SUSANNA CARMONA, EL CAP I EL COR PLENS DE JAZZ
Susanna
Carmona (Terrassa, 1969), periodista, és des de fa força anys la coordinadora
de Jazz Terrassa, la persona que controla i activa totes les gestions que
permeten convertir en realitat les propostes de la directiva del Club de Jazz,
l’element que enllaça la direcció amateur amb l’equip tècnic
professional.
Susanna,
de joveneta ja t'interessava la música de jazz o t'hi vas anar aficionant a
mesura que augmentava la teva relació amb la gent del Club de Jazz?
Fins als 17 anys em vaig dedicar intensament a l'esport:
natació de competició, waterpolo amb el primer equip femení de Terrassa, cros,
curses de fons... però ho vaig haver de deixar tot per simultanejar el treball
remunerat i els estudis de Ciències de la Informació. No vaig tenir un especial
interès pel jazz —a casa meva s'escoltava més aviat flamenc— fins que el cap
d'any de 1987 un molt bon amic em va portar a un concert del Tete Montoliu Trio
aquí mateix, a la sala d'actes d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. A
partir d'aquell dia la meva afició va anar creixent, anava a concerts, assistia
als festivals, però no mantenia cap tipus de relació amb el Club de Jazz, tot i
que coneixia d'altres àmbits alguns dels seus integrants.
I com
va ser que t'integressis al Club de Jazz, on has arribat a convertir-te en un
personatge fonamental?
Quan vaig acabar la carrera vaig compaginar la feina que ja
feia de cambrera al Reina Victòria amb la de cap de premsa free lance per a diverses societats i, sobretot, amb la de
gestionar un pla de comunicació per a Terrassa que em va encarregar Prointesa,
una empresa mixta municipal, a fi de complementar els plans estratègics que dissenyaven
per afavorir el desenvolupament econòmic del municipi.
El 1996, una mica per casualitat, vaig començar a fer de
cap de premsa per a Jazz Terrassa, just quan plegava del Reina Victòria. Sense
experiència prèvia i sense equip, em vaig trobar de seguida ficada en
l'organització d’un esdeveniment d'una gran magnitud com la del Festival de
Jazz. Va ser dur, però també una bona escola. O aprenia bé i ràpid o petava.
De mica en mica, però també amb poc temps, vaig acabar
assumint la coordinació del Club de Jazz. És un procés fins a cert punt natural
quan ets un element professional en una estructura com la del Club de Jazz —essencialment
un col·lectiu d'afeccionats sense ànim de lucre—, i implica ser arreu i fer de
tot: des de la recerca de finançament, la promoció i la proposta de programació
fins a posar i treure cadires o netejar el lavabo quan cal. La meva manera de
ser —soc molt exigent, començant per mi mateixa— i que no treballo malament del
tot, pel que sembla, m'han portat aquí.
Pesa
molt ser la principal responsable que arribi a bon port un gran esdeveniment
com el Festival de Jazz, que actualment és la imatge de Terrassa més coneguda
arreu?
Els més de cinquanta anys d'història del moviment
jazzístic de Terrassa ja col·loquen la nostra ciutat en un lloc important del
mapa del món del jazz, però el Festival és especial, és un dels actius
culturals més importants de la nostra ciutat. Hi ha estudis que demostren que és
l’esdeveniment local amb més recepció a través dels mitjans escrits,
radiofònics i televisius.
I sí, pesa molt aquesta responsabilitat, perquè, tot i
tenir una transcendència que va molt més enllà de l'àmbit local, treballem amb una
estructura organitzativa molt petita i amb les responsabilitats molt
personalitzades; a més, m’ha tocat ser la cara visible de l’organització, i
això no va amb la meva manera de ser; però l’experiència acumulada durant tots
aquest anys dona seguretat i disminueix l'angoixa inevitable.
Quan
es comença a preparar el Festival? El desembre de l'any anterior?
Jo diria que la preparació està latent tot l’any, que
sempre s’està preparant; ara bé, a centrar-se en el Festival per sobre de totes
les altres activitats (temporada estable de jazz, gestió de la sala per a
altres tipus d'esdeveniments... ) es comença ja al mes d’octubre i al gener es
dona l’empenta final, fins i tot amb alguna incorporació professional a l’equip
de treball.
I quan per a la gent de fora el Festival ja s’ha acabat, de
fet no ha acabat. Hi ha una preproducció (programació, promoció, redacció del projecte
per a les administracions, pla de finançament...), una celebració que dura tres
setmanes i una postproducció que s’allarga fins al juny (memòries, informes,
gestió econòmica a posteriori...). I tot això coincidint la major part del
temps amb la gestió de la temporada estable de jazz... una bogeria, però una
bogeria apassionant!
De
quina consideració gaudeix en l'àmbit general dels festivals que es fan a
Catalunya i Espanya?
Estem en un món en el què tot es compara i s'estableixen rankings, però a nosaltres el que ens
importa és que el nostre Festival sigui fidel al gènere.
A més, potser és petit, però té una llarga trajectòria i
una qualitat contrastada. Al nostre país, siguem realistes, el jazz no convoca
gaire espectadors, i si alguns festivals són molt grans és perquè vertebren al
voltant del jazz altres tipus de música, mentre que el nostre conserva un
caràcter purament jazzístic, tot i que, alhora, presenta un ventall ample
d'opcions: blues, swing, fusió, bebop, cool, avantguarda...
Per a nosaltres l'autenticitat està per sobre de la rendibilitat, el nostre
públic habitual sap que no li donarem gat per llebre, potser no coneixerà
l'artista que presentem, però sap que no el decebrà, i també valora que descobrim
nous artistes, que no ens anem repetint per comoditat.
Hi ha una llarga llista de músics de jazz que van tocar per primera vegada a Espanya al
nostre Festival. Gràcies a la xarxa de contactes establerta després de tants
anys de feina, vam poder conèixer-los abans que ningú i el nostre olfacte ens
va fer apreciar el seu interès quan les seves actuacions tenien encara un preu
assequible. Per això, la premsa especialitzada i el afeccionats consideren que
el nostre Festival ofereix garanties.
Hi ha
alguna altra festa jazzística semblant al Pícnic Jazz a Espanya?
No, la veritat és que no. Altres festivals, petits i
grans, tenen sempre la vista fixada en el nostre perquè amb pocs recursos, però
amb força imaginació, fem coses que els serveixen de model. Fa vint anys, quan
es va programar el primer Pícnic, no hi havia res semblant. Avui, tal qual,
tampoc, però esdeveniments que s'assemblen més o menys, sí, alguns.
I no
us fa una mica de por que el caràcter multitudinari del Pícnic eclipsi una mica
la resta del Festival i que l'èxit del Festival resti importància a la
temporada estable a la Nova Jazz Cava?
El Pícnic va sorgir com una conseqüència natural de la
voluntat d'anar sempre més enllà en l'objectiu de portar el jazz al carrer, d'obrir-lo
a altres públics, que es tenia clar ja des del primer Festival. La
transformació de l’antic torrent de Vallparadís en un nou parc urbà ens va oferir
aquesta possibilitat. I, naturalment, impulsar aquella iniciativa va ser un
gran encert!
Ara bé, pot haver-hi gent que valori el Festival exclusivament
pel Pícnic? Sí, clar, però per a nosaltres és un element més dins d’una
proposta que inclou des de concerts de club —que són la gènesi del jazz— i matinals
a les places públiques, fins a sessions de cinema i exposicions de fotografia...
activitats que des del nostre punt de vista són totes igual d’importants per al
Festival.
D'altra banda, des del primer moment es va voler anar més
enllà de l'ambient de club, sí... però també sempre s'ha tingut molt clar que no
tindria sentit organitzar un festival sense una activitat regular de club. La
cultura d’un país no pot anar bé si es basa en la programació de grans
esdeveniments mediàtics, mentre que, alhora, s'abandona l'activitat de base en
el dia a dia.
Quins
són els reptes que us plantegeu per als propers anys?
Resistir, mantenir-nos actius. Estem cansats de veure com
a causa del context polític i econòmic van desapareixent arreu moltes
activitats culturals que semblaven fermament arrelades. Oferir una temporada
estable de qualitat, que interessi els afeccionats, brindar un espai a la gran
quantitats de bons músics de jazz que tenim a Catalunya i vetllar perquè el
nostre Festival segueixi il·lusionant el públic com ho ha fet fins ara.
Jordi F. Fernández Figueras
Publicat a Malarrassa, març de 2018
