El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


miércoles, 24 de septiembre de 2014

LAVINIA HERVÁS, UNA VIDA IMMERSA EN LES ARTS ESCÈNIQUES


Lavinia Hervás és una d’aquelles persones que formen part del teixit vertebrador de la ciutat, potser invisibles per a una mirada externa, però essencials perquè siguem de veritat una ciutat amb vida col·lectiva i no un simple aglomerat d’individus.

Lavinia va néixer fa una trentena d’anys al barcelonès barri del Guinardó, filla d’una parella amb no gaire recursos econòmics, però molt inquieta culturalment. Al vuits anys el seus pares es van separar i amb la nova parella de la seva mare la vivència de la militància política es va afegir a la vida familiar i, d’altra banda, van abandonar el barri i es va iniciar una vida una mica nòmada, d’aquí cap allà.

L’estabilitat l’ha trobada a Terrassa on fa uns quants anys que està instal·lada i on desenvolupa una important tasca al Centre d’Arts Escèniques, des del seu naixement l’any 2006. Ara mateix, per exemple, està participant molt activament en la preparació del Festival TNT, que comença el proper cap de setmana.

El Colectivo Diosloscría, Lavinia Hervás en primer terme.

Lavinia, tu ets nascuda a Barcelona, com vas arribar a Terrassa?

Visc a Terrassa en part per motius professionals i en part per motius personals. D'això fa ara vuit anys. El Pep Pla em va cridar perquè col·laborés amb ell com a assistent de direcció al CAET. Anava i venia per la feina, però vaig conèixer la meva parella actual, que és terrassenc, i llavors vaig decidir instal·lar-me definitivament aquí.

Tenies ja alguna experiència, doncs, fa vuit anys?

Sí, ja havia treballat amb el Pep Pla en algunes produccions.

I com vas començar al món del teatre?

De petita feia dansa, però al 14 anys ho vaig deixar de mica en mica perquè m’havia convertit en una esclava de la meva afició i, sense adonar-me’n, d’una manera espontània em vaig trobar fent teatre. Primer a l’escola, després a grups amateurs i finalment, després de passar pel Col·legi de Teatre de Barcelona, a grups professionals.

Quina ha estat la teva trajectòria?

He exercit d’assistent de direcció, regidora, sastressa... Amb directors com el Pep Pla o el Ricard Salvat, a diferents teatres i festivals: Sala Muntaner, Art en Brut (ja desaparegut), Espai Brossa, Teatre Lliure, Centre d’Arts Escèniques de Reus, Teatre Grec, Festival de Sitges... I ara, mentre estic treballant al Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, també desenvolupo el meu projecte personal, el Colectivo Diosloscría, un grup de teatre de creació.

Quines persones formeu part d’aquest grup? Des de quan existeix? Quin tipus de teatre feu?

Som l’Olga Blanco i jo, i portem ja dos anys i mig treballant juntes. Vam estudiar totes dues al Col·legi de Teatre, però en diferents èpoques i no ens coneixíem gairebé, fins que un amic comú ens va posar en contacte. Tenim muntats dos espectacles: «Yo no soy esa» i «El año del León (o cómo convertirse en una bestia escénica)» que anem presentant aquí i allà, segons les oportunitats que van sortint. «El año del León...» el presentarem properament a Terrassa, el 18 d'octubre, a la Sala Maria Plans, i també a Madrid, a finals de novembre.

Les nostres propostes corresponen a allò que s’anomena teatre de creació contemporània: utilitzem el llenguatge físic, la manipulació d’objectes, enregistrament en vídeo i text; amb aquests elements reflexionem sobre tot allò que ens afecta a la nostra vida quotidiana, però no des d’un punt de vista biogràfic, sinó des d’un «nosaltres» genèric. Jo no sóc actriu, no interpreto ningú damunt d'un escenari. Em considero més aviat creadora.

I com veieu poder viure d'això?

Doncs clar que ens agradaria. És un projecte professional i de creació.

Com veus la situació del teatre a Terrassa i a Catalunya?

Es pateix molt la crisi de la reestructuració econòmica neoliberal, però també afecta molt com es distribueixen els ajuts de les administracions. Les subvencions haurien d’anar a adreçades a promoure tot allò que no és comercial, però en lloc d’ajudar les iniciatives innovadores, arriscades, dels projectes emergents —que són les que realment necessiten suport—, s’aposta pels grans muntatges comercials, primen els productes més accessibles al públic.

A Terrassa estem molt millor que a altres poblacions de característiques semblants a les nostres. Tenim teatre convencional, tant al Centre Cultural com al Teatre Principal, però el Festival TNT, que presenta exclusivament muntatges innovadors i de creació, és únic a Catalunya.

Què ofereix enguany el Festival TNT?

La inauguració serà sens dubte impactant, es porta James Thiérreé, un artista de gran rellevància internacional. També en destaco «La Máquina de la Soledad» de Microscopía & Oligor. De la resta d’actuacions, només puc dir que són estrenes absolutes de grups amb un prestigi considerable.

Un tema del que s’ha parlat força és el del Teatre Principal. Des d’un punt de vista estrictament teatral, calia aquesta infraestructura?

Tenim a Terrassa dos teatres importants, de 600 localitats, quan amb un potser n’hi hauria hagut prou. Posar al dia el teatre del Centre Cultural amb una bona inversió, hauria sortit molt més bé de preu que fer de nou el Teatre Principal, però també ens podem preguntar si hauria estat correcte millorar un espai que pertany a una entitat financera amb diners públics.

Per acabar, com veus el món cultural de Terrassa en general?

Hi ha moltes iniciatives i caldria donar-los suport. Es troba a faltar un major suport des de l’administració local. Però també és cert que a vegades quan es donen aquests ajuts, alguns col·lectius no sempre els valoren de manera adequada, i llavors es fan una mica enrere, o si no es posen molt exigents, per allò de l'intervencionisme de l’administració pública a l'art creatiu... Resulta paradoxal.


Entrevista realitzada per Miquel Gordillo 
i Jordi F. Fernández, el 20 de setembre de 2014, 
i publicada a malarrassa.cat 


No hay comentarios:

Publicar un comentario