El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


miércoles, 6 de diciembre de 2017

FRANCESC GIBERT, PRESIDENT DEL CLUB TENNIS TAULA ELS AMICS, DE TERRASSA (2017)


Francesc Gibert i Badia, president del Club Tennis Taula Els Amics

FRANCESC GIBERT, PRESIDENT DEL CLUB TENNIS TAULA ELS AMICS, DE TERRASSA

Francesc Gibert (Terrassa, 1974), doctor en sociologia, terrassenc de tota la vida, que va començar la seva relació amb el tennis de taula jugant amb un altre escolanet a la sagristia de Viladecavalls i va arribar a jugar a la màxima categoria estatal amb l'EPIC i el Sallent, és el president del Club Tennis Taula Els Amics des de la seva fundació.

—És cert que el tennis de taula és un des esports més complets i el que té una major quantitat de practicants a tot el món?
—Es tracta d'un esport molt complet, ja que permet desenvolupar aspectes físics, tècnics i tàctics fins a un altíssim nivell. Un estudi de la NASA va arribar a la conclusió que era el segon esport més complert i complex en competició, després de la natació. Vladimir Samsonov, un dels jugadors més guardonats de la història, va dir que jugar una partida de tennis de taula equival a jugar una partida d'escacs mentre es fa una cursa de 100 metres, però també és veritat que d'entrada ofereix molt poques barreres: qualsevol persona amb unes condicions físiques normals s'ho pot passar molt bé jugant-hi, és assequible des del punt de vista econòmic i accessible perquè per jugar només calen dues persones i no cal disposar de grans espais.
—Centrem-nos en l'àmbit local. Quin és l'origen del Club Tennis Taula Els Amics Terrassa?
—El vam fundar l'any 2001 una colla d'uns quinze amics joves que havíem fet diverses funcions a la secció de tennis de taula de l'EPIC: jugadors, delegats i entrenadors. Els fundadors del club coneixíem un membre de la junta de la Societat Coral Els Amics que em va comentar la seva disponibilitat d'espais i ens vam incorporar com a entitat adherida, independent jurídicament, a l'espera d'aconseguir un local propi.
—Quina és la situació esportiva del club a l'àmbit català i estatal?
—En principi tan sols volíem seguir jugant entre nosaltres, sense més pretensions, no pensàvem a crear un planter ni fer escola, però l'entusiasme ens ha fet anar molt més lluny. Ara mateix, per desena temporada, el nostre primer equip està a primera nacional, un nivell equivalent al que seria la segona B a futbol, amb jugadors d'un bon nivell que competeixen contra equips en què a vegades trobem professionals. En total tenim quinze equips, amb 60 jugadors federats que juguen a diferents categories i edats, tant masculins com femenins, i des de benjamins a sèniors.
—I en l'àmbit social? Quina és la situació pel que fa infraestructures, economia, nombre de socis…?
—Pel que fa a massa social estem molt contents. Vam inaugurar l'escola tot just fa sis anys i ja hem arribat als 90 socis i a donar un servei directe mensual a 200 persones. Gaudim d'un perfil de gent molt ampli i divers, transversal, tal com ja ens ho havíem plantejat: grans jugadors i altres en diverses etapes de formació; homes i dones; adults, joves i infants. El club vol reivindicar i potenciar també el vessant lúdic i més popular del tennis taula, conegut per gairebé tothom com a ping pong, tenint en compte que la nostra és una modalitat esportiva especialment apta i sense barreres d’entrada per a persones de diferent edat, condicions psíquiques i físiques, gènere, ètnia, classe i estatus social i que es pugui gaudir sense necessitat d’experiència ni coneixement expert.
Sobre el més jovenets, cal que quedi clar que no som ni una guarderia ni un centre d'activitats extraescolars, però tampoc una entitat elitista que només vulgui nens campions. La nostra voluntat és ser un club obert i tenir una escola inclusiva.

Albert Regincós, Gerard Jensen, Mar África de Soria, Anna Barrau, Martí Navacerrada i Oriol Catalán, membre del Club Tennis Taula Els Amics

En l'àmbit econòmic, som autosuficients. El club no rep cap subvenció. Fa dos anys la vam demanar i hem renunciat a sol·licitar-la de nou pel baix volum de diners rebuts. Allò que realment necessitem i no aconseguim és el que tenen gairebé tots els altres clubs de Catalunya: un local públic en cessió. Si ens el facilitessin, nosaltres ens faríem càrrec de totes les despeses d'electricitat, aigua, assegurances...
—No us escolta el govern municipal...
—La recepció és positiva. Des de fa 6 anys, però, no hi hagut cap fet que permeti albirar aquesta cessió. Per descomptat, seguirem exposant la nostra necessitat a l’Ajuntament perquè és la nostra obligació.
Potser caldria un canvi. Fa poc un regidor de l'oposició va fer referència a un estudi d'àmbit estatal en què s'afirma que actualment Terrassa és a la cua de ciutats que són capitals de província o amb més de 150.000 habitants en inversió en esport, la cinquena per la cua d'una llista de seixanta-set.
—Sí, i sembla que Sabadell triplica la nostra despesa.
— Com deia abans, des de l’Ajuntament ens reben molt bé, els responsables polítics ens escolten amb molta amabilitat, però, si atenem els fets, res de res. Per la categoria on tenim el primer equip, pel volum de gent associada, pels serveis directes i indirectes que donem a la ciutadania i entitats de Terrassa, per la dimensió social d'aquest esport, per la seva tradició a Terrassa, crec que ens mereixem un tracte més favorable.
I heu pensat en integrar-vos a un club esportiu més gran?
—No ho descartem, sempre es podria negociar i cercar unes condicions favorables per a totes dues parts. Ni tampoc pagar un lloguer social a un particular o a una empresa que disposi d'un local adient. Ni demanem subvencions ni que ens regalin res, estem oberts a qualsevol fórmula.
No tenir un local propi implica diversos desavantatges. No podem entrenar durant una quarta part de l'any; com que depenem dels IES —que ens cedeixen generosament l'ús de les seves instal·lacions i al quals estem enormement agraïts— no podem entrenar ni durant les vacances d'estiu ni les de Nadal ni els caps de setmana. Les taules de joc no són fixes i es van deteriorant quan les muntes, les desmuntes i les transportes diàriament. La vida social dels membres del club i les relacions amb les persones que poden tenir interès en integrar-se és veu dificultada; i la imatge del club a l'exterior no és la que caldria.
—Abans parlaves de la tradició local, pots fer-me cinc cèntims de la història del tennis de taula a Terrassa?
—Pel que m'ha arribat, la pràctica seriosa del tennis de taula a Terrassa va començar el 1947 amb el naixement de dues entitats juvenils adherides a la Federació Catalana: la Colla Tabola, que el 1954 va passar a dir-se Agrupació Vallparadís, i l’Optimista Club, que tenia la seu social justament a la Societat Coral Els Amics. El 1956 van fusionar-se i es van convertir en l'EPIC (Entitat Poliesportiva i Cultural), que tenia la seva seu social al carrer de Sant Antoni, i d'aquesta manera va començar una trajectòria marcada pels grans èxits esportius de les dècades del 80 i 90. Nosaltres, els fundadors del Tennis Taula Els Amics, ens vam formar a l'escola de l'EPIC.
Altres entitats locals també van disposar de seccions de tennis de taula força actives. Per exemple, al Centre Social, l'any 1970, es va jugar un partit entre les seleccions d'Espanya i Perú. I, si no vaig errat, la secció a l'Atlètic Terrassa Hockey Club va ser tant important que l'any 78 va acollir un campionat d'Espanya juvenil al seu pavelló.
—L'historiador Joaquim Verdaguer va redactar un llibre dedicat a la història del bàsquet a la nostra ciutat; no hi res escrit sobre el tennis de taula a Terrassa, ni que sigui més breu?
—No, i és una pena. Realment seria interessant que algú es decidís a fer-ho.
—Quines figures destacaries d'aquesta història local?
—Naturalment, Antoni Bros, el gran referent, el pioner, impulsor de l'Optimista Club i de l'EPIC, que fins i tot té un carrer de la ciutat amb el seu nom. Cap a la meitat de la dècada del 80 vam tenir una tripleta cent per cent terrassenca que va assolir grans èxits a la màxima categoria estatal, formada per Joan Almendros, Isidre Boada i Joan Pla; i l’equip sènior femení de finals vuitanta i primers noranta format per Núria Badia i les germanes Montse i Mònica Weisz, que també va obtenir molts bons resultats a nivell estatal i català. Ambdues tripletes són un clar llegat de l’estructura liderada per Antoni Bros. Més recentment, s'han d'esmentar Ramon Mampel, que, a més de ser un gran jugador, és un gran tècnic que dirigeix de la secció de tennis de taula del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i que té el càrrec de seleccionador espanyol cadet i paralímpic, equip aquest darrer amb el qual el mes de maig va obtenir el campionat del món a Bratislava; David Soler, exentrenador del Centre d’Alt Rendiment de Madrid i en l’actualitat entrenador d’un club d’alt nivell a França; Maria Serres, campiona d'Espanya de dobles en la categoria de veteranes; Iván Barco, que va ser campió d’Espanya sub 21 en dobles (1994) i en dues ocasions subcampió de Catalunya sub 21; Albert Regincós, que va ser campió d'Espanya juvenil i sub 21, que va jugar deu temporades a la divisió d'honor i va arribar a formar part de la selecció estatal; la tripleta formada per Ignasi Martínez, Oriol Serrat i Dani Torres, que va ser campiona d’Espanya infantils; i Marc Clotet, un altre gran jugador i alhora tècnic. I no ens podem oblidar de jugadors que van venir de fora com Xiao Daili i Vladimir Dvorak, que va ser dues vegades campió de la URSS.
De ben segur em deixo d’altres persones, però aquestes són les que em semblen les més representatives dels èxits del tennis de taula terrassenc.

Marià Estrada, Maria Serres, David Crispi, Jordi Sanromà, Ricard López, Jorge Miguel, Jordi Roger i Raúl López, jugadors del Club Tennis Taula Els Amics

—Hem parlat del passat i del present, parlem ara del futur. Quins objectius us heu proposat a curt termini?
—Segons les darreres enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques d’hàbits esportius, es pot inferir que a Terrassa poden haver-hi 600 persones interessades en practicar tennis taula de manera habitual. El nostre desig és tenir a Terrassa una bona massa social dedicada al nostre esport —amb una presència femenina important— i no ser només un club destacat en l'àmbit de la competició. L’entitat es vol dedicar prioritàriament a les vessants formatives i promocionals i a ajudar i, si és necessari, liderar l'articulació de tot el tennis de taula que es practica a la ciutat de Terrassa.
Però, és clar, també aspirem que els nostres jugadors joves puguin agafar el relleu dels qui ara es troben competint a primera divisió. I, si tinguéssim unes instal·lacions adequades, ens agradaria fitxar jugadors d'un gran nivell per al primer equip com, per exemple, Ramon Mampel i Marc Clotet.
—Doncs esperem que algú rebi el vostre missatge i que el club no trigui gaire en aconseguir aquestes instal·lacions que tant necessiteu...
—Sí, tant de bo! I també ens agradaria que tota persona interessada en la pràctica dels tennis de taula no dubti a posar-se contacte amb nosaltres escrivint-nos al correu cttelsamics@gmail.com.

Jordi F. Fernández Figueras

Entrevista publicada a Malarrassa, desembre de 2017 

domingo, 10 de septiembre de 2017

DOBLE MORAL I MITES NACIONALISTES (2017)



«Assalt a l'harem» (1887), de Ricardo Anckermann (Palma, 1842-1907). Representa, com és evident, l'assalt dels cavallers cristians del rei 
Yaqmu al-Barsaluni a l'harem del valí de Mayūrqa


DOBLE MORAL I MITES NACIONALISTES

Des de fa uns anys, quan arriben aquestes dates, he pogut advertir una mostra de doble moral en algunes persones properes a l'esquerra independentista, concretament aquelles que feliciten a les xarxes socials els seus amics valencians per la celebració del nou de octubre, la Diada Nacional del País Valencià, per injuriar poc després els espanyols que s'obstinen a celebrar l'onze d'octubre, el Día de la Hispanidad, data en què es va donar inici a la tràgica colonització de les terres americanes per part dels conqueridors enviats per la monarquia castellana.

¿Ignoren aquestes persones que la conquesta de les terres valencianes impulsada per Jaume I el Conqueridor va implicar la seva colonització per catalans i aragonesos després de l'expulsió o desplaçament a terres pitjors de bona part de la població autòctona? ¿Pot reivindicar-se amb orgull l'acció d'un rei que per augmentar el seu poder i patrimoni personal envaeix i colonitza unes terres alienes i gairebé simultàniament denunciar l'acció d'altres reis que van actuar de forma similar? Es veu que sí.

És clar, aquesta incoherència sembla inevitable en els qui de manera inconscient consideren lliure de tota sospita el rei català perquè és el dels «nostres» i reus de tots els crims d'espoli i violència als monarques castellans perquè són els dels «altres», ignorant a més la premissa que en realitat Jaume I no era dels nostres, sinó que, més aviat, de manera directa o mediada, els nostres avantpassats formaven part del seu patrimoni.

