Rat Soriano, artista i mestra entusiasta
Rat
Soriano (1971) és una artista plàstica terrassenca que també desenvolupa una
activitat pedagògica adreçada a fomentar l'aprenentatge creatiu de les arts
plàstiques entre els infants.
—Per què
no comencem parlant de la teva família, del teu barri, de la teva relació amb
la nostra ciutat... Sempre has viscut a la Maurina?
—El meu pare prové d'Albacete i la meva
mare, de Bell-lloc d'Urgell, però van arribar a Terrassa d'infants. Jo, de
petita, vivia a l'altra punta de Terrassa, al carrer Girona, a Sant Pere Nord.
No he tingut mai relació amb cap associació de veïns, la veritat, però quan el
meu fill era petit vaig estar molt embolicada amb les activitats de l'Ampa de
la seva escola i també amb la gent que es dedicava a l'alfabetització de les
dones marroquines.
—A
quina escola vas anar i quins estudis vas fer?
—Dels quatre als disset anys vaig anar a
Mare de Déu del Carme, però no vaig arribar a fer el Cou. Del batxillerat
vaig passar a l'Escola Municipal d'Art, el meu somni era ser dissenyadora
d'interiors, però tampoc vaig acabar, per desavinences amb un professor, precisament
d'interiorisme.
—I, abans
de dedicar-te a l'ensenyament de les arts plàstiques, en què vas treballar?
—De joveneta vaig començar a treballar a
la pastisseria d'on el meu pare era l'encarregat. Despatxava, però al meu pare
no li agradava que treballés a l'obrador com jo volia. Coses del masclisme...
al forn hi feia molta calor i la gent que hi treballava anava lleugera de roba.
Després de deixar l'Escola d'Art, vaig estudiar Administració i vaig treballar uns
quants anys en una gestoria i en una petita empresa, fins que va tancar. Després
d'això vaig parlar amb el meu marit i vam decidir que em dediqués a fer allò que
em venia de gust, l'art plàstic...
—D'on
et ve l'interès per l'art?
—El meu pare era un home molt creatiu,
la pastisseria afavoria el conreu d'aquest aspecte. Feia unes mones de Pasqua
molt treballades, era un perfeccionista. Veure'l treballar era un plaer. A més,
a primària, vaig tenir una professora de plàstica magnífica, la Lourdes,
intel·ligent, culta, motivadora... I a batxillerat el meu tutor va ser el Miquel
Barneda, que tenia vocació artística i que em va donar molt suport.
—Quan
comences a fer obra plàstica seriosament, o sia, amb l'objectiu de treballar
amb mètode i de manera sistemàtica, i d'exposar?
—Cap al 1995 vaig començar a freqüentar
al taller del Suri, que ja el coneixia dels tallers que ens va fer als
carmelitans. Ens donava una gran llibertat, però també era molt exigent amb els
resultats i et feia repetir i repetir la feina fins que assolies l'objectiu amb
èxit. Després vaig entrar al GRID, el Grup de Recerques, Investigació i
Divulgació de l'Art, que era un veritable grup, cada un teníem el nostre estil
i potser objectius diferents, però no hi havia egoisme ni individualisme,
realment érem un col·lectiu.
—Com a
pintora, quin era el teu referent?
—En aquell moment cap, anava explorant.
Més endavant em va agradar moltíssim el mexicà Diego Rivera. Però és que, com
que mai m'ha atret gaire la pintura figurativa, més que per un artista model
sempre m'he sentit influenciada pels procediments de l'informalisme matèric,
però sense dependència d'un mestre concret.
—I ara
cap on vas?
—Ara mateix, la pintura se'm queda curta
per comunicar allò que vull dir. A la meva última exposició alternava la
pintura amb la instal·lació, que és un gènere que m'està interessant cada
vegada més, sobretot quan és del tipus en què la gent pot intervenir, per això
i des de fa un parell d'anys m'estic plantejant anar cap a la performance...
—Una
pregunta impertinent, què feu els pintors amb les vostres obres? Ja teniu prou
espai per guarda-les?
—Mira, l'estiu passat jo no cabia a casa
i vaig anunciar a Facebook que posava a la venda tota la meva obra a un preu
molt raonable, tret de cinc o sis obres que m'estimo molt, i que les que no es
venguessin em veuria obligada a destruir-les. Per cert, que va haver-hi qui em va
preguntar que a quin contenidor les llençaria, per anar-les a buscar. Caram, no
podien pensar que, a banda del temps que hi he esmerçat, m'he gastat uns diners
en material i lloguers de sales d'exposicions; no es tractava de fer-me rica, només
volia recuperar aquestes despeses. No tenim una cultura que valori el consum de
la cultura...
—Potser
les arts plàstiques no són rebudes ara a casa nostra de la mateixa manera que
ho eren fa cinquanta anys, es troba a faltar entusiasme, ningú s'exalta
discutint sobre diferents tendències com passava llavors, no hi ha polèmiques,
i si existeixen no arriben a fer-se de domini públic. Artistes d'altres
disciplines han desplaçat els plàstics en l'interès de la gent...
