El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


lunes, 30 de mayo de 2011

MISCEL·LÀNIA DE TEMES BARTRIANS – II (1988)


(Anna Murià i Agustí Bartra a Terrassa, l'any 1973)

Esperança

A la introducció a l'antologia El vent llaura la mar, Llorenç Soldevila explica:

«Esperança, paraula clau en el pensament bartrià. Esperança que a voltes parteix de l'enyor d'un amic estimat. Pere Vives i Clavé, mort a causa d'una injecció de benzina a les venes en el camp d'extermini de Mauthausen (Futur!”). Esperança, des de l'exili, en el retorn a la pàtria. Esperança prenyada de certesa que el seu missatge, les seves paraules restaran, després de la desaparició física. Esperança, llum, en els quatre haikús, simbolitzada per la campana, el colibrí, la vela i l'alosa. Prop de la mort, a “L'àngel de la llum condensà magníficament tot el que havia escrit sobre l'esperança. S'adreça a l'àngel perquè el deixi dempeus damunt la terra viva, per tal de poder sentir la titànica forca de la naturalesa, i veure el gest protector de la deessa adormida. L'àngel fa un senyal d'esperança: el cercle de l'etern retorn».

Exili

Durant els anys de l'estada a Mèxic, l'acollida que reben allí les seves creacions és positiva en conjunt. Li publiquen totes les obres, amb més o menys facilitat, i a la premsa hi surten ressenyes i comentaris de les versions al castellà. Jaume Vallès i Cecília Gironella van dedicar-hi els estudis titulats Suite Poètica i El ojo de Polifemo, publicats el 1946 i el 1957 respectivament. Tradueix gairebé totes les obres, com ja he dit abans, i les edita amb èxit. Màrsies i Adila, en concret, va ser traduïda, a més, al francès, l'anglès i el portuguès. En síntesi, m'atreviria a dir que, per moltes circumstàncies, Bartra va despertar un major interès com a escriptor Í intel·lectual estranger entre els natius que com a escriptor de la mateixa llengua entre els residents catalans. Els mexicans no han oblidat allò que el nostre autor els va aportar; contribució que és continuada actualment per la dels seus fills Roger i Eli, sobretot el primer, que s'ha convertit en un dels seus intel·lectuals de més gran projecció.
En aquest mateix període d'exili, uns trenta anys, la recepció de la seva obra a Catalunya és mínima. Fenomen lògic, durant els primers anys de la postguerra, per les dificultats de relació entre l'exili i l'interior; però atribuïble més tard a l'hostilitat per motius extraliteraris d'alguns dels elements més influents en la tasca de reconstrucció de la cultura catalana. Així, algú ha suggerit que l'atenció deferent que li va dispensar la revista clandestina Antologia va ser potser l'origen del rebuig dels responsables d'Ariel, també clandestina però de més prestigi i difusió.
També caldria considerar la possibilitat que l'enfrontament per motius personals i criteris lingüístics entre els membres del consell de redacció de la revista de l'exili Pont Blau —la qual Bartra va acabar abandonant— potser va provocar actituds adverses per part dels qui, a Catalunya, mantenien posicions estètiques i ideològiques afins a les de la facció contrària.
Una excepció important en aquest panorama hostil és la publicació del llibre antològic Poemes (Barcelona, 1954); edició promoguda i prologada per Antoni Ribera, principal impulsor de la revista Antologia que ja he esmentat.
L'acceptació i difusió de l'obra van anar millorant els anys immediatament anteriors al seu retorn, alhora que la situació política es moderava i els qui havien controlat fins llavors l'ambient literari català perdien l'hegemonia. De tota manera, les generacions noves que s'integren a la lluita per la recuperació plena de la cultura de Catalunya tampoc no se sentiren atretes per la seva figura. A mitjans dels anys seixanta, el front orientador de la literatura catalana s'havia desplaçat cap al grup que, especialment des de Serra d'Or, defensa l'estètica del realisme històric. Per a ells Bartra és un autor amb valors innegables, però mal aplicats. Des del seu punt de vista, el to messiànic i mosaic que comença a predominar a la seva obra la descobreix de funció, perquè està del tot desconnectada de la realitat social del país i de les seves necessitats reals.

Gèneres

Si tingués algun sentit parlar d'una cosa tan imprecisa i variable com és el concepte de gènere, en referir-nos a l'obra de Bartra diríem que va fer ús dels tres gèneres clàssics: lírica, èpica i dramàtica. Però allò que importa és que tota la seva obra constitueix una unitat total i absoluta. Novel·les, versos, teatre, assajos, epistolari... beuen de la poesia.
Tornant als gèneres tradicionals, cal destacar la seva tendència a practicar l'hibridisme bo i seguint la influència del romanticisme. Així, a Odisseu els fa coexistir tots tres en un mateix llibre, però allí on arriba més lluny és amb la Rapsòdia d'Ahab, en aconseguir una fusió total sense que el text perdi la seva aparença de gran homogeneïtat.

Llenguatge

Bartra va ser sempre un defensor estricte del català unificat davant dels partidaris de l'ús de les formes dialectals a la literatura. En una carta adreçada a Joan Fuster, el 21 de juny de 1953, diu:

«Tota literatura, quan creix cap a la grandesa, instintivament cerca una forma unitària superior de llenguatge, i ha de lluitar contra el dialecte (el poble és creador, però també destructor), contra allò que podríem dir-ne la balcanització de la llengua».

Precisament en aquella època Bartra estava enfrontat —juntament amb Pere Calders— als altres membres del consell de redacció de la revista Pont Blau, entre altres coses perquè en llur recerca de la unitat política dels pobles de parla catalana havien apostat per la dispersió idiomàtica.
En una altra carta a Joan Fuster, aquesta vegada del 3 d'agost del mateix any, matisava:

«La gent de la meva generació sentim la llengua com la funció creadora d'una força cultural vivent, i hem estat sempre completament convençuts, no d'escriure en una “modalitat del barceloní acadèmic, com dius tu, sinó en un idioma nacional integrat pels cabals de les diferents regions lingüístiques del català».

I més endavant:

«La nostra llengua viu encara dintre un període plàstic que li permet de seguir enriquint-se i madurar gloriosament, i és per això que assimila amb facilitat les aportacions de les diverses zones lingüístiques».

MISCEL·LÀNIA DE TEMES BARTRIANS – I (1988)


 

(Anna Murià a Venècia, l'any 1962)

Anna

Anna Murià, companya del poeta. Autora dels llibres Crònica de la vida d'Agustí Bartra i L'obra de Bartra. La lectura del capítol 30 de la primera d'aquestes obres, titulat «La meva història», pot fer-nos comprendre la magnitud de la dedicació al poeta i a la seva obra. Una dona excepcional.
Va néixer a Barcelona l'any 1904. Va ser membre del Comitè Central d'Estat Català i militant del Grup Sindical d'Escriptors Catalans, adherit a la CNT. Com a periodista, va col·laborar a les revistes La dona catalana i Companya i als diaris La Nau, La Rambla i Diari de Catalunya, del qual va ser la directora durant els darrers mesos de la guerra.
Al camp de la narrativa és autora dels llibres Joana Mas (Barcelona, 1933), La peixera (Barcelona, 1938), Via de l'Est (Mèxic, 1946), El meravellós viatge de Nico Huehuetl a través de Mèxic (Barcelona, 1974), El país de les fonts (Barcelona, 1978), El llibre d'Eli (Barcelona, 1982), Res no és veritat, Alícia (Barcelona, 1984) i Aquest serà el principi (Barcelona, 1986).
Aquest és un dels darrers poemes que el poeta li dedicà:

SI NO ET TINC...

Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga, sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.

Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que duu a coll-i-bé sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.

Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.

Si no et tinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.

Clínica del Remei, Terrassa, 5-V-1982

Caràcter

Diu Pere Calders al número divuit de la revista Faig:

«En Bartra era una de les persones més sinceres que he conegut, i cal dir que, a la meva edat, n'he conegudes moltes. Deia sempre el que pensava, a tot risc, sense mesurar les conseqüències o, d'una manera més exacta, procurant ésser conseqüent amb la seva consciència. La qual cosa vol dir, fatalment, que es va crear enemics o, pel cap baix, molts adversaris. Com a contrapartida, es va guanyar molts amics fidels que el compreníem i l'estimàvem tal com era, pel do d'una amis­tat que ens oferia grans compensacions».

Catalunya

D'una entrevista amb Vicenç Víllatoro:

«Certament, jo sempre he escrit en català. I això era dur, sobretot a l'exili. Però Catalunya no em deu res. Al contrari, jo dec a Catalunya la possibilitat d'haver-me pogut lliurar. I reclamo el meu dret a lliurar-me, a servir el meu país a través de la meva paraula».