L'existència d'aquest criteri patrioter entre persones que es consideren d'esquerres té una certa tradició, no en va el 1931, des de les institucions republicanes, es destacava el caràcter «democràtic» de Jaume I. La tendència a lloar-lo s'expandeix en l'actualitat a altres àmbits, fins al punt que sembla que alguns hagiògrafs han arribat a qualificar-lo de «feminista» (potser feminista a l'estil de Juan Carlos I el Bonachón?).

Taula central superior del retaule «Centenar de la Ploma» (circa 1400), de Marçal de Sax. Representa la Batalla del Puig (1237), decisiva per a la sort final de la ciutat de València, en la qual es diu que van morir milers de musulmans. Al centre de la imatge es poden veure Jaume I el Conqueridor i Sant Jordi en acció

Cal reconèixer en descàrrec del despropòsit de celebrar des de l'esquerra la conquesta de València que, almenys, no va comportar una massacre com la que es va produir durant la invasió de Mallorca, on es va exterminar al 40% de la població autòctona. Sens dubte, l'edat va apaivagar el furor sanguinari del monarca... l'edat o el record de l'epidèmia de pesta que va afligir les tropes invasores davant la impossibilitat de gestionar la inhumació de la gran quantitat de cadàvers dels autòctons víctimes de la conquesta, i la certesa que resultava més rendible vendre com esclaus els vençuts o, encara millor, explotar-los com serfs.

És clar que hi ha qui justifica la conquesta de Mallorca argumentant que era un focus de pirateria... Com si en aquella època la pirateria no fos una de les principals activitats econòmiques de tots els pobles de la Mediterrània, inclòs el català.

Tampoc em sembla vàlid l'argument que, al cap i a la fi, el rei Jaume I va arrabassar València als invasors àrabs. Si ens posem etnicistes, hauríem de considerar que —tret de la noblesa de tots dos bàndols, d'orígens forans més o menys distants—, tant els valencians com els catalans i aragonesos, tot i que de religió diferent, sembla que eren majoritàriament d’allò que anomenem ètnia hispanoromana... A més, el Conqueridor no seria el personatge més adequat perquè se'l pugui considerar un natiu pur davant d'uns monarques valencians invasors, ja que en les seves venes es barrejaven sangs normanda, franca, eslava i magiar... amb la visigoda.

En fi, potser calgui aplicar la damnatio memoriae a tots aquells conqueridors esborrant els seus noms dels carrers o enderrocant els monuments que se’ls ha dedicat; ara bé, si es comença aquesta tasca, que sigui amb tots, sense discriminar-los per raó de la seva nacionalitat. No trobeu?


Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 11 d'octubre de 2017


miércoles, 6 de septiembre de 2017

«DIÀLEGS I MÀXIMES DEL SUPER-CRIST» DE DIEGO RUIZ. TRANSCRIPCIÓ ADAPTADA DE JORDI F. FERNÁNDEZ FIGUERAS (2010)




Diàlegs del Super-Crist

A LA PURA MEMÒRIA
del SUPER-CRIST

per honest desig de perpetuar
una vida santa, una obra perduda,
a tots els qui
conegueren i estimaren
l'alt cinisme del filòsof
la modèstia de l'home
aquest treball de deu anys
un deixeble
fervorosament i devotament
ofereix, dedica


Qui no ha tingut, Déu meu, un moment o altre d’enyorament de la mort? Qui no s'ha suïcidat amb el desig, una vegada almenys, en la seva vida? Però això, per a nosaltres, és un instant, i passa... Potser és una vergonya que passi, aquest desig; car, en el fons, sols demostra la nostra insensibilitat.
Aleshores, l’Eladi fou el més sensible de tots els homes que jo he conegut i que espero conèixer mai. El més interessat per les malures d'altri. El més ofès directament per la Natura, a la qual, no obstant això, en els últims moments de la seva vida, declarava innocent.
Ell patia per tot allò que l'ofenia directament. I el que l'ofenia directament, a l'Eladi, no eren pas les desgràcies que podien venir-li, contra les quals se sentia fort, d'una incontrastable i gentil indiferència; ni els atacs al seu amor propi, car per patir per aitals atacs era massa resolt: menyspreava, se­gons la seva frase, el menyspreu i odiava l'odi. El que l'ofenia directament eren aquelles coses que ofenien el seu Cor...
La seva màxima fonamental era aquesta: «L'home té tres obligacions, a la vida. La primera obligació és menysprear-se ell mateix. La segona obligació, menysprear els altres. La tercera obligació, menysprear que el menyspreïn...».
Aquesta màxima era la base de la seva vida. Repeteixo que ell no podia rebre cap més ofensa que les ofenses directament dirigides al seu Cor.
Emperò la seva situació incompatible amb la vida, el seu negre concepte de les coses i dels homes, la seva percepció directa de la Vanitat del Món —tots aquests dogmes del seu Cor sensibilíssim— no eren més que un eco de la seva gran malura mental.
L'Eladi, sobretot, era una víctima de la Intel·ligència. I, per la Intel·ligència, del Cor. I, pel Cor, de la Naturalesa... la qual acabà per reconèixer innocent, segons ja he dit.
Aquests tres enemics són els responsables de la tràgica fi d'aquell home. Cada un d'aquests ene­mics ja té prou força per anorrear l'home més digne de gaudir de la Vida...
El nostre Eladi sempre ha adoptat per cognom el de Καζαρός, Katharòs, és dir, el pur. Car el do que més estimà fou la puresa de l'ànima. Visqué com un sant, i aquí sols puc dibuixar, par cœur, la seva gegantina figura d’intel·lectual romàntic.

martes, 5 de septiembre de 2017

UNA CULTURA INFANTIL PERDUDA (2017)




UNA CULTURA INFANTIL DE CARRER

«Por mi parte, asistí a muchas horas de clase en mi tiempo. [...] aunque no me privaría con gusto de tales migajas de ciencia, no las tengo en tanta estima como otros retazos de conocimiento que adquirí en mis ratos de ocio en plena calle. No es este el momento de extenderme en hablar de este poderoso lugar de educación —la calle— que fue la escuela favorita de Dickens y Balzac y que hace cada año muchos oscuros maestros de la vida».

