El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


sábado, 28 de febrero de 2015

FORTES DESCÀRREGUES D'EMOCIÓ I HARMONIA A TERRASSA (2015)



Fortes descàrregues d'una alta concentració emocional i harmònica a Terrassa, sí, durant l'espectacle Por amar a l'arte / Per estimar l'art d'Amancio Prada i Maria del Mar Bonet que la nostra ciutat va tenir l'honor d'acollir el divendres 27 de febrer.

Poques vegades es té l'oportunitat de veure junts compartint un escenari dos artistes de la paraula i la música de la qualitat d'aquests veterans i per això sobta que la platea no estigués plena a vessar, però en fi, podem pensar que amb la crisi econòmica la gent troba fàcil —especialment els més joves— assumir la despesa que suposa assistir a un esdeveniment d'aquesta mena.

Després de preguntar-se com era que fos la seva primera actuació a Terrassa, va començar el recital el lleonès Amancio Prada, sol sobre l'escenari, amb la guitarra, oferint les seves creacions que, com sorgides del corn de l'abundància de la cançó lírica, anava barrejant amb comentaris —frescos i plens de bon humor, sensibilitat i una saviesa simple i directa— que les contextualitzaven o que, contràriament, vagarejaven per temes com la bellesa del paisatge i la seva destrucció o la riquesa de la vida pobre, però honesta, dels llauradors, com va ser la dels seus pares.

En primer lloc va oferir, amb la seva veu sempre diàfana, una de les seves adaptacions del francès Leo Ferré, «La memoria y el mar», a qui va assenyalar com un dels seus mestres, juntament amb George Brassens, Jacques Brel i Paco Ibáñez. A continuació, composicions pròpies i de poetes com García Lorca, García Calvo i Sánchez Ferlosio: «Vida e morte», «Canción de amor n. 2», «Hoy no me levanto yo», «Salutación elegíaca a Rosalía de Castro»... i «Libre te quiero», una de les seves interpretacions de referència, amb què va donar per acabada la seva intervenció individual.

A continuació, es va referir a si mateix com un equivalent de sant Joan Baptista per donar la benvinguda a Maria del Mar Bonet. Junts van interpretar «Campanas de Bastabales» de Rosalía de Castro i el lleonès es va acomiadar provisionalment del públic fins a la tercera part del recital, en la qual tots dos tornarien a compartir escenari.

Maria del Mar Bonet, acompanyada per Dani Espasa a l'acordió i el piano, excel·lent, va oferir les seves interpretacions de poemes d'autors com Estellés, Dionís de Portugal, Miquel Ferrà i Costa i Llobera:  «Les illes», «Dansa d'Amor», «Cançó de na Ruixa-mantells», «Lo pi de Formentor», «Jardí tancat»... Va acabar la seva actuació —magnífica, encara que amb un vibrato, tot i que característic de la cançó d'arrel tradicional mediterrània, potser excessiu en algunes ocasions— oferint «L'àguila negra» de la francesa Barbara.

L'última part de l'espectacle, amb tots dos intèrprets de nou junts, va començar amb «Negra sombra», el conegut poema de Rosalía de Castro, i «Caravel de caraveles», variant d'una cançó popular gallega. Aquests van ser, potser, els moments de major intensitat de tot el recital, a frec d'assolir la cançó somiada de que, com a objectiu de tota una vida, havia parlat Prada al començament del recital.


Amb «Adiós ríos, adiós fontes» de Rosalia de Castro i «Què volen aquesta gent?» de Lluís Serrahima, els dos grans intèrprets van posar punt final a un recital que va il·luminar la nit terrassenca i engrandir l'alè vital dels afortunats assistents.


Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Malarrassa

No hay comentarios:

Publicar un comentario