Fa unes setmanes vaig assabentar-me que el conegut periodista Jon Sistiaga havia qualificat d'hijo de puta a un personatge implicat en les lluites violentes que enfronten israelians i palestins, davant un públic selecte, en el transcurs d’una conferència organitzada per la Regidoria d'Universitat i Societat del Coneixement de l’Ajuntament de Terrassa.
No cal dir el nom del personatge, ja us podeu imaginar que es tractava d’un palestí, es veu que al bàndol israelià tots són uns santets que porten un lliri a la mà... però aquest no és el tema sobre el qual us pensava fer una reflexió.
Em pregunto —i vull que us ho pregunteu— què li han fet les putes i els seus fills al senyor Sistiaga? Quina necessitat tenia d’utilitzar-los com a insult? No pateixen elles prou menyspreu a causa de la seva condició? No pateixen prou ells a causa d’un estigma que els ha sobrevingut sense haver tingut cap responsabilitat en la seva adquisició?
Elles, les persones més oprimides i humiliades entre els oprimits i humiliats de la nostra societat, no pateixen prou? Les expressions puta i fill de puta són una mena d'insults que manifesten un gran menyspreu cap a aquelles dones que pel seu origen social humil o per ser naturals d’un país empobrit es veuen abocades a realitzar un treball que les degrada al màxim, per no parlar dels casos en què una dona es veu obligada a exercir el serveis sexuals en un estat d’absoluta esclavitud. Que s’esquitxi d’ignomínia els seus fills és encara més vergonyós!
Simpatitzo amb les putes —no ho interpreteu amb un sentit ambigu, si us plau—, tot el menyspreu que puc sentir envers els intel·lectuals prostituïts es converteix en empatia i solidaritat quan es tracta de les prostitutes sexuals.
Crec que el senyor Sistiaga —de manera especial com a personatge públic i de prestigi que és— hauria de mostrar més sensibilitat i vigilar el llenguatge que utilitza. Sobretot tenint en compte que en el context en el qual va utilitzar aquesta expressió no pot al·legar un lapsus provocat per l’espontaneïtat d’una improvisació o per un estat d’ànim alterat.
M’agradaria saber que, en quant es va assabentar d’aquest fet, la persona responsable de la Regidoria de Polítiques de Gènere i Usos del Temps de l’Ajuntament de Terrassa es va adreçar al senyor Sistiaga per advertir-li que resulta inadmissible la seva utilització d’un llenguatge sexista i discriminatori.
Però... i nosaltres? ¿No hem de lluitar per eradicar del nostre propi llenguatge aquestes expressions? ¿Podem creure en la necessitat d’un canvi social que alliberi i conservar alhora un llenguatge que envileix persones oprimides?
Jordi F. Fernández Figueras
(Publicat a Catalunya-Papers, 129, Barcelona-Palma de Mallorca, juny de 2011,
i a Terrassa Respon, desembre de 2011.)
i a Terrassa Respon, desembre de 2011.)
Gràcies per la teva reflexió, perquè intentare no se si ho aconsiguiré, que quan visqui, percebi en les meves carns i alma una injústicia, de no expressar aquestes dues paraules; fill, que d´alguna manera tots participen,sempre són fill o filla d´algú. i puta que es una paraula dura degradant però,qui s´he dedica té moltes raons, no sempre lliures. Però esta clar que son persones. Així que quan torni a presènciar, experimentar, sentir un atac , intentaré no expulsar aquest fill i aquesta puta que porto dins en el bon sentit, al conseller d´interior Felip Puig, en el sue desallotjament de places públiques ...
ResponderEliminarMira que como reportero yo admiraba a este Señor. Como persona deja mucho que desear.
ResponderEliminarComo prostituta me congratulo de que haya personas sensibles y reconozcan el uso de lenguaje que estigmatiza y denigra a un colectivo de mujeres que en general ya son víctimas de injusticias sociales.
Muchas gracias por este post.