MARK PULIDO, ARTISTA I TERAPEUTA
Mark Pulido és un artista polifacètic i un creador de
noves teràpies nascut a Terrassa l'any 1982. El 29 de març de 2002 va patir un
greu accident de trànsit després del qual ja res va tornar a ser igual a la
seva vida...
—Podria
dir-se que has nascut dues vegades? Ja t'ho han preguntat algun cop, oi? Ens
podries explicar la teva experiència?
—Sí, es pot dir que he nascut dues vegades. Dos dies
abans del meu vintè aniversari, després de l'accident, em vaig despertar a
l'hospital i vaig saber que tenia una hemorràgia a l'estómac, que no es podia
intervenir, que podia dessagnar-me fins a morir. També que era possible que
perdés la mobilitat d’un braç... En fi, que no quedava clar si viuria o no, ni si
patiria seqüeles greus o si me'n sortiria més o menys ben parat.
Jo era conscient de tot això a mitges i em debatia entre
dues sensacions contradictòries. D'una banda, patia, recordava què havia passat
i em preguntava si la meva companya estava viva; i no em podia moure, el meu
cos no m'obeïa, no sabia si m'havia quedat paraplègic. De l'altra, gairebé
alhora, recordava la sensació d'una pau enorme, una sensació d'amor que em
fusionava amb una font d'energia universal... les mateixes sensacions que
explica tota la gent que ha tingut una experiència post mortem. Si has vist el túnel, si has gaudit d'aquesta sensació,
quan tornes entens que estar viu implica més sofriment que estar mort. Llavors es pensa: «Si el que he sentit abans
de tornar és la mort, la veritat és que no s'hi està gens malament».
A mesura que m'anava recuperant, em venien al cap unes
preguntes: «Quin sentit té la vida? Què he fet amb la meva vida fins ara? Cap on he d'orientar la meva nova vida?». Quan
ets conscient que la fortuna t'ha atorgat una segona oportunitat, hi ha veritablement
un abans i un després. Els interessos canvien i la profunditat amb què vius la
teva vida és diferent.
—Aquesta
descoberta de l'espiritualitat et va portar en primer lloc a la pintura i la
fotografia... Però això ja ho feies abans perquè estaves estudiant Belles Arts,
oi?
—Tot just estava començant Belles Arts. Els cinc anys de
carrera em van servir per concretar un diàleg amb mi mateix. Vaig pintar
paisatges del cosmos, i paisatges interns, però que alhora eren aproximacions a
la força que ho regeix tot. Vaig començar a treballar sobre la mort, em vaig fer
enterrar viu, vaig fer treballs de recerca sobre el naixement, el temps, la
mort.
—A
Amics de les Arts, en una exposició de Terrassa Acció Creativa, vas presentar un
quadre blau que va impressionar molta gent, era un paisatge còsmic, i, més
endavant, per a una exposició del Laboratori Creatiu vas realitzar una
instal·lació funerària, amb una tomba i un vídeo d'un teu enterrament...
—Aquest va ser el meu últim treball sobre la mort, quatre
anys després de l'accident, a la mateixa hora i al mateix dia i mes, em vaig
fer enterrar durant quatre hores, les mateixes que va durar el coma. Va ser alhora
un ritual xamànic i un body art experimental. La instal·lació n'era un
testimoni.
—I
com vas arribar a l'art sonor i a les teràpies a través del so?
—Com a regal del meu vintè aniversari, la meva germana
m'havia comprat un didjeridú, un instrument que
els aborígens australians utilitzen per comunicar-se amb els esperits... Vaig
començar a tocar-lo com a forma de rehabilitació després d'haver-me trencat les
costelles i tenir un pulmó foradat... i en un mes la regeneració va ser
espectacular. Em vaig adonar que no era un fet casual, l'instrument tenia a
veure-hi.
Llavors em vaig començar a interessar pels instruments de
noves sonoritats, amb vibracions i
harmònics. Amb aquesta dèria, al cap d'un temps, vaig anar a Suïssa per conèixer
els creadors del hang, un instrument de percussió melòdica. Quan vaig començar
a tocar-lo, els professors de Belles Arts em van dir que la meva música sonava com
els meus paisatges còsmics.
Més endavant, durant un viatge a l'Índia i després de set
dies de meditació en absolut silenci, vaig escoltar per primera vegada unes
biles i vaig descobrir-hi el so del cosmos. Crec que els instruments musicals
no són només instruments, sinó que també són objectes màgics, sempre.
—Què
són les biles? I com és que vas trobar-les a l'Índia si són d'origen rus?
—L'inventor, Alexander
Zhikarev, havia començat
estudiant com es construeixen les campanes tradicionals, després en va
complicar la forma per millorar-ne les seves qualitats sonores i, finalment, i al
contrari, va simplificar-la fins arribar a unes proporcions àuriques, que
permeten que algunes biles tinguin un so que pot durar cinc minuts mentre que
el d'una campana tradicional dura uns segons. Cada una, en si mateixa, és un
instrument independent que emet cinc notes alhora i produeix cinc tipus
diferents de vibracions que s'entrellacen entre si. Imagineu-vos les possibilitats
sonores del conjunt!