Virginibus puerisque, Robert Louis Stevenson (1881)

Arribat a Terrassa tot just després de les riuades, vaig viure a la carretera de Martorell, cantonada amb el carrer d’Arquímedes, a casa de la meva àvia. A la vorera, llavors eren molt amples, jugàvem a saltar i parar i ens esbargíem amb altres entreteniments similars fins que un dia van eixamplar la calçada per afavorir el trànsit dels vehicles i les van deixar tal com són ara, tan esquifides que ja ni els adults podien seure-hi en cadires els capvespres d’estiu per petar la xerrada amb els veïns i transeünts.

Tot i això, els automòbils encara no eren un problema. Al carrer de Watt, amb un amic, utilitzant la gran paret de la part posterior del cinema Doré com a frontó, fèiem partides de saco amb pilotes casolanes i no recordo haver hagut d’interrompre mai una partida pel trànsit, ni tan sols que un cotxe aparcat ens destorbés. Per jugar no calia gran cosa, una piloteta de goma de les que regalaven al comprar una sabates era ideal, però també t’ho passaves pipa amb unes xapes d’ampolles de refresc, un bassal al carrer i quatre pedres, uns botons d’abric, una goma elàstica, uns avions fets amb paper, una caixa de formatgets, unes peces de xavalla, unes llavors de bedoll… i una mica d’imaginació.

I Sant Joan? La meravella de les fogueres —aquelles fogueres immenses— i la seva especial lluminositat, reflectida a les cares del qui les envoltaven. I la il·lusió del nanos que uns dies abans anàvem arreplegant trastos vells per cremar. Entre els artefactes pirotècnics, jo sentia una especial predilecció per les pedres fogueres i sobretot pels mistos garibaldi, que enceníem i deixàvem petar entre les mans formant una mena de caçoleta. 

Un altre amic vivia al final del carrer de Volta, en una casa solitària, i just entre la seva casa i la riera enclotada —ara l’Avinguda d'Àngel Sallent— hi havia un descampat de terra argilosa ocupat per un gran bassal on jugàvem a veure qui feia rebotar més vegades pedres planes sobre la superfície de l’aigua… però quan els seus pares no estaven al cas les tiràvem cap els nanos que vivien a l’altre costat de la riera —cap a un indret de cases disperses que llavors es deia el Barrio de las Latas i que ara forma part de La Maurina—, però ho fèiem sense malvolença, com qui diu, per esport.

Altres jocs també els haurien desaprovat els nostres pares si haguessin sabut que els practicàvem. Un, per exemple, era dibuixar amb un guix pispat a l’escola una diana a una porta vella de fusta i fer punteria utilitzant els compassos. Aquest entreteniment no agradava gens als propietaris de les portes, clar, com un dia ens va fer saber entremig d’una allau de recriminacions una àvia enfurismada del barri que ara anomenem del segle XX i que llavors o no tenia nom o l’amic que vivia a l’última casa del carrer de Roger de Llúria ni el sabia.

Quan un parell anys més tard vaig anar a viure al carrer de Joaquín de Paz, cada dia dels mesos de bonança, a la sortida de l’escola, després de berenar i fins a l’hora de sopar, una bona colla de nois celebràvem competicions d’atletisme de pa sucat amb oli o jugàvem partits de futbol amb balons  de marca no t'hi fixis, i els dissabtes a la tarda anàvem sota el pont del Passeig  per jugar amb pilotes de cuiro barrejats amb gent d’altres barris.

La urbanització de la ciutat en funció de la mobilitat dels automòbils i el triomf de la televisió com a mitjà d'oci van acabar amb aquell nostre món de jocs al carrer. El 1969 vaig anar a viure al barri de Vallparadís i els vespres d’estiu, assegut a la porta del meu bloc, sol, podia sentir el gran cor de les veus de totes les televisions sortint a l'uníson de les finestres dels habitatges del barri.

Si el trànsit i la televisió van fer molt per allunyar els infants i adolescents dels carrers, una dècada després es va afegir la por dels adults a la heroïna, als heroïnòmans i a la petita delinqüència juvenil; i una altra dècada després la irrupció i generalització dels videojocs  van acabar de convertir els carrers en un simple espai de trànsit. En una vintena d'anys es va dir adéu a aquella llibertat, ni que fos petita, al joc lliure i espontani, a la socialització en contacte amb nois i noies de tota mena i condició social... i es va donar la benvinguda als espais urbans infantils de cartró pedra, a les activitats extraescolars, a la soledat...

I internet? Almenys la televisió es veia en família i alguns programes eren objecte de conversa, ara molts nois i noies s'enfronten a la pantalla en solitari. Els jocs al carrer segurament tenien els seus perills —un perills diferents dels que corren els infants d'ara amb els seus jocs virtuals—, però a més de fer-nos feliços, a la majoria ens educaven socialment i emocionalment, ens ensenyaven a gestionar i solucionar conflictes.

Enyoro aquella ciutat feta a la mida de les persones, aquella cultura de carrer...

Jordi F. Fernández Figueras



Publicat a Diari de Terrassa, 29 de setembre de 2017


lunes, 4 de septiembre de 2017

AQUELLS JOCS ALS CARRERS DE LA CIUTAT (2017)




AQUELLS  JOCS ALS CARRERS DE LA CIUTAT

«En un tiempo, nos sentimos seguros entre las casas, en la ciudad, con el vecindario. Este era el sitio donde buscábamos a los compañeros, donde los encontrábamos para jugar juntos. Allí estaba nuestro sitio, el sitio donde nos escondíamos, donde organizábamos la pandilla, donde jugábamos a mamás, donde escondíamos el tesoro... Eran los lugares donde se construían juguetes según las modalidades y habilidades robadas a los adultos, aprovechando siempre los recursos que ofrecía el medio. Aquel era nuestro mundo».


La ciudad de los niños, Francesco Tonucci (1996)

Abans de 1962, quan jo era un infant i vivia a Cartagena, als cinc o sis anys sortia de l’escola i com gairebé tots els meus companys anava tot sol cap a casa. Llavors pocs pares o mares anaven a buscar-nos, no hi havia gairebé trànsit de cotxes i no creien que estiguéssim en perill de ser víctimes de cap violència ni de patir cap trauma… sempre que no ens endinséssim al malfamat barri del Molinete.

Els nens jugàvem a les places i als carrers: a curses de xapes d'ampolles de refresc empeses per terra amb els dits, a xiva amb bales de pedra, a la baldufa i a jocs de tocar i parar. També era típic jugar a batalles de cavalls i cavallers en parelles:  un nano dret feia de cavall i l'altre, a collibè, feia de genet;  o a curses de carretons: un era el carretó i feia servir les mans en lloc d'una roda per desplaçar-se i el company  feia de conductor i li aixecava les cames agafades pels turmells fins a l'altura de la seva cintura com si fossin els mànecs.

Les noies feien figures amb les mans i un cordill lligat pels dos caps amb un nus, saltaven a corda al ritme de cançons tradicionals o jugaven a la xarranca arrossegant una pedra amunt i avall mentre saltaven a peu coix sobre unes caselles dibuixades amb guix a terra.
Els adults organitzaven altres jocs, al pati d'un habitatge o al d'una escola:  el joc de les cadires, a trencar l'olla, a futbol per parelles lligades per una cama ... però no penso detallar-los, ja que la meva intenció és rememorar alguns dels jocs que practicàvem els infants sense cap mediació: ni agrupacions escoltes ni esplais ni centres parroquials... Em sembla clar que no és pas el mateix el joc autònom que el joc dirigit. El lleure al carrer potser comportava alguns riscos, però crec que potenciava amb més efectivitat l'esperit de superació, la disciplina cooperativa, el coneixement de l'entorn, la recerca instrumental,  l'enginy...

Hi havia altres entreteniments desaprovats pels adults, per exemple: picar al picaporta d’una casa de pisos perquè algun propietari fes anar el porter automàtic de l’època, un llarg cordill que aixecava el pestell. Aquesta entremaliadura es podia prolongar amb dues variants: empentar un nano més petit dins el portal i tancar la porta perquè es quedés mig a les fosques o invitar un xaval poc murri a trucar quan tu ja ho havies fet cinc i deu minuts abans i el veí tenia ja preparada una galleda d’aigua bruta per escarmentar els gamberrets.

Alguns nanos entraven als grans portals foscos amb un cucurutxo de paper d'estrassa i el feien enlairar encenent uns mistos —mai vaig esbrinar com ho aconseguien— fins que es cremava i es desfeia en cendres i brases. Sovint havien de sortir per cames perseguits per les porteres o algun veïns.

I era habitual jugar a les tabes —una taba és una mena de dau fet amb un os de xai—, però com que era un joc d’atzar —s'hi apostaven cromos— al pati de l’escola religiosa on jo anava estava prohibit, així que hi jugàvem d’amagat als lavabos, fet que afegia a l'al·licient dels capricis de la fortuna el de la perillositat… si un bocamoll avisava algun professor que fos aficionat a repartir llenya. Al carrer, però, ningú deia res si et veien.

En fi, a tot això, em preguntareu: «Com podíeu jugar a tantes coses al carrer? No us molestaven els cotxes?». Cotxes? Clar que no ens molestaven, n'hi havien tan pocs. De fet ni els recordo... En canvi sí que recordo alguns carros per al transport de mercaderies tibats per uns cavalls perxerons, d'una mida enorme, que, de debò, em feien una mica de respecte.

Els carrers i les places de les nostres ciutats encara eren veritables espais públics, de trobada, de convivència, de joc... Encara no  s'havien urbanitzat en funció del trànsit i l'aparcament d'automòbils, ni les avingudes eren circuits de curses ni els carrers estaven atapeïts de caravanes de vehicles sorollosos, pestilents i contaminants.

Potser serà impossible recuperar un món com aquell, però al menys es podria intentar reduir el trànsit als nostres carrers —que ens els retornessin a les persones, que tornessin a ser útils per a la convivència— i gaudir d'una ciutat més humana, més ciutat, amb menys contaminació, menys accidents i més silenci.

Una de les mesures concretes  per assolir-ho a Terrassa seria ampliar la flota d'autobusos urbans —i que fossin de qualitat i ecològics, per descomptat—, augmentar el nombre de  línies, la freqüència de pas i, perquè no?, oferir el servei gratuït. Cal potenciar el transport públic, si la ciutat vol sobreviure al trànsit!


Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 27 de setembre de 2017

domingo, 3 de septiembre de 2017

DIEGO RUIZ I LA NOVA ATENES CATALANA (2017)


Diego Ruiz, fotografia publicada al quadern que contenia el conte
«El boig Macbeth sacerdot» (Barcelona, 1907)

Diego Ruiz i la Nova Atenes catalana

Fa unes setmanes ha iniciat la seva activitat una nova entitat, l’Àgora Nova Atenes, l'objectiu principal de la qual és donar un nou impuls a Terrassa, «posar-la al món». Aquest nom tan curiós es basa en la descoberta que, en el context del Noucentisme, Terrassa va ser qualificada a principis del segle XX de Nova Atenes catalana.

Sembla que la persona que va encunyar aquesta denominació va ser Diego Ruiz (Málaga, 1881 - Tolosa de Llenguadoc, 1959), el protagonista del llibre Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925) de Prudenci Bertrana i un personatge ara força oblidat, que va gaudir d'alguns moments de fama intensa, però efímera... i no sempre per bones raons.

Diego Ruiz es va traslladar a Barcelona el 1894, on residia el seu oncle Rafael Rodríguez Méndez, —, metge, prestigiós catedràtic i rector de la Universitat de Barcelona entre 1903 i 1905— i com ell va estudiar medicina. En acabar, aparentment, la carrera, va marxar a Bolonya l'any 1902, becat per doctorar-se en l'especialitat de Psiquiatria. He dit aparentment perquè, si es consulta el seu expedient universitari, es pot comprovar que, tot i tenir unes notes excel·lents, no va cursar l'últim any. A banda d'això, a Bolonya tampoc va acabar el doctorat... si es que va arribar a començar-lo.
Descoberta la seva impostura —i també a causa del seu comportament conflictiu—, el 1910 hauria d'abandonar de facto el càrrec de director del Manicomi de Salt, que exercia, doncs, indegudament, des del 1909.

Diego Ruiz, en la seva segona estada a Barcelona (1905-1909), a banda de fer centenars de conferències i d'escriure nombroses col·laboracions en tot tipus de publicacions culturals fins a convertir-se en un personatge d'un cert renom, va escriure una sèrie de llibres de contingut filosòfic de difícil comprensió com, per exemple, Llull, maestro de definiciones (1906), Jesús como voluntad (1906) i De l'entusiasme com a principi de tota moral futura (1907); un parell de reculls de contes, Contes d'un filòsof (1908) i Contes de glòria i d'infern, seguits dels diàlegs i màximes del Super-Crist (1911); i un llibre de caire programàtic noucentista per a la formació política i cultural d'unes noves elits conductores de la nació catalana, Del poeta civil i el cavaller (1908).

Tot i la seva personalitat conflictiva, era un home d'una cultura àmplia i sempre al dia en totes les disciplines, coneixedor, per exemple, de Freud a principis de segle i de Reich a la dècada de 1930.