—Potser alguns artistes plàstics s'ho han
cregut massa això de ser artistes. Els manca connectar amb la gent.
—Recordo,
per exemple, que fa uns anys un que era llicenciat en Belles Arts criticava l'exposició
d'un autodidacta amb l'argument que «aquest segur que ni sap qui era Puvis de Chavannes»,
com si el valor estètic d'una obra plàstica depengués dels estudis de l'autor,
no d'allò que comunica. Però... parlem d'una altra mena de valor, es pot viure
de la pintura?
—És impossible per a la majoria. Ja no
parlo de viure'n, simplement de rebre una mínima compensació. Que quedi clar
que tothom és molt lliure de gastar-se els diners en el que vulgui, però hi ha
gent que no volen gastar-se quaranta euros en un quadre que els agrada perquè
ho troben car i en canvi se'ls gasten en un sopar. No
parlo d’un sopar de celebració, però sí d'un sopar de dissabte, que és cosa d'una
nit. En canvi una obra és per a tota la vida.
—Quins
nous projectes tens? M'han dit que t'has posat a estudiar. És que a hores d'ara
vols un títol?
—Disseny i creació i digital. És un grau
que fomenta molt la creativitat, però també la reflexió. Tots els treballs que
has d'entregar has d'acompanyar-los d'un informe detallat sobre el seu procés
de creació, una memòria de treball que pot ocupar més temps i ser més complexa
que el treball en si mateix.
I, sí, vull un títol, però no et pensis
que idealitzo el fet de tenir un títol universitari, conec alguna persona que
el té i fa pena el poc nivell que han assolit. Sobretot estudio perquè vull
millorar, vull progressar en aspectes sobre els que encara no tinc prou domini...
Fins i tot no sé si acabaré traient-me el títol, estudio perquè m'agrada i de
moment faré les assignatures que em motiven i que em facin millorar com a
creativa, no m'ho plantejo com una opció professional.
—Parlem
d'un aspecte de la teva trajectòria que se't valora molt i que ja he esmentat
al començament de la nostra conversa: la teva activitat pedagògica. Com va
començar tot?
—Com moltes coses a la vida va ser per
casualitat. Una professora de l'escola del meu fill em va demanar un dia si
podia parlar als seus alumnes de cicle superior de primària de l'obra de Tàpies
i l'art matèric. Doncs la cosa va ser tan satisfactòria per a tots que de ser
una activitat d'un dia es va convertir en un taller que va ocupar totes les
classes de plàstica durant un trimestre. El que va agradar tant als alumnes com
al professorat —i això s'ha mantingut en tots els cursos que he fet
posteriorment, sobre Chillida, Barceló i altres— és que l'objectiu del taller
no consistia a imitar a Tàpies, sinó a conèixer els seus conceptes i practicar
les seves tècniques perquè després els alumnes facin unes obres que no siguin
mimètiques.
—Quin
experiència o formació prèvies tenies?
—Cap. Ha, ha, ha! Cal dir que el meu
marit, que és professor universitari, em va ajudar molt a programar, preparar
fitxes... a organitzar-me, vaja, però el plantejament era totalment meu, ni
tenia cap model ni coneixia altres experiències. La fama del meu taller es va
escampar ràpid i al curs següent el PAME, el Patronat Municipal d'Educació, el
va incloure en el seu programa d'activitats i els segueixen oferint fins al
present.
—I la
teva tasca a les escoles bressol?
—Quan portava tres anys d'activitat, cap
al 2009, Coloraines, La Casona i Vallparadís van demanar un taller d'art
contemporani per a infants de dos i tres anys i el PAME em va recomanar.
Cada curs presento un projecte nou,
dedicat a algun artista o alguna artista contemporània diferent, amb els seus
conceptes i tècniques específiques, i l'apliquem conjuntament, d'una manera
molt transversal i també amb tota la retroalimentació que calgui.
—També
has portat fins el curs passat el Taller dels Amics Menuts a Amics de les Arts
i Joventuts Musicals...
—Sí, quan la Teresa Jordà Vitó va
plegar, jo era vocal d'Arts Plàstiques a la junta de l'entitat i l'Ernest
Castañé, el president que teníem llavors, em va proposar substituir-la. Com a
tots els altres tallers, sempre tenia la programació completa i sencera abans
de començar el curs, i feia un projecte diferent cada any, amb un nou tema i
procurant treballar noves tècniques, i cercava altres artistes perquè els
alumnes coneguessin la seva obra i la manera de treballar o personatges que
dominessin el tema a tractar. Per exemple, quan el tema va ser la volta al món,
vaig buscar diverses persones per parlar dels seus països d'origen: Brasil,
Mèxic, Suïssa...
—T'agrada
fer classes, es nota.
—M'agrada moltíssim. Jo m'ho vaig passar
molt bé fent plàstica quan anava als carmelitans. Aquest és el meu objectiu,
que desenvolupant la seva creativitat els meus alumnes s'ho passin tan bé com
jo m'ho passava i, si és possible, que jo aconsegueixi millorar la bona feina
que van fer els meus mestres.
Jordi F.
Entrevista publicada a Malarrassa, gener de 2017
Interesante...
ResponderEliminar