Quan vaig descobrir l'instrument —perquè Zhikarev havia regalat un joc a
una comunitat espiritual de l'Índia—, vaig contactar amb el creador i el vaig convèncer de venir a Terrassa perquè
m'ajudés a construir un joc sencer.
Ara mateix hi han tres grans jocs al món: un, en aquella comunitat
espiritual, a l'Índia; un l'altre, el que té ell, Zhikarev; i el tercer, el meu, que s'ha convertit en el més gran
de tots, tinc unes 70 biles fetes amb una aleació de diversos metalls, les
proporcions de la qual són una fórmula secreta del fabricant, juntament amb el
mètode d'afinació.
—Com afecten el cervell les ones del so
emeses per les biles?
—Les biles són campanes planes, però són més que
campanes, tenen altres propietats.
El fet que el so de les biles sigui tan perllongat i produeixi un
ventall d'harmònics entrellaçats crea un efecte de freqüències de batecs binaurals
que equilibra els hemisferis i activa les parts del cervell on es poden produir
desbloquejos d’emocions i alliberacions del subconscient i de l'inconscient.
Per això, a més de per interpretar música, es poden usar amb fins terapèutics.
—Com fas arribar aquest efecte
terapèutic a la gent?
—Aquest projecte va començar amb un somni repetitiu: havia
de construir un artefacte que fos alhora un instrument sonor i una eina terapèutica.
Una vegada aconseguit un primer pas, el joc de biles, em vaig adonar que això
podria arribar a molta més gent si l'utilitzava en concerts. De seguida, vaig
acompanyar-lo de video-projeccions i video-mapping,
per a les persones a qui costa tancar els ulls i concentrar-se... Vaig començar a fer-los en esglésies per les
acústiques i els sostres alts, però també en altres llocs com la sala d'actes
d'Amics de les Arts —el meu primer concert, el 2011— i en les coves de Collbató.
Paral·lelament a aquests concerts també faig teràpies
individuals per a persones que desitgin una experiència més intensa. Tot
problema espiritual, psíquic o psicosomàtic comença en algun punt energètic: a
l'úter matern, al moment de néixer, en l'àmbit del subconscient col·lectiu... Treballo
amb les vibracions fins arribar en
aquest punt, i així es pot reprogramar la
memòria emocional, però hi ha altres elements interactuant: una llum especial que
estimula la creació de fosfens al còrtex cerebral, una piràmide de tres metres
d'aresta perquè la persona a qui s'aplica la teràpia reposi en la seva àrea central,
una llitera situada dins la piràmide que és en realitat un monocordi de 64
cordes afinades en un mateix to...
—El teu projecte l'anomenes Khyma i dius que tot just es
troba en una fase primerenca; pel que sembla, encara caldrà aportar-li molts
més elements lluminosos, sonors, espacials...
—Vaig posar-li aquest nom perquè vol dir ona de vibració
en grec. Khyma està perseguint la culminació d'aquells somnis que vaig tenir i
que potser podré complir del tot abans que arribi al final de la meva vida. Haig
de trobar una altra manera de col·locar les biles al voltant del cos per
millorar-ne el funcionament. També estic desenvolupant nous sons amb unes
freqüències que són com uns vòrtex a través d’un nou instrument descobert
aquest any pel mateix inventor de les biles,
i fent recerques, relacionades amb el so del cant de les balenes i els
dofins, amb el waterphone, un instrument que es fa servir per a bandes sonores de
pelis de ciència-ficció, i també combino altres efectes sonors de la
naturalesa. Em queda molta feina per fer.
—Ets el pioner i l'únic conreador
d'aquest art màgic? Com has anat aprenent les seves propietats? Per intuïció,
per tempteig?
Al principi vaig començar molt intuïtiu, després, gràcies a una terapeuta
nord-americana, vaig descobrir una tècnica relacionada amb l'ona cerebral theta
que permet connectar amb zones bloquejades de la memòria. Amb aquesta tècnica, començo les teràpies
individuals sense so, fins a trobar on està l'arrel del desequilibri i després
passo a treballar amb les biles i els elements lluminosos i espacials de manera
molt més efectiva.
Som pocs els que treballem per aquestes vies. A Sant
Petersburg, per exemple, hi ha un home que treballa amb biles, però en aquest
cas per conduir la gent a la mort, els ajuda a morir alliberats d'angoixes, en
pau.
Jo estic desenvolupant quelcom que ningú ha desenvolupat
encara, sí que bec una mica de la teràpia de so, de la teràpia vibracional,
però crec que estic obrint un camí nou tant a nivell terapèutic com artístic.
Eli RodGüell
Jordi F. Fernández
Publicat a Malarrassa, n. 18, juliol de 2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario