Natalia Colors. D'esquerra a dreta: Víctor Monzó, Mario Monzó i Xavi Miranda |
Natalia Colors,
productora de curtmetratges sense ànim de lucre
productora de curtmetratges sense ànim de lucre
Mario Monzó i el seu cosí, Víctor Monzó, ambdós estudiants de cinema a
l’ESCAC, junt amb Xavi Miranda, estudiant de Disseny —a qui van conèixer cap al
2009, quan cursaven el primer curs de Batxillerat junts, ara fa quatre anys—,
són els promotors de Natalia Colors, una productora amateur de curtmetratges creada
ara fa un any i que deu el seu nom al personatge Natàlia Colometa de La Plaça del Diamant.
Malarrassa: Quin és el punt de
partida de Natalia Colors?
Mario Monzó: Tot va començar a la classe de Cultura
Visual a Batxillerat, on vam aprendre a treballar la llum i els plans i, a
poc a poc, vam agafar gust a fer curts. Vam
seguir fent curtmetratges fins que ens vam formalitzar
amb un nom i un compte al Youtube per penjar les nostres produccions.
MLRS: Quin volum de curts heu produït fins avui?
Xavi Miranda: En total hem fet uns vint curtmetratges,
però que n’estiguem realment orgullosos només cinc o sis. Al principi teníem
idees molt més espontànies i arriscades que no pas les d’ara, marcades pels
treballs de l’ESCAC.
MLRS: Quins són els vostres rols dins de Natalia Colors?
MM: L’autoria es divideix en curts que fem per a l’ESCAC o
per l’amor a l’art. D'aquests últims, que són 100% Natalia Colors, normalment jo
n'escric els guions i dirigeixo, i el Víctor assumeix el muntatge, tot i que,
de vegades, també escriu i dirigeix. I el Xavi és el productor.
XM: El productor fa possible que el curt es pugui crear i que
sigui una realitat.
MLRS: Quin és el
vostre futur immediat lligat a Natalia Colors?
MM: En primer lloc, acabar d’estudiar
cinema a l’ESCAC, i, després, anar fent coses més ambicioses, que impliquin més
sacrifici i dedicació. Tenim al cap un llargmetratge d’una hora i mitja, tot i
que encara està molt verd. També ens agradaria molt fer una web-sèrie de
capítols d'entre 10 i 15 minuts.
MLRS: Quin és el gènere cinematogràfic que
defineix Natalia Colors?
XM: Anem tocant gèneres una mica per
casualitat i per apetència pròpia. Hem fet westerns, terror, comèdia i
romàntiques.
MM: Sigui quin sigui el gènere, el que
vull és arribar a emocionar. En el cas del terror, si aconsegueixes espantar,
ja transmets una emoció que no és fàcil. En el gènere de terror, com que es
tracta d'una emoció tan sensorial i tan subjectiva, vam experimentar amb el
rodatge d’un curt de footage amb
l’iPhone, i amb música electrònica.
MLRS: Està Natalia Colors en contacte amb la
realitat?
XM: Ens agrada més ser escapistes, poder
oferir una alternativa a la realitat.
MM: Mai em plantejo parlar de l’atur, de
l’amor o la injustícia, sinó que són temes que al final van sorgint sense que me
n'adoni. Les idees no m'arriben en forma de tesi, sinó imaginant uns
personatges o quan capto una imatge.
MLRS: Té Natàlia Colors un futur professional?
MM: No ho sé, però el que sí sé és que vam
començar fent un curt a l’Escola Pia i vam guanyar un premi. Això ens va
motivar a fer-ne un altre rere un altre i, al cap d’un any, ja estem projectant
els nostres curts a Terrassa, al Cinema Catalunya i als Amics de les Arts, i a
Sabadell i a Ullastrell. M’agradaria seguir amb el projecte de Natalia Colors
fins al final, fent pel·lícules i curts, o el que sigui, tot i que,
personalment, m’agradaria més viure de fer curts i com a guionista i director.
MLRS: Com veieu el
panorama cinematogràfic actual?
XM: Avui en dia, les pel·lícules que tenen
més èxit són les més innovadores. Un exemple és Her que, tot i que tracta d'un tema romàntic, ho fa com mai s’havia
enfocat fins ara, amb una visió futurista, i crec que per això li dóna un plus
especial.
MM: El futur és l’híbrid entre el
comercial i l’experimental. Ara mateix s’està produint molt audiovisual
(anuncis, videoclips, pelis, sèries) amb aportacions que després van a parar
totes al mateix riu. De tot això en fas un còctel i en sorgeixen les
pel·lícules d’ara, les més modernes, on la càmera es mou molt o el desenfoc és
molt evident. Tot i això, crec que el futur són les sèries de televisió i per
internet.
MLRS: Quins són
els vostres referents cinematogràfics?
MM: Personalment, m’interessen les
històries narratives, però no em caso amb ningú. Peli que veo, peli que quiero hacer. Tinc només 20 anys i vull
intentar experimentar amb tot. Crec que és meritós que una pel·lícula
s’entengui, encara que sigui complexa, i això t’ho permet aconseguir
l’experiència.
Víctor Monzó: El meu referent màxim és Charles Chaplin.
Les seves pel·lícules perduren en el temps i el seu missatge serveix a les
generacions posteriors. Com ell, m’agradaria ser capaç de transmetre com veig
el món i els meus sentiments i, a partir d’aquí, des d’un cinema de caràcter industrial,
aconseguir que agradi a tot tipus de públic, que faci riure i que, al mateix
temps, emocioni.
MLRS: Com va ser
l’experiència de rodar el curt guanyador del concurs EgaREC?
MM: Mai havíem fet un curt en què ens imposessin
la idea; o sigui, unes bases a partir de les quals havíem de treballar per fer
el curt, en aquest cas, la Terrassa Modernista. Aleshores vam agafar aquestes
idees i les vam portar al nostre terreny. Vam acabar fent un curt sobre Joan
Duch ambientat a l’època modernista del 1920 perquè va coincidir amb la
finalització del meu treball de recerca, que es basava en aquest artista.
MLRS: Què oferiu
amb la vostra proposta «To the wonder cinema club»?
MM: És una iniciativa molt interessant
perquè no es tracta només de projectar, sinó també d’explicar. En la primera
sessió, tres dels quatre curts eren de companys i amics de l’ESCAC i nostres, amb
històries força interessants, però poder presentar-los i comentar-los va fer
l'experiència encara més engrescadora.
MLRS: Com us veieu
d’aquí a deu anys?
VM: Crec que sé com no vull veure’m d’aquí
a deu anys. De fet, vull veure’m igual que ara i no canviar.
XM: [Riu] Jo em veig amb barba i feliç.
MM: Sense haver perdut el sentit de
l’humor.
Eli RodGüell & Jordi F. Fernández
Publicada a Malarrassa, n. 1, gener de 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario