 |
| Vinyeta d'El Roto |
M’he
assabentat pels mitjans que un ciutadà anglès de 18 anys, Beau Isagba, ha estat
condemnat a set anys de presó per trencar la mandíbula i robar una bicicleta a Ashraf Rossli, un
estudiant malai, durant els aldarulls de l’agost de 2011 que van seguir
la mort a trets d’un jove negre a mans d’un policia en un barri deprimit de
Londres. Ho recordeu? Els disturbis es van estendre durant quatre dies per diverses ciutats d’Anglaterra amb saquejos
i enfrontaments entre joves brètols i veïns. David Cameron va qualificar els
protagonistes de simples delinqüents i va assegurar que se’ls castigaria de
manera exemplar... Potser ja no ho recordeu, passen tantes barbaritats, una
rere l’ altra!
No puc pas
valorar si set anys de privació de llibertat són prou o són poc per al delicte
comès —i encara menys si la condemna s’ha fet segons uns criteris
legals estrictes o condicionada per raons polítiques—, perquè desconec la legislació
anglesa i no tinc dades del context, però, no obstant això, penso que set anys de presó
són molts anys. De fet, segur que a alguns els deu semblar poc, sempre hi ha gent que s’omple la boca demanant condemnes més dures, gent que segurament no
s’ha parat mai a pensar de manera profunda què deuen ser realment set anys
tancat en una presó.
No seré jo
qui disculpi Beau Isagba. Hauria de ser reeducat fins que assolís un alt grau
de capacitat d’empatia envers el proïsme; però em pregunto si aquesta condemna
tindrà alguna utilitat rehabilitadora o si és simplement la manera de posar
fora de circulació un jove que ha fet nosa.
¿Com corregir
la conducta de Beau Isagba i la de tants joves educats en els valors de
l’individualisme consumista? No és tan difícil i no cal esperar que cometin cap
delicte per fer-ho, només cal anticipar-s’hi i gastar els diners públics de
forma adequada.
Per exemple,
¿per què en aquells dies no hi passaven a les zones més deprimides i
conflictives de Glasgow aquesta mena d’incidents? Precisament perquè la policia
escocesa feia força anys que dialogava amb els delinqüents juvenils i els feia
conèixer de prop les seves antigues víctimes, i perquè el govern d’Escòcia no
havia retallat les despeses socials, a diferència del govern d’Anglaterra.
Potser més que de disparar contra els joves i d’aplicar-los càstigs exemplars
es tracta de fer servir la intel·ligència i gastar-se els diners que calguin en
coses realment essencials.
Ara que hi
penso, segurament tampoc ho recordareu, pocs dies després dels aldarulls de
Londres, la justícia anglesa condemnava a un any de presó Donald Payne, un
suboficial del primer batalló de la reina, que l’any 2004 va torturar fins a la
mort un cambrer iraquià. Havia estat detingut conjuntament amb tota la resta
del personal d’un hotel, tots arrestats arbitràriament, tots encaputxats, els
caps xops de petroli, colpejats amb barres de ferro durant 48 hores... En
l’autòpsia del cadàver del cambrer es van trobar 93 ferides greus.
Aleshores...
potser sí que puc valorar que la condemna de Beau Isagba és excessiva, potser
sí que puc pensar que ha estat condicionada per raons polítiques. Set anys per
robar una bici i trencar una mandíbula i només un per torturar i assassinar?
I quin
exemple per a la joventut! Posa’t un uniforme i satisfer els teus instints de
malfactor et sortirà a bon preu davant la justícia!
(Publicat en una versió reduïda a Diari de Terrassa, 29 de març de 2012, i en la versió íntegra a Rojo y Negro, abril de 2012.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario