El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


domingo, 28 de octubre de 2018

POLÍTICS, INSULTS I CIVILITAT (2018)

Il·lustració de Malagón per al libro Mecagüen de Sergio Parra


POLÍTICS, INSULTS I CIVILITAT
Diuen que en la política parlamentària espanyola, des de mitjan el segle XIX fins a la Segona República, s'apreciava sobretot la capacitat oratòria: la claredat en la dicció, l'harmonia i l'expressivitat en l'entonació, la riquesa lèxica i retòrica, la utilització oportuna del gest corporal, la claredat conceptual i la capacitat de delectar, convèncer i commoure. És clar que el panorama no era uniforme, també existien els anomenats senglars, caracteritzats per una vehemència sorollosa, agressiva i xulesca, i els denominats filibusters, els qui en ocasió d'alguna votació que es preveia ajustada eren capaços de no dir res durant hores de xerrameca fins a aconseguir que alguns diputats oposats als interessos del seu partit abandonessin avorrits la cambra legislativa.
Diuen... sí, parlo de sentides i el que he sentit prové de manera indirecta i llunyana dels escassos assistents a aquells debats i dels qui van llegir alguna transcripció en la premsa escrita de l'època o sentir algun discurs a través de la ràdio. Avui la situació és molt diferent, qualsevol pot seguir en directe i amb certa freqüència les intervencions dels polítics al parlament gràcies als mitjans audiovisuals de comunicació. Per això sabem que l'estil senglar s'ha anat estenent durant les dues últimes dècades, tant en els hemicicles i els seus voltants i perifèries, on abunden les agressions verbals, les desqualificacions grolleres i les afirmacions calumnioses; com en certes tertúlies televisives, on resulta freqüent que periodistes i polítics substitueixin una possible i valuosa discussió de parers contraposats per un espectacle de lluita lliure desqualificativa.
Es pot considerar que l'insult, tan poc freqüent en les cultures tribals—ja que l'ofensa que s'infligeix en aquests contextos només pot rentar-se amb sang—, és a les cultures civils una simple i fins i tot saludable vàlvula d'escapament de l'olla a pressió de condicionants negatius a què estan sotmeses les classes populars.  En canvi, per a la classe dominant, i per als seus servidors, resulta innecessari perquè per resoldre els seus conflictes ja disposen dels serveis propagandístics dels mitjans de comunicació afins o, com a últim i nefast recurs, dels antiavalots i dels exèrcits. Llavors, ¿per quin motiu l'insult està a l'ordre del dia, especialment en l'àmbit polític de la dreta espanyola? ¿Potser perquè els espectacles esperpèntics televisats són seguits per milions d'espectadors i poden aconseguir més vots dels indecisos que els arguments raonables?
I m'he referit a l'àmbit polític de la dreta perquè crec no hi ha ningú a l'esquerra que, per exemple, superi barroeries com el de «puta barata podemita» que fa tres o quatre anys es va dedicar a una política socialista.
Fa poc un polític català, que potser vulgui emular l'oratòria d'aquests porcs salvatges de la política, va poder comprovar com encara el supera amb escreix algun d'aquests referents, quan Arcadi Espada li va dedicar un «mariconazo» —embolcallat amb altres perles pròpies d'un pinxo de barri baix— en un dels articles que perpetra habitualment.
Al meu parer, la cosa pitjor de l'insult emès per personatges públics, que haurien de ser un model de civisme, no està en l'ofensa adreçada al contrincant, a qui normalment no afectarà en absolut, sinó en la perpetuació de l'atac a la dignitat del col·lectiu de persones caracteritzades per l'apel·latiu utilitzat com a greuge. En els exemples que he esmentat, les putes i els maricons són gent a la qual es fa referència injustament com a paradigma del que és menyspreable.
Sens dubte, tota persona amb un mínim de civilitat és conscient que aquesta mena d'insults han d'eradicar-se; no obstant això, per algun motiu que no acabo d'entendre, altres insults no desperten el mateix grau de rebuig. Per exemple, «cafre» —utilitzat per Artur Mas (2011), David Fernàndez (2015) i Gonzalo Boyé (2018)—, que fa referència de manera denigrant a una ètnia bantú sud-africana que va patir especialment l'esclavitud i a la qual diuen que pertanyia un personatge tan respectable com Nelson Mandela. En cap cas vaig sentir que algú els ho recriminés i no aconsegueixo entendre aquesta benvolença inexplicable cap a un insult que no es pot tolerar i que amb aquests padrins podria arrelar de nou a la parla quotidiana. 

Jordi F. Fernández Figueras
Diari de Terrassa, 19 d'octubre de 2018

No hay comentarios:

Publicar un comentario