Transcorria l'any 1936 quan l'editor Victor Gollanz —no molt convençut, per cert— encarregava al jove Orwell la redacció d'una narració sobre les condicions de vida dels miners de Lancashire i Yorkshire. Malgrat que des de la primera de les seves obres ja mostrés una motivació i una orientació socialistes,[1] es pot afirmar que aquella experiència —fruit de la qual va ser la seva cinquena obra, The Road of Wigan Pier—[2] resultà decisiva per a la maduració de les seves idees sobre la societat de classes i la funció de l'escriptor en ella. El text es desenvolupa en dues seccions. La primera és dedicada a les seves observacions directes sobre la vida dels obrers en qüestió; la segona, a unes reflexions comparatives entre diferents tipus de lluita social, fonamentades en fets concrets observats durant les seves èpoques de policia colonial, subproletari i vagabund, en les quals entremescla les seves pròpies idees sobre el camí a seguir per assolir la implantació del socialisme.
La seva aventura literària s'havia iniciat el 1933 amb la publicació d'una narració autobiogràfica, Down and Out in Paris and London,[3] basada en vivències dels seus anys de desclassament i en la qual, lluny de representar-se com un típic protagonista, apareix com un espectador objectiu sense que per això perdi vitalitat el text, que és molt brillant —valgui la paradoxa— quan descriu els aspectes mes sòrdids de la vida quotidiana dels marginals i marginats.
Orwell, el veritable nom del qual era Eric Arthur Blair, havia nascut en una família modesta. Al seu pare, que era funcionari de l'administració civil de l’Índia, li costà un gran esforç aconseguir l’assistència del seu fill a la prestigiosa public school d'Eton, a la Gran Bretanya. Tanmateix, el nostre protagonista no va assolir precisament els brillants resultats esperats. Aquest fracàs relatiu li impedeix l'obtenció d'una beca per cursar estudis a Oxford o Cambridge —tal era el desig patern—, i per això optà per enrolar-se a la policia colonial, essent destinat a Birmània. El 1934 refermarà la seva carrera d'escriptor amb la publicació de la novel·la Burmese Days,[4] inspirada en aquest període de la seva vida. En ella, analitza sociològicament, exemplificant-les, les interrelacions entre colonitzadors i colonitzats, sobre el fons de la descomposició de l'Imperi Britànic.
Sentint més simpatia pels nadius que pels seus compatriotes, va resistir durant cinc anys la vida militar, fins que, cap al final de l'any 1927, als vint-i-quatre d'edat i a causa d'unes molèsties respiratòries, aconsegueix una llicència llarga que li permet el retorn a Londres, on finalment presenta la seva renúncia. Arriben llavors els durs anys de recerca. Sense ofici i sense feina, concep la idea de convertir-se en escriptor. Per aquest motiu, viatja a París —en aquell moment, capital artística del món occidental— on, lluny de triomfar, sofreix un enfonsament social que no va concloure fins dos anys més tard quan, de retorn a Anglaterra —i després de residir en hospicis i presons—, aconsegueix els seus primers èxits relatius com a periodista i, posteriorment, com a literat.
A Clergyman's Daughter i Keep the Aspidistra Flying,[5] publicades el 1935 i el 1936 respectivament, donen testimoni de la seva progressiva professionalització com a escriptor. A la primera d'ambdues, centrada en una crisi d'identitat potenciada per la religió i la família com a institucions socials, es descriu l'ambient de les classes mitjanes sota l'influx del victorianisme, encara que també s'ofereixin noticies detallades de la vida de la gent més miserable. Entre el 1930 i el 1935, Orwell es va veure obligat a practicar de manera successiva i simultània diferents oficis, entre els quals els de mestre i de dependent de llibreria sembla que van haver d’afectar-li més intensament. Els protagonistes d'aquestes dues novel·les exerceixen respectivament aquestes activitats en algun període de les seves vides imaginàries. Les pagines dedicades dins A Clergyman's Daughter al món de cert tipus d'escoles són encara, malauradament, un testimoni d'intens verisme.
Keep the Aspidistra Flying pot considerar-se la millor —potser hauria de dir la més «literària»— de les seves obres d’aquesta etapa. Com totes les altres d'aquesta primera època, conté elements autobiogràfics evidents. El protagonista, dibuixat en aquesta ocasió amb més profunditat que els d'obres anteriors, és un jove poeta que es debat en la lluita entre la fidelitat a un compromís de «puresa» i les demandes de la «necessitat». Gordon Comstock —que així s'anomena el personatge— renuncia a «un bon lloc de treball» per romandre en un «estat de puresa» que li permeti satisfer adequadament la seva «vocació» literària, però aviat descobrirà que la pobresa no és mai bona companya i, després de viure miserablement durant alguns anys, acabarà caient en una espècie d’anèmia vital de què el rescatarà —més que l'amor— la paternitat; trobarà a les petites compensacions de la vida familiar un nou sentit per a la seva vida i es reincorporarà al sistema social que, tot i això, segueix detestant. En aquest final sembla presentir-se una mena d'instint biològic de supervivència, instint que hauria estat present al llarg de tota l'obra en la forma simbòlica de l'aspidistra.[6]
A la conclusió d'aquesta novel·la no es fàcil per al lector decantar-se per si hi predomina tan sols la rendició o per si és ressenyable també una revelació. Per a Orwell, la rebel·lia individual contra un sistema social es resol amb el suïcidi, físic o intel·lectual, o amb el reconeixement de la derrota i el retorn en aquell sistema en què no s’acaba d’encaixar, si bé es té consciència de la impossibilitat de romandre al marge. No hi ha solució individual al problema social, vet aquí, implícitament, la revelació.
[1] Cal entendre en aquest cas la paraula socialista en el seu sentit genèric primigeni.
[2] Traduïda a casa nostra com El camino de Wigan Pier.
[3] Traduïda com Sin blanca en París y Londres i Sense ni cinc a París i Londres.
[4] Traduïda com La marca, Los días de Birmania i Dies a Birmània.
[5] Traduïdes com La hija del reverendo i La filla del clergue, i ¡Venciste, Rosemary! i Que no muera la aspidistra.
[6] L'aspidistra es la planta típica dels habitatges pobres londinencs, una planta senzilla i dura que sobreviu sense atencions i gairebé sense llum ni aigua.
No hay comentarios:
Publicar un comentario