'Oriol Serra, que també havia treballat en llibreries que tenen moltes concomitàncies amb La Temerària.

—I per què vas decidir obrir una llibreria en aquesta ciutat?
—Sóc de Barcelona, però fa 30 anys que visc a Sant Cugat, que és una ciutat saturada de llibreries —n'hi han moltes i algunes fan la feina molt ben feta—, i em semblava que no era oportú fer la competència a col·legues i amics. En canvi, a Terrassa hi havia una manca de llibreries independents i amb un projecte cultural al darrere. Sé que existeix Synusia, però estan especialitzats en temàtiques una mica diferents...

—Què ofereix La Temerària als lectors empedreïts? Quins trets voleu que us diferenciïn d'altres llibreries locals?
—Creiem que el llibreter ha de ser, en primer lloc, un prescriptor. Això no vol dir que el llibreter sàpiga més que els altres, sinó que ha de retransmetre, contrastada, aquella informació que ha rebut d'altres lectors. Nosaltres volem tocar els àmbits que realment coneixem i que són la literatura, d'una banda, que va des de l'infantil fins a la narrativa d'adults, la poesia i el teatre; i també la branca d'humanitats. Volem compartir amb els lectors aquesta passió per la literatura, una literatura que t'interpel·la i que et dóna alguna cosa més que un best-seller. Com a llibreria independent intentem posar a l'abast del lector aquelles publicacions interessants de petits editors en català i en castellà —tot i que en català, al tenir-los més a prop, ens resulta més fàcil fer la tria— que queden tapades per l'allau de novetats dels grans grups editorials.
Com a llibreria, volem ser un agent cultural més de la nostra ciutat. Sense cap mena de pretensió, sinó que ens agradaria sumar. Hem col·laborat amb el CAET amb lectures interpretatives de les obres que després es fan al teatre, estem preparant un cicle de concerts de música d'acord amb el Conservatori i, com és lògic, volem ser l'altaveu de tots els escriptors i editors de Terrassa.

—Es diu que es pot conèixer la gent pel que llegeix i a un llibreter pel que promociona. Què podem conèixer de tu a través dels llibres que tens i els llibres que recomanes?
—Aquesta és una bona pregunta, i amb càrrega. En una llibreria existeix un discurs creatiu. És a dir, amb els llibres que tries, com els disposes, com els recomanes i quins recomanes realment estàs fent el teu discurs de llibreter. Aleshores, què es pot conèixer de mi a través de La Temerària? M'agradaria que es veiés passió pel coneixement i pels llibres en general, i aquest amor incondicional per la literatura que se'm va despertar quan tenia 12 anys i que no m'ha abandonat mai. I, de fet, n'he fet el meu modus vivendi i la meva raó de ser al llarg de la meva vida. Més enllà de buscar compensacions econòmiques, he viscut el món dels llibres amb la màxima humilitat i sense pretensions de cap tipus, però amb passió per la literatura que, més enllà de l'entreteniment —d'altra banda, ben legítim—, ens condueix a l'autoconeixement i al coneixement del món que ens envolta, i a replantejar-nos les relacions que establim amb aquest món, tant a nivell personal com a nivell social.

—Com t'imagines el futur de la lectura en suport digital des d'aquest teu paradís de llibres? Veurem la fi del llibre de paper i la fi del llibreter?
—A llarg termini, la veritat és que no ho sé. Com a mínim, per la vida laboral que em queda a mi —que, com a molt, seran 15 anys—, estic convençut que el paper continuarà aquests 15 anys i, de ben segur, 15 més. Us posaré un exemple, tinc dos fills que tenen entre els 25 i els 30, i que, tot i no comprar mai diaris, estan molt més al dia que jo perquè gràcies a internet els arriben tot tipus de notícies. Però cap dels dos ni es baixa llibres per internet ni té lector d'ePub, són devoradors de llibres en paper.
És evident que hi ha gent que va comprant llibres electrònics, i que cada cop n'hi haurà més. Però és una quota de mercat limitada i molts dels que van ser els primers que s'hi van passar ja ho han deixat i han tornat al paper. O bé fan servir totes dues coses; jo mateix quan surto de viatge m'emporto el Kindle, però durant l'any llegeixo en paper.

