El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


martes, 16 de octubre de 2012

HABITATGE: DRET SOCIAL O PRODUCTE MERCANTIL? (2012)







El dret a l'habitatge és un dret social àmpliament reconegut. Està inclòs en tractats internacionals com ara la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i la Carta Social Europea. També està reflectit a les legislacions dels països europeus, la majoria dels quals inclou el dret a l'habitatge en les seves constitucions —a l'article 47 de la Constitució espanyola, per exemple—, però la realitat és que els diferents estats eviten fer referències concretes sobre aquest compromís adquirit i ni especifiquen si una persona pot invocar el seu dret a un habitatge en cas de no poder obtenir-ne un amb els seus propis mitjans ni, encara menys, expliquen com podrien fer-ho.

En el cas concret del rudimentari i minvant Estat del Benestar assolit a Espanya, l’administració no ha considerat mai el dret a gaudir d’un habitatge digne des del punt de vista dels drets socials, sinó des d’un punt de vista economicista segons el qual pesava més el cantó de la balança corresponent al mercat immobiliari que el cantó que corresponia a la ciutadania.

Durant els darrers anys, aquest problema de l'accés a l'habitatge va empitjorar a causa del protagonisme del sector de la construcció en el desenvolupament econòmic a l’Estat. Possiblement per aquest motiu la política d’habitatge es va basar en bona part en la concessió de crèdits i subvencions a promotors i compradors, cosa molt convenient per als promotors que van fer uns bons negocis a redós dels diners públics, però que no va ajudar precisament les persones amb pocs recursos econòmics.

Una conseqüència d’aquesta situació n'és que es va afavorir la construcció d’habitatges per a la venda amb diners públics en detriment de la d’habitatges de lloguer. A més, l’any 1985 la ciutadania va veure com la dificultat d’assolir un habitatge s'agreujava encara més a causa d'un decret promulgat pel ministre socialista Miguel Boyer que eliminava la protecció als llogaters contemplada a la legislació franquista.

Vint anys després, el govern de Rodríguez Zapatero va proclamar uns canvis que feien concebre esperances en una nova d’orientació administrativa que afavorís una política social d’habitatge: la creació d’un Ministeri de l’Habitatge, segregant del Ministeri de Foment les funcions corresponents, i l’anunci de la voluntat de tornar a fomentar el lloguer d’habitatge. Com ja sabem, tots aquests bons desitjos no van acabar donant cap fruit apreciable i la crisi econòmica ha obstaculitzat encara més que abans la possibilitat d’assolir un habitatge digne.

En aquest moment, els problemes derivats d’una manca de programació o d’una planificació erràtica en la tasca de fer efectiu el dret a un habitatge digne tenen col·locada bona part de la població entre l’espasa i la paret. Potser el tant per cent de persones sense sostre —que viuen al carrer— o sense llar —que viuen en albergs— no és encara gaire significatiu, però cada vegada n’hi ha més que pateixen inseguretat en el seu lloc d’allotjament —per l’amenaça de desnonament, per haver de viure de forma inadequada en habitatges saturats de residents o sense condicions d’habitabilitat— o que —entre la nostra joventut— no poden independitzar-se per la conjunció de salaris miserables i preus de venda o lloguer inassequibles.

¿Quines polítiques d’habitatge ens podrien ajudar a sortir d’aquest cul-de-sac? Evidentment, un ventall ampli de mesures que contemplés el context i les necessitats dels diferents tipus de persones afectades: la creació de pisos tutelats per a persones sense sostre i d’ajuts públics per a persones que no puguin afrontar les despeses inicials d’un lloguer; la intervenció de l’administració pública per evitar els desnonaments mitjançant l’assessorament jurídic i les gestions de conciliació, així com la disposició d'habitatges de propietat pública per cedir-los en casos d'emergència; la proposició d’incentius als propietaris d’habitatges buits per a què els ofereixin en lloguer i la creació d’habitatges socials en règim de cessió d'ús de l’administració pública als residents; i, per acabar, l’aplicació estricta del reconeixement del dret a l’habitatge mitjançant la creació d’estructures administratives amb competències específiques i protocols àgils i concrets que permetin exigir la seva aplicació per via judicial.


No hay comentarios:

Publicar un comentario