 |
| Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982) |
EL DIA
Quan arribarà el dia que esperem
—forjar en la nit llarga de la boca cosida—
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.
El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda
del cel sense tempesta.
Oh, quan arribarà el dia que
esperem
—de tiges federades dessota un sol unànime—
arriarem les ombres deis anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!
I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré mes dolls
devers l'home auroral.
Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu
vel de núvia,
i les albes seran cabellera i
espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.
Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrancaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les
ales,
el silenci granat, les precursores
marxes...
Agustí Bartra
NO CAU PAS EN L’ANÈCDOTA
Moltes vegades
es considera que la poesia de Bartra es difícil ¡ que, per tant,
no pot arribar fàcilment al gran
públic.
Certament, la complexitat de l'obra bartriana es innegable, però no es menys
cert que la varietat de la seva producció fa que puguem trobar textos de tota mena, alguns deis quals son perfectament accessibles
a qualsevol lector. La mateixa Anna Murià, que sens dubte es la principal divulgadora de l'obra de Bartra, ho va
posar de manifest en la tria que va fer per a l'antologia Alguna cosa ha
passat. Una tria de poesia transparent (1995). Aquesta antologia —altament recomanable— inclou el poema «El
dia», escrit el 5 de setembre de 1976 i després publicat a La fulla que tremola
(1979). La intenció de l'autor es
prou diàfana: hi canta,
des del seu vitalisme característic, l’esperança en el futur immediat ¡ deixa clar quin es el paper del joc poètic enmig de la col·lectivitat. No podem desvincular-ho, es clar, del
context en el qual va ser escrit: el setembre de 1976, un moment històric profundament
esperançador(quan encara crèiem, fins i tot, que el Diari de Terrassa es publicaria en
català). Així, el text acaba
amb una clara al·lusió a la Marxa de
la Llibertat que va tenir lloc a
Catalunya l'estiu de 1976. El poema, però, no cau pas en l’anècdota ¡ generalitza el pretext, que es el que fan
sempre els grans poemes. Al mateix temps s'hi il·lustren molts deis trets de la poètica bartriana: des de l’alè profètic fins a les típiques imatges de projecció simbòlica a partir d'elements extrets de la
natura, passant per les referències mítiques —profundament bartrianes— a l'home aurora! ¡ a Soleia, la noia de la llàntia. Fixem-nos en la potència rítmica del vers alexandrí, que ajuda —sobretot gràcies a la disposició dels accents— a donar al conjunt un to de contundència retòrica que afavoreix el caràcter d’exclamació vital propi d’una profecia visionària.
Jaume Aulet
Estudiós
de l'obra d'Agustí Bartra,
assagista i professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona.
ENTUSIASTA I COMPROMÈS
«El día» es un poema escrit el 1976, any en què es vivien, grans expectatives de canvi polític després de la dictadura franquista, «la nit
llarga de la boca cosida». Es per això, que sota els seus versos batega una imparable embranzida èpica, que invoca l'arribada d'una nova època de ressonàncies utòpiques. De fet, la fe en la capacitat
humana per a bastir un món millor guia bona part de la seua obra, i fins i tot la singularitza en
un moment històric, el de la postguerra espanyola i europea, en què el que predominaven eren les actituds
desolades de l'existencialisme. Bartra, en canvi, opta per erigir-se com a creador
deis mites del futur. En "El dia" en trobem bones mostres: l'home
auroral, que dona títol a un deis
seus darrers llibres, i Soleia, la noia de la llàntia, que il-lumina i unifica amb la seua esperançada
presencia la trilogia de les rapsòdies. Aquests mites xifren a la perfecció la fe bartriana en la vida i el rebuig a
les actituds planyívoles o
derrotistes. Aquest panvitalisme bartrià, d'arrels panteistes, tendirà ponts metafòrics entre l'ésser humà i la naturalesa, en tota la seua
extensió. Es per això que els símbols solars, de caire espiritual —el vent,
la llum, l'ocell, les albes— poden conviure harmònicament amb els símbols terrenals de la collita, l'espiga o
les branques. L'esperit i la matèria formen un tot inseparable en el seu
imaginari. D'altres motius bartrians recorren «El dia». Per exemple, la voluntat
de sacrifici pel seu poble: «Si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor / per fer-ne un verd timbal». En
aquesta actitud messiànica heretada
del romanticisme, certament extemporània, es trasllueix el compromís indefugible que Bartra mantingué amb el seu temps. Malgrat els desastres bèl·lics i el llarg exili que hagué de suportar, mai s’estroncà la seua voluntat de lluita.
Joaquim Espinós
Crític literari, novel·lista i autor de diversos llibres
sobre la literatura catalana de postguerra, és professor de Literatura Catalana
Contemporània a la
Universitat d'Alacant.
UNA MIRADA PLENA D’ESPERANÇA
«El dia» és un
poema curt recollit en La fulla que tremola, un llibre que sembla de
totes totes un calaix de sastre, un recull de poemes esparsos escrits entre
1976 i 1978, just entre la redacció de L'Home Auroral i de la seva antítesi El gos geomètric. Malgrat la
seva heterogeneïtat gairebé la
totalitat dels poemes que el constitueixen es troben molt pròxims al missatge d’esperança que entranya L'Home
Auroral i, fins i tot, podríem pensar que «El dia» es un text que no va trobar el seu lloc en aquest darrer llibre.
El llibre La
fulla que tremola podria ser qualificat com una
obra menor. De fet, es va afegir a continuació d’El gos geomètric possiblement
per un criteri editorial, per conferir al volum prou gruix. Però no ens
enganyem: qualsevol dels poemes que conté podrà agradar-nos mes o menys, podrà empatitzar-nos en major o menor grau, però
la veu de Bartra ressona en cadascun d'ells amb tota la seva intensitat. A «El
dia»,
concentrats, trobem molts dels elements i els temes bartrians fonamentals. La terra, l'aigua, l’aire, el foc i la llum. La
naturalesa personificada i la identificació de la persona amb les formes de
vida que arrelen a la terra. La mirada esperançada cap al futur, la fe en un
futur de joia. L'u que és múltiple, l'home que és tots els homes, el poble com a pàtria. La veu que ve de les
llunyanies i d'arreu, la veu que es herència i patrimoni, la veu que es vida en
la cançó. La poesia com a manifestació profunda de germanor,
com a camí d'eternitat.
El poeta com a servidor de la col·lectivitat i com a transmissor de l'esperit
de la vida. La poesia, la vida? Sí. El poema és. Ara, doncs, oblideu-vos de
les meves paraules, endinseu-vos en el poema, sense prejudicis, sense pressa.
Jordi F. Fernández
Professor,
escriptor i activista cultural.
Textos
publicats a Diari de Terrassa, 23 d’abril de 2008.
No hay comentarios:
Publicar un comentario