El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


jueves, 11 de noviembre de 2010

RECORDATORI DE CESC ALDEA (2006)

Cesc Aldea, 1977 (Fotografia de Miquel Mundet)


Una nit de principi de l’estiu de 1975, en sortir del bar dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals, em vaig trobar el meu amic Jordi Sebas dalt d’una mobilette i donant voltes com un boig per la placeta de Saragossa. De paquet duia un noi gairebé desconegut per a mi, de cabells llargs, ros terrós, que xisclava com un comanxe de pel·lícula.
Aquesta imatge poc habitual és el meu segon record de Cesc Aldea, i dic poc habitual perquè era una de les persones més contingudes i reservades que he conegut.
Però el motiu de la gresca mereixia aquesta celebració: Cesc havia rebut aquell dia l’aprovació per fer estudis universitaris i s’acomiadava així del llarg túnel obscur dels anys del batxillerat patits en alguna de les tètriques escoles de la ciutat de Terrassa.
El meu primer record sobre la seva persona és el d’un noi de constitució robusta, amb pinta d’holandès o belga, tímid i poc loquaç, encara mig adolescent, que uns pocs dies abans s’havia presentat una nit a la casa que jo tenia llogada aleshores al carrer de la Torre, acompanyant algun dels meus amics més joves. Aquesta casa era un punt de reunió de gent com Jordi García Vilanova, Pepus Serrat i d’altres que la freqüentaven totes les matinades per escoltar música, parlar de llibres o menjar i beure una mica.
Aquesta vegada el va dur algú perquè la que poc després esdevindria la meva companya, Tona Comas, li expliqués algun tema complicat de la gramàtica anglesa. Va preguntar, va escoltar, va tornar a preguntar i va marxar per continuar amb els seus afers. Sens dubte, si no hagués estat per aquella conducta boja seva posterior, per a mi hauria estat tan sols una de les tantes persones que van passar per allí, i potser no li hauria prestat més atenció.
A partir d’aquella segona nit, ens vam tractar amb una certa freqüència, ens vam avenir gairebé de seguida: darrere la seva reserva hi havia una persona molt simpàtica i de tracte molt agradable. A més, coincidíem en els nostres interessos literaris, intercanviàvem llibres, compartíem la nostra simpatia pel moviment llibertari, ens explicàvem els nostres projectes i ens confessàvem les nostres pors...
Tenia un somriure ample i net i, tot i així, al seu temperament hi havia un punt profund de tristesa que de tant en tant sorgia inexplicable, aparentment immotivat. De vegades, els seus amics ens preguntàvem amoïnats quins pensaments estranys li devien passar pel cap. Per això ens va inquietar que en una ocasió desaparegués dos o tres dies sense que ningú sabés on era.
Tothom em preguntava a mi les raons d’aquesta actitud i el lloc on s’amagava. Fins i tot la seva família creia que jo ho sabia tot i que l’encobria. Quan vaig insistir a saber què li passava i on havia anat, em va dir: «No us amoïneu, no em passa res. Me’n vaig anar a Barcelona, em vaig comprar una ampolla de vodka i me la vaig beure a l’habitació d’un hotel, mentre pensava en les meves coses, fins que em vaig adormir». Em va estranyar perquè era una persona a qui mai no havia vist tastar begudes alcohòliques. Al cap dels anys vaig deduir que potser que la qui compartia amb ell el llit d’una habitació no era precisament una ampolla. Però, aleshores... per què tant misteri?
El 1980, vam emprendre tots dos l’aventura de formar juntament amb altres amics «una cosa» que vam anomenar un grup literari i publicar uns quaderns amb creació i divulgació literària els quals vam denominar Mirall de Glaç.
Al cap de poc temps, Cesc va haver de marxar de Terrassa per fer el servei militar. En tornar semblava desorientat, desplaçat després d’aquells mesos escolats: com ens va passar a la majoria de gent en acabar el servei, li costava connectar amb un ambient que s’havia transformat mentre ell es trobava en aquella mena de bombolla que era la vida del recluta de lleva. Semblava desinteressat de les activitats del nostre grup.
L’any 1982, abans de marxar de vacances d’estiu, el vaig veure breument per última vegada. Era a casa seva escoltant L’holandès errant, de Wagner. Em va dir que quan tornéssim havíem de parlar, que tenia idees i projectes nous per dur a terme entre tots dos.
La meva companya i jo ens en vam anar als Pirineus, en una casa solitària i sense telèfon, i ens hi vam quedar tot el mes d’agost, incomunicats. De nou a Terrassa, tan bon punt vaig arribar, vaig anar a la botiga del meu carrer a comprar alguna cosa i el botiguer, amb la cara amoïnada, de seguida que en va veure em va dir: «T’han estat buscant, un amic molt amic teu s’ha mort aquest estiu».
Cesc Aldea havia mort el 2 d’agost, als vint-i-cinc anys, durant un naufragi provocat per una terrible tempesta, a Ponta de Sagres, a les costes de Portugal, i s’havia trigat força dies a trobar el seu cos, i ja feia força dies que l’havien enterrat a Terrassa.
Vaig estar unes quantes setmanes aixafat i perplex, em negava a creure que allò fos veritat, vaig arribar a imaginar que és tractava d'una desaparició premeditada, que havia decidit acomplir un afany que una vegada m’havia comunicat: «De vegades penso a marxar a un indret on ningú no em conegui, a un país estrany, i començar-hi una nova vida. I que, mai més, ningú d’aquí no sabés res de mi».
Potser en aquella època havia escrit aquest poema:

Perdre’ns en tants mars d’amor,
Aquests amors dels ulls.
Perdre’ns per sempre, forat negre
Enllà, on el fictici és altra realitat.
Amarar-nos en aigües calmes i termals
on les platges no són per ésser furtius recers,
sinó per ajaçar-nos en un amor captiu.

Han passat vint-i-cinc anys, els nostres amics i companys han envellit, jo he envellit. Recordo els meus somnis de joventut i em sento fracassat, miro cap al futur i el veig sense gaire il·lusió. Tan sols ell resta immutable, encara jove a la meva memòria i, en ella, encara és aquell amic que tenia idees i projectes nous per dur a terme entre tots dos.

(Publicat a Ciutat, Terrassa, primavera de 2007)

No hay comentarios:

Publicar un comentario