—La Universitat de Barcelona ofereix un postgrau de llibreter. Creus que realment és necessari?
—Durant dos anys vaig participar en un curs de llibreter de la Universitat Pompeu Fabra. El primer any hi vaig anar a donar algunes classes i el segon any el vaig codirigir amb l'Antonio Ramírez, de la UB. L'experiència va ser molt positiva i els estudiants sortien realment molt contents. Un postgrau de llibreters... a veure... personalment crec que negatiu no ho és, però que sigui necessari ho posaria en dubte. Per a un llibreter, la part determinant —a banda d'estar disposat que no et caiguin els anells per haver de fer de tot— és creure't el projecte d'allà on estiguis i tenir una inquietud cultural i lectora potent. A partir d'aquí, la resta és pràctica i s'aprèn bastant ràpid. Diríem que és meitat bagatge i meitat il·lusió.
Però, anem amb compte, l'ofici de llibreter no respon a la imatge que alguna gent té de la feina en una llibreria, que és una cosa una mica romàntica. Quan he fet entrevistes a candidats per treballar en una llibreria sempre he preguntat: «Estàs disposat a fer de camàlic entre 6 i 8 hores al dia?». I és que el dia a dia implica traginar caixes de llibres i avorrir-se fent les entrades i les devolucions. Aquella visió romàntica que ens ha ensenyat el cinema en pel·lícules com Tienes un e-mail no és real.

—Agustí Bartra va dir —deu fer uns quaranta anys— que Terrassa no era una ciutat literària, què en penses d'aquesta afirmació? Com veus la ciutat des del punt de vista de la cultura? Li veus la mateixa intensitat creativa i la mateixa receptivitat que a altres ciutats semblants de Catalunya?
—Això de Bartra no ho coneixia, però s'hauria de situar en el seu context històric. Si Bartra pogués estar avui a Terrassa tindria un altre discurs. Hi ha una gran quantitat d'autors, i a més autors d'un gran pes com Jaume Cabré, Vicenç Villatoro o Marta Pessarrodona.
Pel que fa a la poesia, m'he trobat que els agents culturals ens recontraprogramem i molts dies que jo tinc una activitat poètica n'estan fent a Amics de les Arts, Synusia o la Bau.
En relació amb el nivell cultural amb altres ciutats de dimensions similars, crec que Terrassa no té res a envejar a ningú, més aviat al contrari.

Abans has comentat que has tocat totes les tecles en el món del llibre. Sabem que has escrit poesia, novel·la… Ens pots fer cinc cèntims de la teva obra literària?
—La meva obra, entre cometes, és una cosa absolutament modesta i sense pretensions, però molt important per a mi, clar. Ara mateix estic treballant en dos llibres, un de narrativa i un de poesia, però crec que trigaré en acabar-los —sóc com una formigueta que va fent, lentament— perquè endegar La Temerària em consumeix i em consumirà força energies.
Tinc publicats un llibre de poesia, amb pseudònim, i una novel·la que tracta de la pèrdua de les il·lusions juvenils, del desencís d'una generació que va viure la transició d'una forma intensa. La seva tesi bàsica parteix del fet que hi hagut dues maneres d'enfocar la realitat després dels anys més joves: d'una banda hi ha aquells que es diuen pragmàtics, que han acabat renunciant als ideals de joventut i s'han acomodat, i de l'altra els qui estem tornant a aflorar i a viure una segona joventut gràcies a la nova generació que ve al darrere i que ha agafat el testimoni d'aquells ideals. També tinc alguna cosa per a nens que va ser un encàrrec d'una editorial que després va fer fallida i un llibre de gramàtica catalana que vaig fer a quatre mans amb la meva ex-sogra.
Em considero poeta i novel·lista, sí, però no tinc una obra gaire extensa perquè sempre m'ha mancat temps lliure. He tingut dos fills i crec que als fills se'ls ha de destinar tota l'atenció possible perquè, en definitiva, s'ho mereixen i perquè ser pare és el més gratificant que hi ha.

Eli RodGüell
Jordi F. Fernández

Entrevista publicada a 
Malarrassa, n. 11, desembre de 2015




sábado, 28 de noviembre de 2015

ERNESTO FRATTAROLA, PERFIL D'UN POETA D'ÈGARA (2015)




ERNESTO FRATTAROLA, PERFIL D'UN POETA D'ÈGARA 

—Després d'Herido mármol (2014), un recull de poemes molt lligats a la condició humana i que va ser  el teu primer llibre editat, t'acaben de publicar el segon, Uno. Es tracta d'un altre poemari que sorgeix de l'experiència de la vida familiar i d'un qüestionament del sentit de l'existència?
—En part, sí. Uno parteix del reconeixement de les absències de Déu i del meu pare, però també d'un replantejament de la meva relació amb les presències, és a dir, de la vida en parella, bàsicament. Per això, la primera part del llibre es diu «Zero» i la segona es diu «Dos». I alhora és un intent de construcció o reconstrucció de la meva identitat, perquè fa un temps que em plantejo sovint la pregunta: «Qui sóc jo?». I, també, què és el que no sóc, què és el que no hi ha a la meva vida, com és la meva relació amb les persones més properes i com voldria que fos. A partir d'això, sorgeix «Uno», la tercera part que dóna lloc al títol del llibre.

—Podríem dir que la poesia està transformant la teva vida? O simplement acompanya la teva transformació?
—La poesia és vida, i si no, no és res. Quan mires endins, reflexiones, veus coses que no t'agraden, i moltes vegades canvies d'actitud. La poesia és un acompanyant molt influent i un amic íntim que et transmet coses i et fa canviar.


