INDEPENDENTISMES (2013)

No cal ser independentista per sentir cada vegada més un gran desig de trencar amb l’Estat Espanyol. Resulten insuportables tantes coses: una família reial a la qual només li ha faltat un retratista goyesc per emular els seus avantpassats; l’espectacle del govern esperpèntic del PP, una veritable parada de pallassos sinistres; l’escassa qualitat democràtica d’un parlament constituït per persones alienes a la voluntat popular, obedients a les consignes dels seus caps; una classe dirigent en què cada vegada impera més la mediocritat i la manca de criteri ideològic…

Però parlem de Catalunya, on no sembla que les coses vagin gaire millor, perquè mentre tota l’atenció l’acapara l’enfrontament entre secessionistes i unionistes —amb espectacles molt distrets tipus El bueno, el feo y el malo com el que protagonitzen Mas, Junqueras i Duran Lleida, o culebrots com La Camarga—, patim l’espoli dels serveis públics essencials i una retallada general de drets laborals i salaris i pensions.

La veritat, no sé si CiU ho ha fet tot molt bé i acabarà sortint-se amb la seva... o si tot se’ls ha escapat de les mans i no tenen ni idea de com acabarà petant. I és que, per no saber, ningú sap si CiU vol realment la independència, potser ni ells mateixos, perquè l’única cosa que tenen clara és la seva voluntat d’aplicar la doctrina neoliberal a costa de destruir el benestar social i la qualitat de vida de les classes populars.

A tot això... algun dia hi haurà independència? Que el carrer estigui ple de manifestacions multitudinàries a favor, no té per què garantir res. Tot aquest fervor pot esvair-se al primer entrebanc. Sóc dels que vam viure l’any 1977 la Barcelona del míting de la CNT a Montjuïc, amb 150.000 assistents, i les Jornades Llibertàries Internacionals, amb 600.000 participants, i sé perfectament què quedava de tota aquella efervescència tan sols dos anys després. Els entusiasmes són volàtils i en el moment actual, caracteritzat per l’individualisme exacerbat, la manca de compromís afectiu i la fragilitat dels vincles humans, aquesta volatilitat resulta encara més accentuada.

Potser per això, tot i que l’independentisme obeeix a arguments històrics i culturals, últimament hi ha qui el defensa partint de motius de racionalitat econòmica. La butxaca és de les poques coses que encara fidelitza en aquesta època postmoderna... sempre que no hi hagi un altre que pagui millor, clar.

En fi, tornant a l’inici, crec que, de tota manera, l’independentisme anirà fent camí sense necessitat de grans arguments, l’estultícia i la inèpcia dels polítics espanyols ho garanteix.

I mentre anem avançant —cap a vés a saber on—, caldrà tenir però els ulls ben oberts. Compte amb la possibilitat del naixement de tendències politiques identitàries del tipus «esquerrans al treball i dretans als valors», com la que a França protagonitza el moviment E&R (Égalité et Réconciliation), desenvolupat sota la influència intel·lectual d’Alain de Benoist. Unes declaracions que molt educadament freguen la xenofòbia per part d’un antic membre de l’esquerra independentista, candidat a l’alcaldia de Terrassa l’any 2011, ens indiquen —per si ho havíem oblidat— cap on poden derivar alguns nacionalistes: «Sabem a hores d’ara que la immigració és majoritàriament motivada per ambicions materials de no-estricta necessitat, podríem dir-ne, més que cap altra cosa. Poden ser i són més pobres, però això no és motiu per emigrar. Es pot ser pobre i viure dignament. I quedar-te al teu país...». Recorda molt l’inici d’un vell, trist i conegut discurs, oi?

Per concloure, vull rememorar una imatge que em va colpir, la del senyor Enric Mata, antic president d’Unnim —acusat de malversació de fons públics, estafa i comportament fraudulent, i beneficiari d’una pensió de quatre milions d’euros—, participant a un assaig de la Via Catalana cap a la Independència a Matadepera el passat 11 de setembre. Ja veia jo que no era la meva via, m’alegro d’haver estat amb els que encerclaven La Caixa i tenen clar qui és l’enemic. Ja ho he dit abans, cal tenir els ulls ben oberts.

Publicat a Catalunya-Papers,  novembre de 2013.
Refusada la publicació a Diari de Terrassa