PERDUT JA PER SEMPRE! (2011)



Juan Carlos Estudillo, «Entotsolar-se»



Plou a hora foscant sobre el bosc feréstec on no s’adverteix la traça de cap camí. Camino a cegues. No veig cap claredat llunyana que m’ofereixi recer i esperança. Sóc potser com un infant desemparat en la nit?

Caic. La terra és freda i llimossenca. No puc aixecar-me. Se m’entortolliguen matolls per tot el cos, m’immobilitza una foscor densa, pesant, impenetrable.

Hi va haver un temps, ja llunyà... Ara visc sol, soliu, solitari, en solitud, entotsolat!

Recordo el teu perfum aspre, l’olor acre de la teva passió impura, el teu cos lliscant sobre el meu, el teu cos agotzonat a l’aguait de la meva resposta... i la llum del desig al teu esguard.

Hi va haver un temps, ja llunyà, en què els nostres cossos s’unien, i ens unien en la mateixa ànsia simple de buidar-se dins la unitat perduda. Hi va haver un temps, ja llunyà, en què érem dues sangs ardents desitjoses de fondre's en una sola llera...

La unitat perduda! La nostra consciència animal enyorava un intuït verger de les delícies on no hi cabrien ni les paraules ni el bé ni el mal, on cada instant seria una eternitat...

Expulsat de la llum, convertit en despulla i malenconia, ara m’arrossego pel bosc  feréstec on un vent despietat va esborrar tots els camins.

Cec i desassenyat, camino sol, perdut ja per sempre!