—Així... ja ets poeta?
—Sí, ja sóc poeta. Hi ha molta gent que em diu que de la poesia no es viu; doncs jo no podria viure sense la poesia. D'aquesta manera, em considero poeta. Sense que això signifiqui tot allò que de vegades porta afegit, com aquesta espècie d'aura que no té sentit.

—Ens expliques una miqueta els teus orígens. On vas néixer, com vas arribar a Terrassa?
—Vaig néixer a Barcelona ara fa 50 anys. Vaig viure tota la meva vida a Barcelona fins al 2000, que vaig conèixer una noia de Terrassa i vaig venir a viure aquí. No em sento ni barceloní, ni terrassenc, ni català, ni espanyol, ni europeu, ni especialment res. Però em sento molt còmode vivint a Terrassa, on han nascut les meves dues filles.

—D'on prové la teva família?
—Per part de pare, tinc els orígens a Itàlia, a Carrara, una població famosa pel seu marbre (al meu avi li va sortir una possibilitat de negoci a Barcelona, vinculada al marbre, no podia ser d'altra manera) i, per part de mare, la meva família prové de València, però el meu pare i la meva mare van néixer a Barcelona, al Poblenou.

—Parlem ara de les teves filles. Què sents davant la seva mirada innocent? Se't veu meravellat davant dels seus passos en l'exploració del món i de la vida.
—Tinc cada cop més la sensació que als nens els escoltem poc. Malauradament, l'educació tan estandarditzada que pateixen i la  mena de vida que portem els adults, que no ens permet dedicar-los gaire del nostre temps, porta que acabin tots passant pel tub de la uniformització. Jo he estat a l'atur durant dos anys i això m'ha permès passar moltes hores amb elles.
 Les meves filles, com els fills dels altres, tenen uns talents molt especials i l'únic que hauríem de fer els adults és intentar no espatllar-los. En lloc d'educar els fills segons els nostres punts de vista, hem d'ajudar-los perquè desenvolupin els seus propis criteris. Les meves filles saben què penso de les coses, perquè en parlem molt, però intento que les pensin elles mateixes i que opinin lliurement, que em puguin contradir amb arguments. En realitat, però, això no és tan fàcil, a vegades em trobo dient-las que han de ser obedients... és difícil trobar l'equilibri.

—Has passat dificultats amb l'atur, has patit la crisi... què en penses dels polítics, dels poderosos, del sistema?
—Ara m'interessa molt més la política que fa uns anys, des del moment en què han sorgit moviments contra aquesta gran estafa que és aquesta crisi creada pels polítics professionals i els banquers, però tinc un caràcter molt individualista i no he anat mai a cap manifestació per por que sigui utilitzada amb fins partidistes. Tinc una certa esperança perquè  hi ha alguns ajuntaments en què ha entrat gent, no polítics, que s'ha posat a intentar canviar les coses. Tot això em sembla miraculós. Amb la situació dels ajuntaments de Madrid i Barcelona, n'hi ha per fregar-se els ulls i no creure-us-ho.

—Tornem a la poesia. Quins són els teus grans mestres i com vas arribar a la lectura dels seus poemes? Va ser el teu pare el millor guia per aprendre a gaudir de la poesia?
—Al meu pare no li interessava la poesia. No sé ben bé com vaig arribar a la poesia. Potser quan vaig llegir Bécquer, a 2n de BUP, i em va enlluernar, com a tothom. Però el poeta que em va lligar definitivament a la poesia va ser Blas de Otero, ho recordo com si fos ara: als 18 anys vaig anar a una llibreria a comprar-me Ancia i encara avui dia és el meu llibre de capçalera. Anys més tard, quan vaig començar a escriure poesia, em vaig sentir molt proper a Ángel González... després, m'han agradat i m'agraden molts altres poetes.
No ens han ensenyat bé a llegir poesia. Un poema no l'has d'intentar esbudellar per entendre'l, la poesia és un punt de llum. Analitzar la poesia des d'un punt de vista purament racional em sembla un error molt greu.

—A Terrassa, aquests darrers anys, han sorgit diverses propostes per afavorir la difusió de la poesia. Creus que la recepció de la poesia està ben arrelada en aquesta ciutat?
—Terrassa és una ciutat molt bona, tant com Barcelona, per al món de la poesia, i hi ha força gent interessada a donar veu a la poesia des d'àmbits ben diversos.

—Quins altres projectes creatius  tens ara entre mans?
—Ara mateix, no gaire cosa, tinc quatre poemes inèdits i prou. Quan acabes un poemari passa un temps fins que el publiques, i mentrestant en vas escrivint un altre, però Uno el vaig acabar el maig i al setembre ja està al carrer. Ara mateix només estic per les presentacions i la promoció del llibre. Tinc, però, dues intuïcions que no sé cap on aniran. Els quatre poemes que he escrit darrerament tenen a veure amb quiròfans i metges. No sé... potser els meus propers escrits tractaran també temes afins. D'altra banda, l'altre dia se'm va acudir un títol per un poemari dedicat a la meva mare... una idea que resulta una mica absurda quan encara no tens cap poema, però... alguna cosa se'm deu moure a dins, en algun lloc molt fondo.

Eli RodGüell
Jordi F. Fernández Figueras

Entrevista publicada a Malarrassa, n. 10, novembre de 2015


sábado, 14 de noviembre de 2015

ADRIÀ FONT, UN JAZZMAN DE TERRASSA (2015)



 Johnny Griffin, Adrià Font i Josep Maria Farràs a la Jazz Cava, l'any 1972


ADRIÀ FONT, JAZZMAN

Adrià Font (Terrassa, 1945) és un dels nostres músics de jazz més populars i alhora un muntanyenc experimentat, però sobre tot és una persona afable i sempre disposada a donar un cop de mà allà on calgui.

—Com va començar la teva relació amb el món del jazz? Alguna vegada has comentat que va ser gràcies a un disc de Louis Armstrong, New Orleans Nights. També, potser, escoltaves un programa que feia el Salvador Alàs a Ràdio Terrassa?
—Aquest disc em va fer allunyar de la música comercial que llavors escoltàvem els adolescents, música italiana, els Beatles encara no havien arribat. Era del meu cosí, el Joan Font, que va morir als 21 anys, i sempre que anava a casa seva l'escoltava. Em va semblar fantàstic. Toquen en un enterrament i, després d'un primer moment de tristesa, la seva música s'omple d'alegria i es transforma en una invitació a la vida.
Pel que fa al Salvador Alàs, per a mi van ser més importants les audicions de jazz que organitzava als Amics de les Arts, el divendres al vespre, a començament dels 60, jo devia tenir 17 anys. Érem uns 10 o 12, a vegades uns quants més, però sempre els mateixos... érem els únics aficionats al jazz d'aquell moment.
Jo també estava en un grup de música, al Social, The Blue Angels, amb el Josep Puigbó, el Joan Font, el Joan Orriols i el Valerià Parera. El Josep Maria Farràs era més dels Amics, però anava traient el cap perquè veia que el Puigbó tocava molt bé el piano —i si sentia una peça de jazz, de seguida et treia la melodia— i que se li obria una porta per poder tocar la música que realment li agradava. I gràcies a ell vam acabar anant als Amics. De fet al Social no els feia gaire gràcia el jazz.

—The Blue Angels va començar tocant música melòdica italiana?
—Sí, però també altres coses. Vam començar tocant música comercial i de patxanga, però al Josep Puigbó li agradava la música americana, sobretot la de la Glenn Miller Orchestra, i, com que tenia molta idea, en va fer alguns arranjaments per al nostre grup. Teníem guitarra, piano, vibràfon, bateria, trompeta, i també, durant un temps, saxos, el d'un xicot que tocava en una orquestra de ball, el Bernat Magan, i el de l'Enric Figueras. Vam actuar en alguns concerts de jazz al Teatre Alegria que patrocinava cada any per Sant Esteve el fill del propietari, el Porta, un noi molt bohemi que freqüentava el Jamboree, a Barcelona. Feia venir al Josep Farreras, el José Tarazona Pocholo... als músics més reconeguts al nostre petit món jazzístic d'aquells anys.

—Per què et vas decidir per la bateria?
—De nen em passava el dia Social, on el meu avi, el Serapio, era el cafeter... es deia Adrià com jo, però li deien Serapio perquè el seu avi se n'havia dit. Doncs allà, els caps de setmana, mentre la gent prenia el cafè, s'oferien concerts amb una orquestrina de 15 músics i jo m'embadalia escoltant i mirant el bateria, i per això quan tenia 6 o 7 anys el meu pare, que era fuster, em va construir una bateria de fusta,  força rudimentària, però meravellosa.
Uns pocs anys després, amb el meu cosí, que tocava la guitarra, i el Jaume Puig, que cantava, ja vam formar un grup que anomenàvem Orquestra Estrella i que va arribar a intervenir en una de les festes anyals d'estiu del Social que en deien Vetllada Alegre.

El 1959 es crea el Club de Jazz, dins Joventuts Musicals de Terrassa, impulsat per gent de més edat, com el Salvador Alàs i el Luis Palomares. A finals del 70, els joves ja heu agafeu el relleu. Per quin motiu? Hi havia diferències de criteri...?
—No hi va haver cap motiu de dissensió. L'Alàs era una persona molt oberta i, per exemple, posava discos de Charlie Parker, que era molt modern en aquell moment.
Per cert, la feina que teníem per trobar discos. A vegades calia anar a Andorra o a París perquè aquí no hi havia res.

 Swing Society, 1964
A diferència de la generació anterior, vosaltres, amb alguna excepció, a més d'afeccionats, vau optar per fer-vos intèrprets.
—Nosaltres ens ho miràvem des d'una altra perspectiva, teníem la pretensió de tocar jazz. Qui ens va donar l'empenta definitiva va ser el Wim van der Bruggen, un clarinetista holandès que va arribar a Terrassa per treballar d'enginyer tèxtil. A Holanda hi havia molta tradició de jazz clàssic i estaven molt més propers a tots els músics que passaven per París. A nosaltres, als joves, no ens interessava tant el jazz clàssic, sinó el bebop, però per arribar a Charlie Parker calia passar per tots els graons que porten fins a ell. Trobo necessari que els músics de jazz comencin per les arrels, pel més essencial, i que vagin evolucionant. Els músics d'ara tenen una gran formació tècnica, tots van a escoles magnífiques,  però sovint se salten els inicis del jazz.

—L'any 66 es van fusionar Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Com ho vau viure?
El Salvador Alavedra ens va ajudar molt. A finals del 1969, es va decidir obrir un petit local dedicat a programar jazz, la Jazz Cava, i al març de 1971 es va inaugurar. Alguns van haver de fer de paletes, jo vaig posar els altaveus i els amplificadors, l'Alàs va posar la fusteria i cadascun dels promotors vam posar 10.000 pessetes, però encara ens faltaven coses i el Salvador va fer una donació en metàl·lic que va permetre inaugurar la cava. Era molt aficionat al jazz i, encara que no ho entengués tot, sempre va estar al nostre costat.

Vosaltres teníeu uns grups estables que era la New Orleans Jazz Band, el Puigbò Jazz Quartet, el Modern Jazz Quintet...?
—Estables, estables, no ho eren, anaven canviant  amb el temps. El que sí que s'ha de remarcar és que abans d'aquests grups hi havia la formació del Wim, la Swing Society. Vam guanyar premis, el Farràs es va endur un primer premi com a solista al Festival de Jazz de Sant Sebastià de 1972. I, alguns altres anys, ens vam endur primers i segons premis com a grup. A finals de la dècada dels 60 ja estàvem prou en forma, escoltàvem els discos més actuals i havíem fet el salt cap a la música més moderna, el hard-bop, quan a Barcelona hi havia molta poca gent que la toqués...
I, a més, quan el Jamboree va tancar uns anys, la nostra Jazz Cava era l'únic local de Catalunya dedicat al jazz.
Al Jamboree és on realment vaig aprendre jazz, on vaig veure i viure els concerts més importants de la meva vida. Als 16 anys, anava d'amagat de casa al Jamboree, a Barcelona, i si els meus pares ho haguessin sabut, no m'hi haguessin deixat anar, perquè era un lloc on anaven marines dels vaixells dels EUA a ballar amb dones del carrer...

—L'ambient que es vivia als anys 60 era un ambient de molta repressió, vau trobar en el jazz una forma de rebel·lió contra aquella realitat?
Ens reuníem al vespre en un soterrani, a casa del Farràs, que tenia un pianet, i assajàvem o escoltàvem discos. Quan sortíem al carrer era una mica delicat, el vigilant deia que érem massa gent de cop. «Sortiu d'un en un». Reunir-se sense permís estava prohibit. Així es vivia a l'època de Franco! No cal dir que tots anàvem contra el seu règim i que també rebutjàvem el sector més retrògrad de la societat.

—Canviant una mica de tema, tens un historial muntanyenc important. Has participat en diverses expedicions: al Saipal l'any 1985, al Makalu el 1988 i el 1990 i al K-2 l'any 1993. Em pregunto si li era fàcil conviure a l'Adrià músic de jazz amb l'Adrià muntanyenc?
—El jazz comporta anar als clubs i beure i fumar… jo no, eh!, però, en general, si estàs dintre d'aquest món, com a mínim vas a dormir tard, i si has anat a dormir a les 4, no es fàcil aixecar-te a les 6, agafar les cordes i anar-te'n a escalar.
Una vegada vaig fer una cosa bastant forta, vaig anar a tocar al Festival de Sant Pol i en acabar del concert, a les 3 de la nit, vaig agafar el cotxe cap a Queralbs, vaig arribar a les 5 i vaig pujar a peu al Santuari de Núria, on m'esperava un company amb els esquís per participar a la cursa de Núria a La Molina. Vam fer or, però en acabar estava tan cansat que em vaig quedar adormit profundament i se'm van haver de d'emportar de tornada a Queralbs com si fos un sac de patates.


Com veus el futur de la música de jazz? Ja no interessa als joves? O, al contrari, cada vegada hi ha joves més preparats per tocar jazz?
Això està claríssim! Cada vegada hi ha joves més ben preparats per tocar jazz, és evident... tot i que a vegades els falta una mica de «duende». Sovint es nota que vénen d'una escola i que segueixen uns patrons molt identificables. Quan els he sentit uns quants temes —tot i fer virgueries—, no m'acaben de dir res, els hi manca swing, feeling… però n'hi ha molts de molt bons. També passa que el jazz d'ara és molt obert i acull tota mena d'idees que no sempre ens fan trempar als més veterans. Però necessitem joventut i saba nova!