Els anys següents, rebutjat pels noucentistes i enemistat amb força modernistes, va malviure una trista bohèmia, fins que el 1913, després d'un breu sojorn a França i Suïssa, s'instal·la a Itàlia, des d'on realitzarà algunes llargues visites a Egipte i Palestina. Durant aquest període va publicar força en italià, francès i alemany.

El 1931 va retornar a Barcelona, on se li van editar llibres de polèmica política i social com El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella (1931), Represión mental en Alemania (1933) i Vacunar es asesinar... (1935), entre molts altres.

Sens dubte, el nostre personatge patia des de molt jove algun tipus de desequilibri mental que es manifestava en el seu comportament megalomaníac i en la estructura ideofugitiva del seu discurs; uns trets, però, que també li conferien, pel que es veu, una capacitat de seducció astoradora.

Si retornem al nostre centre d’interès, ens hem de traslladar a Terrassa, al 4 de juny de 1905, quan va iniciar la seva relació amb les forces vives de l'Agrupació Regionalista amb motiu de la seva assistència a l'Aplec de la Mata. Una relació que es va revifar a partir del 27 de gener de l’any 1907, quan va ser convidat per l'Associació Musical a oferir la xerrada titulada «La cançó popular a Itàlia i a Alemanya», la primera d'una sèrie que va donar aquell mateix any per impulsar una Universitat Popular de Terrassa. En aquest context, durant una xerrada sobre Plató, va qualificar Terrassa de Nova Atenes.

Per cert, Paulina Pi de la Serra va heretar una foto seva, testimoni de l'afecte del metge filòsof a la nostra ciutat, amb la següent dedicatòria: «A Egara, la fèrrea, la fedele». Què no hauria donat jo a la meva joventut per tenir aquesta foto a les meves mans, davant els meus ulls? Però sembla que un prohom terrassenc a qui l'havia regalat –no em pregunteu el nom— la va perdre de manera inversemblant durant el breu trajecte que va del carrer de la Mare de Déu dels Àngels a la placeta de...

Si es coneix el personatge i com vivia, es pot deduir que amb aquests afalacs devia intentar obtenir algun favor dels amfitrions o fer mèrits per iniciar una carrera política com a diputat per la comarca, però… qui sóc jo per posar en dubte si Terrassa per la seva activitat política i cultural es mereixia o no aquest epítet més que altres poblacions properes? Prou historiadors té la ciutat que podran opinar amb més criteri que jo sobre aquesta qüestió.

En fi, al marge d'aquestes digressions meves, felicito els promotors d’aquesta iniciativa d'enaltir Terrassa i els suggereixo —com ells ja en deuen ser ben conscients— que abans de projectar-la cap a fora, caldrà fer força feina de portes endins a la nostra precària, bruta, trista i desvertebrada ciutat, per tal que es recuperi el sentiment de comunitat mitjançant el reforçament dels trets característics de les diferents manifestacions de la nostra identitat, la revitalització del teixit associatiu a tots els barris i àmbits, i la promoció dels valors cívics, fins a assolir que es converteixi en un focus creador i irradiador de cultura viva.


Jordi F. Fernández

Publicat a Diari de Terrassa, 30 d'agost de 2017


P. S. Que el creador d'aquesta denominació de Nova Atenes per a Terrassa va ser Diego Ruiz, m'ho va dir per primera vegada Joaquim Ventalló en una conversa que vam mantenir un dia de finals del mes de maig de 1984. Paulina Pi de la Serra va corroborar-ho pocs dies després quan vaig visitar-la a casa seva a la recerca de la fotografia de Diego Ruiz dedicada a Terrassa; a més, em va fer adonar que ja ho havia dit per escrit al seu llibre L'ambient cultural a Terrassa 1877-1977 (Caixa d'Estalvis de Terrassa, Terrassa, 1979).

sábado, 18 de marzo de 2017

MADRE (2017)




«Landschaft mit Regenbogen», Caspar David Friedrich (1810)

MADRE

No vengas todavía, madre,
no me ahogues aún con tu beso pétreo.

No vengas todavía, no me desveles tu secreto,
que aún ahora permanezco preso del sueño.

No penetres aún en mí con tu silencio eterno,
que aún no he aprendido a aceptarte,
que aún no domino el arte del silencio.






lunes, 13 de marzo de 2017

FUI, SERÉ, SOY... (2017)


En el bosque, Caspar David Friedrich (1814)


Fui, seré, soy... otro niño perdido en el bosque

No, ya nunca ascenderé hasta las más altas cimas, ya nunca contemplaré desde ellas los más amplios horizontes ni alzaré mi mirada hacia la luz solar que ciega.

Jamás descenderé a las más hondas simas, ya nunca no gozaré allí de sus turbias y extrañas visiones ni exploraré los arcanos misterios que se ocultan en sus cavernas.

Obscurece bruscamente, cae la tarde, desaparecen ya las trazas de los caminos y aún continúo, perdido, en el laberinto del bosque.

No habré llegado nunca a ninguna parte. Sólo habré sido otro más: otro niño perdido, otro viejo vencido, otro pobre hombre…


martes, 28 de febrero de 2017

FUTURO NUESTRO (2017)



FUTURO NUESTRO

Negro remolino en pleno océano,
pozo sin fondo, abismo esférico,
laberinto cósmico, noche sin centro,
matriz de tinieblas, averno…

miércoles, 15 de febrero de 2017

LITERATURA, DEBAT I PENSAMENT 2016 (2017)




LITERATURA, DEBAT I PENSAMENT 2016
Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Activitats organitzades o coorganitzades durant l'any 2016
per la secció de Literatura, Debat i Pensament
d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa,
coordinada per Jordi F. Fernández Figueras,
segons l'informe presentat el 31 de gener de 2017
a l'assemblea de socis de l'entitat.

Grup de Literatura d’Amics de les Arts
Recitals de poesia
14/01/16 Recital de poesia i música. Animals poètics, amb la participació d'Esther Cánovas, Cris López, Isaac Martínez, Ernesto Frattarola, Martí Purull i Oriol Purull
11/02/16 Perifèric Poetry Terrassa: Dante alarido, poeta convidat + micro obert 
07/04/16 Perifèric Poetry Terrassa: Laia Claver, poeta convidada + micro obert
08/04/16 Recital de poesia a càrrec de diversos autors editats per l'Emboscall: Ramon Bosch, Jordi Sala, Àngel Rodríguez, Albert Tugues i Rosa M. Noguer
20/04/ 16 El domador de paraules. Recital poètic per a nois i noies d'entre 8 i 12 anys, a càrrec de Miquel Desclot
28/04/16 Recital de poesia i música. Rougehamourt, espectable videomusical basat en poemes de David Casadellà, a càrrec del mateix autor, acompanyat als teclats per Marcelo Masciadri i a les guitarres per Javier Letango, i amb videoprojeccions de Patricia González Gruber
19/05/16 Recital de poesia i música. «Poemes i cançons», textos de Joan Salvat-Papasseit, Josep Vicenç Foix, Joan de Sagarra, Salvador Espriu, Miquel Bauçà, Joan Argenté i Oriol Tramvia; interpretats per Oriol Tramvia (guitarra i veu), acompanyat per Izä (veu), Lluís Xandri (guitarra i veu) i Rosa Serra (violoncel i veu).
02/06/16 Recital de poesia i música. Visions, recital poètic de dones, amb dones. Textos de Neus Aguado, Marta Pessarrodona, Estel Solé, Dolors Miquel, Mireia Calafell, Empar Sàez, Montserrat Costas, Sònia Moll, Anna Rispau, Montse Assens i Maria Àngels Anglada; interpretats per Alba Valldaura i Tessa Julià, acompanyades al piano per Núria de Andrés, i per les il·lustracions i l’escenografia de Mariona Alberich, sota la direcció de Pau Gómez
16/06/16 Recital de poesia i música. Jo vaig néixer a cal Lleter, recital de poemes de Pere Casaldàliga, a càrrec dels rapsodes dels Pastorets de Balsareny, amb l’acompanyament del percussionista Antonio Sánchez Barranco
13/10/16 Recital de poesia i música. Usted es un monstruo. Taxonomies rimades, a càrrec d’Usted es un Colectivo: Roger Atrofe, Marc Florensa, Sebastià Jovani, Oriol Luna i Andrea Martínez
20/10/16 Perifèric Poetry Terrassa: David Caño i Guim Valls, poetes convidats + micro obert
10/11/16 Recital de poesia i música. (Siempre) serás casa en mis bolsillos, poemes de Javier Gil interpretats pel mateix autor, acompanyat per Pemi Rovirosa (guitarres i veu) i Irene Sansalvadó (flautes)
11/11/16 Recital de poesia i música. Caminant per un fil molt prim, recital de poesia amb Oriol Estripaboires, Joan Josep Camacho Grau, Núria Martínez-Vernis, Roger Peláez, Raquel Santanera i Joan Vinuesa
01/12/16 Sonets de William Shakespeare, interpretats per Marissa Josa i Albert Novellon, amb l'acompanyament del grup Sons Cèltics,dirigit per Jordi Reguant


Recital de Miquel Desclot per a infants
Sonets de William Shakespeare

Club de Lectura d’Amics de les Arts
13/01/16 Club de Lectura d’Amics de les Arts - Taula rodona: «Crims i criminals a casa nostra», amb Josep Torrent, Carles Quílez, Anna Maria Villalonga i Marce García… Moderador: Sebastià Bennasar
10/02/16 Club de Lectura d’Amics de les Arts - Fulles d’herba, de Walt Whitman, segons la traducció de Jaume C. Pons Alorda
09/03/16 Club de Lectura d’Amics de les Arts - La fulla que tremola, d'Agustí Bartra
13/04/16 Club de Lectura d’Amics de les Arts - Selvàtica, de Lluís Calvo
11/05/16 Club de Lectura d’Amics de les Arts - Taula rodona «Sobre la poesia vital i vitalista» amb Jaume Aulet, Lluís Calvo, Jaume C. Pons Alorda… Moderador: Oriol González
19/10/16 Club de Lectura d’Amics de les Arts - «El conte com a gènere literari: Edgar Allan Poe»
16/11/16 Club de Lectura d’Amics de les Arts - «El conte com a gènere literari: Mercè Rodoreda»
21/12/16 Club de Lectura d’Amics de les Arts - «El conte com a gènere literari: Jorge Luis Borges»
Presentacions de llibres
27/01/16 Presentació del llibre Paul Éluard, a càrrec de Ricard Ripoll i Jordi Vintró
03/03/16  Presentació de la novel·la Ombres franceses, d'Anna Carreras, a càrrec de Jordi Dausà.
16/03/16 Presentació de la novel·la Bajo la línea de flotación, de Mario Campaña, a càrrec d'Iván Carrasco.
01/04/16 Presentació de la novel·la Turbulències, de Domènec Jofresa i Vellsolà, a càrrec de Vicenç Villatoro
06/04/16 Presentació del llibre de poesia L'arbre de foc, d'Agustí Bartra, a càrrec de Sam Abrams i Vicenç Villatoro.
12/04/16 Presentació de la novel·la La nena de la casa de la Bauma, de Marienka Bellostas, a càrrec de Fina Ginesta
18/04/16 Presentació de la novel·la Picaduras de Barcelona, d'Adrià Pujol, a càrrec d'Anna Carreras.
08/06/16 Presentació del llibre Quatre arbres, d'Empar Sáez, a càrrec de Pep Cortès, i recital de l'autora, acompanyada al piano per Ricard Latorre
07/07/16 Presentació del llibre No plantaré cap arbre, d'Àlex Font, a càrrec de Toni Ramon
05/10/16 Presentació del llibre de poemes Grietas de luz, de Goya Gutiérrez, a càrrec de Neus Aguado
24/11/16 Presentació de la novel·la Safareig, de Núria Armengol
30/11/16 Presentació de Poemas de amor, locura y muerte, de Carlos Ernesto García
Formació
Raquel Picolo: Taller d'escriptura creativa «El conte literari»
Sílvia Gelices: Taller d’escriptura literària creativa.
Ernesto Frattarola i Esther Cánovas: Curs d'escriptura poètica.
Premis literaris
«Agustí Bartra Ciutat de Terrassa», poesia
«El somriure del gat», poesia i narrativa per a alumnes d’ESO i Batxillerat
«Premi Vall de Lavansa i Tuixent», poesia
Publicacions
Caminant per un fil molt prim, poemes de Joan Josep Camacho Grau, Oriol Estripaboires, Núria Martínez-Vernis, Roger Peláez, Raquel Santanera, Blanca Llum Vidal, Joan Vinuesa i Guim Valls
Primer premi Vall de Lavansa i Tuixent, poemes de Josep Fàbrega i Elisabet Segura
23 abril - Dia del llibre
Paradeta de venda de llibres de socis i sòcies de l'entitat i d'altres autors locals
Grup d'Opinió d’Amics de les Arts
Conferències, taules rodones i tallers
19/01/16 Taller de lectures llibertàries 2016: «Hakim Bey», a càrrec de Josep Maria Casasús
26/01/16 Taller de lectures llibertàries 2016: «Murray Bookchin», a càrrec d'Àlex Alfaro Blanco
02/02/16 Taller de lectures llibertàries 2016: «Takis Fotopoulus», a càrrec del Grup de Reflexió per a l'Autonomia
04/02/16 «El catarisme, una societat igualitària avançada al seu temps. L’heretgia i l’origen del catarisme, un moviment cristià a l’Europa del segle X», taller guiat per Mercè Borràs Pérez
09/02/16 Taller de lectures llibertàries 2016: «Tiqqun/El Comité Invisible», a càrrec de Josep Maria Casasús
11/02/16 «El catarisme, una societat igualitària avançada al seu temps. La dona en el món càtar La vida quotidiana des d’un paper actiu: feina, família, amor i religió», taller guiat per Mercè Borràs Pérez
16/02/16 Taller de lectures llibertàries 2016: «Colin Ward», a càrrec de Jordi Martí Font
18/02/16 «El catarisme, una societat igualitària avançada al seu temps. La Croada i la fi del catarisme. Una “guerra santa” de cristians contra cristians. Montsegur: l’últim bastió», taller guiat per Mercè Borràs Pérez
14/04/16 «Mou fitxa per la pública», xerrada a càrrec de Àlex Juanmartí i Marc Casanovas
05/05/16 «Modernisme i moviment obrer», conferència a càrrec de Just Casas
06/05/16 «La guerra a Síria, l'Orient Mitjà i els nous equilibris de força mundials», conferència a càrrec de Nazanin Armanian
31/05/16 Debat entorn a Tiqqun/El Comité Invisible - 1, guiat per Josep Maria Casasús
14/06/16 Debat entorn a Tiqqun/El Comité Invisible - 2, guiat per Josep Maria Casasús
27/06/16 Debat entorn a Tiqqun/El Comité Invisible - 3, guiat per Josep Maria Casasús
18/10/16 «Feminisme i treball sexual», xerrada a càrrec de Paula Ezquerra
25/10/16 «Nascudes per al plaer», xerrada a càrrec de Mireia Darder
08/11/16 «Cultures i polítiques trans», xerrada a càrrec de Pol Galofre
17/11/16 «Periodisme en la societat de la informació» amb Roger Palà, Hèctor Jiménez i Jesús Rodríguez
Projeccions de cinema i debat
15/11/16 «El cinema i les dones: Solas », de Benito Zambrano
29/11/16 «El cinema i les dones: La vida soñada de los ángeles », d'Érick Zonca
13/12/16 «El cinema i les dones: Poniente», de Chus Gutiérrez
Presentacions de llibres, col·lectius i projectes
27/04/16 Presentació de l'associació Àfrica, Stop Malària, a càrrec de Noemí Fuster.
21/06/16 Presentació del llibre Librarse del €uro a càrrec de Josep Manel Busqueta i Joan Tafalla
20/09/16 Presentació del llibre El comú català: la història dels que no surten a la història, a càrrec de David Algarra Bascón
27/09/16 Presentació del llibre Cultura en tensió: sis propostes per reapropiar-nos de la cultura, de Nando Cruz, Ramon Faura, Marina Garcés, Joan M. Gual, Lucía Lijtmaer i César Rendueles, a càrrec de Joan M. Gual i Laura Huerga
11/10/16 Presentació de La Guerrilla dels Cossos, col·lectiu terrassenc de formació i lluita per desobeir l'heteropatriarcat
23/11/16 Presentació del llibre Els fets de juliol de 1936 a Barcelona: els protagonistes i les víctimes, de l'historiador terrassenc Just Casas