Crítica

La presència física del poeta a Catalunya, a partir de 1970, normalitza la relació amb el seu públic lector natural, pel que fa a les possibilitats de publicació, difusió i popularització, dins, és clar, dels límits reduïts de popularització possibles per a la poesia. Però aquesta normalització no es produirà d'igual ma­nera en tots els àmbits. Així, l'atenció que li paren els crítics i els historiadors continua sent escassa. I en el cas específic de la poesia, privada del suport d'una gran massa potencial de lectors i de l'interès lucratiu de les editorials, el reconeixement col·lectiu de la vàlua d'un autor dependrà gairebé exclusivament dels qui controlen els mitjans de comunicació i la docència. És trist el fet que probablement algunes d'aquestes actituds adverses es poden atribuir a un cert conformisme pel que fa a rebuigs i omissions anteriors, que ja semblarien haver adquirit la categoria de tradicions inamovibles. En altres ca­sos —els de qui evidentment no mereixen el nom no de crítics ni d'historiadors—, els motius podrien ser la mandra, la ignorància, la incapacitat i el mercenarisme.

Dificultat

Un dels tòpics més arrelats entre els que circumden l'obra de Bartra és el de la seva lectura difícil; però, sovint, en el to de la seva expressió sembla que hi inclogui una invitació al desinterès i una justificació per al menyspreu.
És innegable que algunes creacions seves no són d'accés fàcil, però no sembla lògic qualificar el conjunt per una qualitat que només afecta part dels seus elements.
Plantegem la qüestió des d'un altre punt de vista: ¿S'atrevirien, els qui han fet possible aquest tòpic o els qui el fomenten, a reconèixer en públic la seva incapacitat per llegir un o altre autor estranger, o a dubtar de la seva vàlua per raó d'aquesta incapacitat?
Per al lector avesat a una lectura que no és d'evasió, l'obra de Bartra no li exigirà més voluntat que la que sol emprar en algunes de les seves altres lectures.




sábado, 28 de mayo de 2011

VIDA I TEMPS A CIUTAT (2006)


Vida i temps a ciutat
 
La ciutat creix, envoltada d'espais erms,
d’horts fets de vidre esmicolat i ferralla.

Els edificis s’enlairen vers el cel,
però es tanquen a la llum;
enfonsen els fonaments sota terra,
però no encalcen l’aigua fosca.

¿Qui gosaria dir sense recança
que aquest carreró polsós
va ser un dia clariana lluminosa?

Allà on creues el pas de vianants,
a corre-cuita, amb inquietud
i soroll de frenades seques,
assegut al marge del camí
i envoltat de flors de neu,
hauries vist al capvespre
daurar els cims dels turons,
entre el silenci i la calma.

¿Qui gosaria dir sense recança
que aquesta plaça seca i nua
va ser un dia bosc frondós?

Per això, rebutjo el dia
i m'endinso per a sempre
en l’absència i el somni.

Ombra sóc i cerco refugi en la nit.

domingo, 22 de mayo de 2011

ԱՄԲՈԽԸ (2010)

(Aldo Cardoso, Cochabamba, 2000)

Մենք նման ենք ջրի: Մեկ կաթիլը կարծես թե աննկատ է: Սողնակները պատել են մամուռը: Այն ընկնում է գետնին և անհետանում Երկրի ընդերքում:

Այսպիսինն ենք մենք: Մենք թափառում ենք ստվերներում: Մենք սողոսկում ենք ժայռերի ճաքերի արանքով: Մենք միավորում ենք մեր ճամփաները: Մենք անցնում ենք քարանձավների միջով: Մենք միանում ենք միլիոն մարդկանց քարայրներում:

Այսպիսինն ենք մենք: Մենք տեղաշարժվում ենք միասին մեկ հզոր և հեղուկային մարմնում, մենք հանկարծահաս հայտվում են լույսի մեջ, և ոչ աղմկալից տարափները, ոչ ժայռերը անկարող են հակադրել մեր զորությանը:

Եվ քանի դեռ մեր քայլը վերահղացած է կանաչ դաշտերում և հոսում է ծաղիկների անհունության միջով, անտառային ծառերն էլ քողարկում են փափում դեռատի տերևներով և այգիներն էլ, որ փայլփում են հյութալի և քաղցրահամ մրգերի բողբոջներով:

Այսպիսինն ենք մենք: Մեկ անձը աննկատ է: Իշխանավորները անտեսում են նրան: Նրանք քամահրում են իր հզորությունը: Մենակյացը կյանքը վախի մեջ է ապրում: Իսկ, երբ բազմությունը միասին վազում է, դա նրանք են, ով դողում էր, քանի որ թույլ էր ու վախվորած:

Այսպիսինն ենք մենք: Մենք միավորում ենք ճանապարհները, մենք բազմություն ենք, որը սպառնում է նրանց: Այդ է պատճառը, որ նրանք մեզ բաժանում են, ետ են պահում, ուղղորդում են և մեկուսացնում իրենց շահերից դրդված: Իրենց օգտի համար, նրանք ստիպում են մեզ լճանալ, քայքայում ու վերածում մեր աշխարհը անառողջի: Այնուհետև, ինչպես միշտ, մենք անսպասելիորեն ի հայտ ենք գալիս, մռնչյունով և ջախջախիչ ուժով վերադառնում դեպի լույսը, քանդելով նրանց պատերը, և ընկճված աշխարհը գետնին հավասարեցնում:

Այդուհանդերձ, երբ անցյալում թողնենք զայրույթի ու ավերածության, օրերը, և սահենք ազատորեն, մենք կհասցնենք նաև գարնան գեղեցկությունը Երկրի բոլոր անկյունները:

Այսպիսինն ենք մենք: Նման ջրի` խոնարհ ու անպարտելի, արդարև հզոր:


 
(Գրավոր տեքստ Խորխե Ֆ. Ֆերնանդես. թարգմանությունը Աշխեն Մինասյանի. Traducció a l’armeni d'Ashken Minasyan. Traducción al armenio de Ashken Minasyan. Armenian translation by Ashken Minasyan.)

jueves, 19 de mayo de 2011

PRÒLEGS ESCRITS PER JORDI F. FERNÁNDEZ FIGUERAS (1987-...)



Pròlegs escrits per Jordi F. Fernández Figueras, sol o en col·laboració:

Jordi F. Fernández Figueras, Francesc Palet Setó i Rafael Travieso Álvarez, «Introducció».
Diversos autors, Mostra de poetes terrassencs, Edició dels autors, Terrassa, 1987.

Jordi F. Fernández Figueras, «Vindicació».
Diversos autors, Mostra de narradors terrassencs, Edició dels autors, Terrassa, 1992.

Jordi F. Fernández Figueras, «Diego Ruiz, una aproximació al personatge».
Diego Ruiz, La veu de Madame Ricard i altres narracions, Laertes, Barcelona, 1999.

Jordi F. Fernández Figueras, «Pròleg».
Bret Harte, Relats del Far West, Proa, Barcelona, 2001.

Jordi F. Fernández Figueras, «Teresa Rierola: paraula i vida».
Teresa Rierola i Comajoan, Joc tardoral, Edició de l'autora, Castellar del Vallès, 2001.

Jordi F. Fernández Figueras, «Anna Murià: els contextos i la vida literària».
Anna Murià, Reflexions de la vellesa, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003.

Lluís Felip Aced i Jordi F. Fernández Figueras, «Llengües ignorades».
Diversos autors, Llengües ignorades, Emboscall & Amics de les Arts i Joventuts Musicals, Vic, 2006.

martes, 17 de mayo de 2011

THE MULTITUDE (2010)

(Aldo Cardoso, Cochabamba, 2000)

We are like water. A single drop goes unnoticed. Slides over the moss. Falls onto the floor and disappears into the bowels of the Earth. 

Thus we are. We walk in the shadows. We slip through the cracks in the rocks. We unite on our journey. We pass through caves. We join the millions in the cavern vaults. 

Thus we are. We move together in one body Powerful and fluid, we emerge suddenly into the light, roaring torrents and no rock can oppose our might. 

And yet, our step is reborn in the green fields and it flows through the infinity of flowers, forest trees covered with tender new leaves and the gardens that gleam with buds of sweet and juicy fruits.

Thus we are. One person goes unnoticed. The Lords ignore him. They disregard his power. The solitary life lives in fear. But when the multitude run together it is they who tremble because they feel weak and fearful. 

Thus we are. We unite on our journey, we are the multitude that menace them. For that they would divide us, contain us, channel us and isolate us for their own power. They would , for their benefit, have us remain as stagnant water, our world turned putrid and unwholesome. But then, as always, we emerge suddenly, roaring back into the light with the overwhelming force that is know to the powerless, and their walls crumble and the world of oppression is destroyed unto the ground. 

Yet, when we leave behind the days of anger and devastation, and we glide freely, we also carry the beauty of spring to all corners of the Earth. 

Thus we are. Like the water. Humble and invincible. Truly powerful.



(Text integrated into the installation Los guerreros del agua of Aldo Cardoso, presented in the context of the photographic exhibition Aigua, Amics de les Arts i Joventuts Musicals, Terrassa, 2011. Translated by Kieran McGrane.)