Eli RodGüell
Jordi F. Fernández Figueras

Entrevista publicaca a Malarrassa, n. 9, octubre de 2015

sábado, 17 de octubre de 2015

EL ÚNICO QUE APLAUDÍA (2015)


Xavier Sala i Martín

EL ÚNICO que aplaudía

¿Conocéis la película The Kid (1921), de Charles Chaplin? De niño había visto muchas películas protagonizadas por Charlot, pero por algún motivo extraño a ésta no la había visto hasta hace poco.

En The Kid, los personajes principales viven inmersos en la miseria y realizan acciones censurables debido a la necesidad: acosada por la marginación, Edna, la madre del muchacho, lo abandona recién nacido en la puerta de una mansión señorial, y Charlot, el vagabundo que por azar recoge a la criatura, perpetra pequeñas picardías que les permiten comer y tener un techo.

Chaplin cierra la historia con un final feliz, pero no por ello es menos aterradora la denuncia de una pobreza que él mismo había vivido en su persona, así como resulta innegable que la buena fortuna que, por casualidad, acompaña al final los protagonistas no puede hacer olvidar el carácter inhumano del sistema económico liberal, que en nombre de la libertad de una minoría condena a la precariedad la mayoría de la población.

Hay un cierto paralelismo entre The Kid y el Lazarillo de Tormes. Los protagonistas son marginados que malviven gracias a pequeñas granujadas. Para poder comer, Charlot rompe los cristales de las casas de los obreros para reponerlos a continuación y Lazarillo roba parte de la pitanza y la bebida del ciego avaro y despiadado al que acompaña. No son ni mentes criminales ni parásitos sociales, sino desesperados que luchan para sobrevivir.

Quien ve la película no puede dejar de simpatizar con Charlot, acorralado por un sistema social deshumanizado, aunque las víctimas de sus acciones sean gente de su misma condición, y tiene que alegrarse de los fracasos del policía que lo persigue. Del mismo modo, quien lee la narración no puede dejar de alegrarse de la pequeña venganza del chico maltratado, Lazarillo, sobre el ciego, aunque este no deja de ser también víctima del mismo sistema.

En la escuela leí el Lazarillo y ese fue seguramente un factor importante para que alcanzara una visión determinada del mundo. El texto denuncia la miseria y el hambre que padece el pueblo llano, el falso concepto del honor y el menosprecio de los hidalgos por el trabajo, la falta de espíritu cristiano del clero... y el final de su protagonista, con su integración ya envilecido al rebaño de los que se tragan la opresión y la humillación a cambio de pequeños privilegios, es un aviso sobre qué tipo de farsa nos rodea y que nos espera si no nos rebelamos contra los poderosos.

En el Lazarillo no hay un final feliz al estilo de la industria del cine de EEUU, hay una visión realista —y por lo tanto pesimista— del destino de los humildes en una sociedad dividida entre privilegiados y oprimidos. Si resulta triste que Lazarillo le rompa la mollera a su dueño por maltratador, más triste es que, de adulto, Lázaro consienta en llevar cuernos a cambio de la estabilidad que le proporciona la protección interesada de un arcipreste lascivo.

Pero, claro, no todo el mundo tiene porqué compartir mi opinión sobre el asunto. Tenemos, por ejemplo, el punto de vista de Xavier Sala i Martín. La verdad es que no suelo escucharlo nunca —ya le he sufrido lo suficiente— y cuando me lo encuentro haciendo zapping, ¡manos para qué os quiero!, cambio de canal rápido, pero en un par de ocasiones le he oído criticar que se haga leer el Lazarillo a los estudiantes españoles. Según él, por ese motivo los españoles encuentran divertido robar y admiran a los ladrones. También lo ha expresado por escrito muchas veces, con una cierta pertinacia: «En España hay toda una literatura que la gente encuentra divertidísima, la picaresca, en la que los ladrones son los héroes. Le roban a un ciego y todos se lo pasan teta. "Mira, mira qué divertido, le roban a un ciego"».

Soy una persona sólo con un poco de cultura general, pero sé de sobras que, con alguna excepción, toda la literatura picaresca, especialmente el Lazarillo, es una amarga reflexión sobre la descomposición de los valores colectivos y la corrupción de todas las clases sociales en el seno del Estado Imperial, y al mismo tiempo un llamamiento a la necesidad de la regeneración social y una reivindicación de la dignidad humana.

Diría que Sala i Martín, cargado de prejuicios, ni ha entendido el sentido profundo del Lazarillo ni tampoco le ha pasado por la cabeza que la interpretación de una mayoría de los lectores pueda ser diferente de la que tiene formada en su mente, que, al parecer, carece de generosidad moral.

No dudo que con esta visión del mundo tan simple y mezquina, Sala i Martín, cuando era niño, debía de ser el único que en un cine aplaudía cuando el policía pilla al pobre Charlot.

Jorge F. Fernández Figueras

Publicado en Diari de Terrassa, 14 de octubre de 2015,
y en Catalunya, diciembre de 2015.

miércoles, 14 de octubre de 2015

L'ÚNIC QUE APLAUDIA (2015)


L'ÚNIC QUE APLAUDIA

Coneixeu la pel·lícula The Kid (1921), de Charles Chaplin? Jo de petit havia vist moltes pel·lícules protagonitzades per Charlot, però per algun motiu estrany aquesta no l'he visionat fins fa poc.
A The Kid, els personatges principals viuen immersos en la misèria i realitzen accions censurables a causa de la necessitat: assetjada per la marginació, Edna, la mare del vailet, l'abandona acabat de néixer a la porta d'una mansió senyorial, i Charlot, el vagabund que per atzar recull el vailet, fa petites trapelleries que els permeten menjar i tenir un sostre.
Chaplin clou la història amb un final feliç, però no per això és menys esfereïdora la denúncia d'una pobresa que ell mateix havia viscut en la seva persona, així com resulta innegable que la bona fortuna que, per casualitat, acompanya al final els protagonistes no pot fer oblidar el caràcter inhumà del sistema econòmic lliberal, que en nom de la llibertat d'una minoria condemna a la precarietat la majoria de la població.
Hi ha un cert paral·lelisme entre The Kid i el Lazarillo de Tormes. Els protagonistes són marginats que malviuen gràcies a petites murrieries. Per poder menjar, Charlot trenca els vidres de les cases dels obrers per reposar-los a continuació i Lazarillo roba part de la pitança i la beguda del cec avar i despietat que acompanya. No són ni ments criminals ni paràsits socials, sinó desesperats que lluiten per sobreviure.
Qui veu la pel·lícula no pot deixar de simpatitzar amb Charlot, acorralat per un sistema social deshumanitzat, tot i que les víctimes de les seves accions siguin gent de la seva mateixa condició, i ha d'alegrar-se dels fracassos del policia que el persegueix. De la mateixa manera, qui llegeix la narració no pot deixar d'alegrar-se de la petita venjança del noi maltractat, Lazarillo, sobre el cec, tot i que aquest no deixa de ser també víctima del mateix sistema.
A l'escola vaig llegir el Lazarillo i aquest va ser segurament un factor important perquè assolís una visió determinada del món. El text denuncia la misèria i la fam que pateix el poble pla, el fals concepte de l'honor i el menyspreu dels gentilhomes pel treball, la manca d'esperit cristià del clericat... i el final del seu protagonista, amb la seva integració ja envilit al ramat dels qui s'empassen l'opressió i la humiliació a canvi de petits privilegis, és un avís sobre quina mena de farsa ens envolta i què ens espera si no ens rebel·lem contra els poderosos.
Al Lazarillo no hi ha un final feliç a l'estil de la indústria del cinema dels EUA, hi ha una visió realista —i per tant pessimista— del destí dels humils en una societat dividida entre privilegiats i oprimits. Si resulta trist que Lazarillo li trenqui la closca al seu amo per maltractador, més trist és que, d'adult, Lázaro consenti portar banyes a canvi de l'estabilitat que li proporciona la protecció interessada d'un arxiprest lasciu.
Però, clar, no tothom ho ha de veure com jo. Tenim, per exemple, el punt de vista de Xavier Sala i Martín. La veritat és que no acostumo a escoltar-me'l mai —ja me'l conec prou— i quan me'l trobo fent zapping, mans perquè us desitjo!, canvio de canal ràpid, però un parell de vegades l'he sentit criticar que es faci llegir el Lazarillo als estudiants espanyols. Segons ell, per això els espanyols troben divertit robar i admiren als lladres. També ho ha expressat per escrit força vegades, amb una certa pertinàcia: «En España hay toda una literatura que la gente encuentra divertidísima, la picaresca, en la que los ladrones son los héroes. Le roban a un ciego y todos se lo pasan teta. “Mira, mira qué divertido, le roban a un ciego”».
Sóc una persona només amb una mica de cultura general, però sé de sobres que, amb alguna excepció, tota la literatura picaresca, especialment el Lazarillo, és una amarga reflexió sobre la descomposició dels valors col·lectius i la corrupció de totes les classes socials en el si de l'Estat Imperial, i, alhora, una crida a la necessitat de la regeneració social i una reivindicació de la dignitat humana.
Diria que Sala i Martín, carregat de prejudicis, ni ha entès el sentit profund del Lazarillo ni tampoc li ha passat mai pel cap que la interpretació d'una majoria dels lectors pugui ser diferent de la que té formada dins la seva ment, que, pel que sembla, va força mancada de generositat moral.
No dubto que amb aquesta visió del món tan simple i mesquina, Sala i Martín, quan era infant, devia ser l'únic que en un cinema aplaudia quan el policia enxampa al pobre Charlot.


Jordi F. Fernández Figueras
Publicat a Diari de Terrassa, 14 d'octubre de 2015,
i a Catalunya, desembre de 2015.

miércoles, 30 de septiembre de 2015

KOSOVO: LO QUE NO SE QUIERE RECORDAR (2015)



KOSOVO: LO QUE NO SE QUIERE RECORDAR

Durante las últimas semanas algunas personas han vuelto a manifestar en diversos medios su simpatía por la causa de los albaneses de Kosovo, provincia de Serbia desde el año 845 hasta el 2008, a raíz de unas declaraciones del filósofo y europarlamentario catalán Josep-Maria Terricabras al diario albano-kosovar Zëri el pasado 18 de agosto en las que se mostraba a favor de que la Unión Europea reconozca su declaración unilateral de independencia y exija a Serbia que la acepte como condición sine qua non para integrarse en la Unión.

Me pregunto si estas personas verían con agrado que, por poner un ejemplo hipotético, una etnia de la Europa oriental que hubiera llegado a ser mayoritaria en el Ripollès pidiera la independencia de la comarca, y se previera que cuando lo consiguiese haría pogromos contra la población minoritaria de etnia catalana y que derrocaría el monasterio católico de Santa María debido a su pertenencia al cristianismo ortodoxo. Eso sería similar a lo que se dice que los albaneses-kosovares hicieron vivir a los serbios de Kosovo. ¿Nos gustaría? Pensemos en ello, como mínimo, antes de hablar con tanto entusiasmo de la independencia de Kosovo, ¿verdad?

De todos modos, en lo que no hay que pensar mucho es en la condena más absoluta del artífice de esta independencia, el UÇK, el Ejército de Liberación de Kosovo, y no por haberse desarrollado gracias al apoyo de los servicios secretos alemanes y estadounidenses —en el contexto de la desintegración de Yugoslavia azuzada por los intereses de las grandes potencias occidentales y las instituciones financieras internacionales— ni por ser considerada un grupo terrorista por varios organismos internacionales —una condición por la que, por cierto, nunca fue perseguido ni sancionado—, sino por haber protagonizado de manera innegable, antes, durante y después de la guerra civil, crímenes comunes y de lesa humanidad: ataques militares contra civiles serbios, torturas a confinados en campos de concentración, saqueos y destrucción de hogares de serbios, gitanos y otras minorías étnicas, destrucción de lugares de culto cristiano, limpieza étnica, asesinatos de miembros de otras etnias y de albaneses disidentes, tráfico de heroína hacia Europa Occidental, tráfico de armamento, campañas de robos sistemáticos en viviendas en España, proxenetismo a gran escala, tráfico de órganos humanos procedentes de prisioneros... y vinculación inseparable con el crimen organizado. Acusaciones avaladas por informes de Human Right Watch, de Carla del Ponte, fiscal jefe del Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia, de Michel Chossudovsky, miembro de la Transnational Foundation for Peace and Future Research y del Global Research - Centre for Research on Globalization, o de Dick Marty, destacado miembro de la Comisión Europea, más conocido por un informe en el que denunciaba que catorce estados europeos colaboraron en la creación y mantenimiento de cárceles secretas de la CIA en sus territorios.

Algunos niegan estas acusaciones argumentando que ningún líder del UÇK ha sido condenado por crímenes de guerra. Cierto, stricto sensu: por ejemplo, Ramush Haradinaj, ex líder guerrillero del UÇK y ex primer ministro de Kosovo, que había sido acusado de crímenes de guerra, fue absuelto después de la muerte en extrañas circunstancias de 9 de los 10 testigos que iban a declarar contra él y de que el décimo retirara su testimonio a raíz de un intento de asesinato.

Josep-Maria Terricabras podría haber aprovechar la ocasión para pedir a las autoridades albanesas-kosovares que se acabe la impunidad para los criminales de guerra de su etnia, ¿verdad ?, pero se ve que no se le ocurrió. Un olvido que quizás no me extrañaría en un político relleno de espíritu castrense, como un Federico Trillo, pero que sorprende en un miembro de la Sociedad Catalana de Filosofía.

Claro que, pequeñeces como ésta no me habrían de sorprender tras recordar cómo, cuando era secretario de la OTAN, el «pacifista» Javier Solana dio en 1999 el visto bueno para bombardear Serbia con miles de bombas de uranio empobrecido en una avalancha de ataques indiscriminados —iniciada unilateralmente por la OTAN y sin autorización previa del Consejo de Seguridad de la ONU—, decisión por la que recibió un montón de reconocimientos, elogios y honores por parte de organismos e instituciones internacionales.


Jordi F. Fernández Figueras

Publicado en catalán en Diario de Terrassa,

15 de septiembre de 2015