Nazanin Armanian
Josep Manel Busqueta
La Guerrilla dels Cossos
Pol Galofre

Laboratori Creatiu d'Amics de les Arts
02/01/16 Olga Torres & Monika Lao. Performance amb música, dansa, pintura...
04/03/16 Taller de reflexions i dinàmiques d'aproximació al Teatre de l'Oprimit, a càrrec de Marta Pastor
07/03/16 Presentació del llibre Apunts per a una teoria del desig: art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò, amb la participació de Ferran Baucells (músic),Mercè Casanovas (doctora en Belles Arts  i professora a la UB) i els editors del llibre: Jordi F. Fernández i Xavier Juanhuix
02/04/16 a 02/04/16 Reciclart 2016: Joan Bolart, Pep Borràs, Miquel Esteve, Jordi Estivill, Pedro García, Roser Garriga, Sílvia López, Pep Marín, Miquel A. Mercader, David Millán, Ricard Mira, Genny Murià, Albert Novellon, Yael Olave, Òscar Palazón, Alfonso Pérez Blanco, Joaquim Riera, Narcís Serrat, Francina Tort, Xon Utset i Vittorio Villa
12/05/16 Biàlegs, una proposta audiovisual, a mig camí entre el concert i l’exposició. Música interpretada per la violista Maia Kanaan (1985) en diàleg amb l'obra pictòrica de Bassam Kanaan (1947-2003. Maia Kanaan Amat: veu, viola, loops. Obres pictòriques: Bassam Kanaan. Projecte musical: Maia Kanaan. Lletres: Maia Kanaan i Bassam Kanaan. Projecte audiovisual: Íngrid Baraut
20/05/16 Presentació del disc Ran Ran Ran (Bankrobber, 2015), a càrrec del grup Ran Ran Ran: Ferran Baucells (lletres, guitarra, veu, ipad i harmònica) i Jordi Farreras (bateria i percussió)
10/06/16 Taller de reflexions i dinàmiques d'aproximació al Teatre de l'Oprimit, a càrrec de Marta Pastor
To the Wonder Cinema Club
21/01/16 Projecció de curtmetratges
18/02/11 Projecció de curtmetratges
17/03/16 Projecció de curtmetratges
21/04/16 Projecció de curtmetratges
26/05/16 Projecció de curtmetratges dirigits per Caye Casas i Albert Pintó
30/06/16 Projecció del llargmetratge «Alabama Monroe», de Felix Van Groeningen

* * *

El Grup d'Opinió d'Amics de les Arts és el responsable 
de la programació i producció de les activitats de pensament. 
Actualment (2016) en formen part Emili Díaz i Jordi F. Fernández.

Els membres del Grup de Literatura d'Amics de les Arts són responsables de la programació i producció de les activitats de literatura. 
Actualment (2016) en formen part Jaume Aulet, Jordi Badiella, Àngel Carbonell, Jaume Closa, Pep Cortès, Ester Fernández Matalí, 
Jordi F. Fernández, Tessa Julià...

Les activitats del To the Wonder Cinema Club (2016) 
han estat organitzades per
Mario Monzó, Xavi Miranda i Víctor Xavier.