El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


domingo, 26 de febrero de 2012

JACK LONDON, CREADOR DE MITES I ESCRIPTOR DE LLEGENDA - V (2011)


Jack London


Escriptor, periodista i personatge popular

L’estiu de 1898 ja havia tornat a Oakland on mentrestant John s’havia mort. La crisi econòmica remetia. El president Theodore Roosevelt havia redescobert que el colonialisme i les guerres contra els estat dèbils podien ser molt  beneficiosos per a l’economia capitalista.
Allà, mentre feia una infinitat de petits treballs i preparava unes oposicions per a correus, Jack s’entossudia a passar les nits escrivint relats amb la simple esperança de publicar-los en alguna revista i guanyar així alguns dòlars amb què millorar l’economia familiar. Potser per primera i última vegada a la seva vida, la seva mare, Flora, el va influir positivament tot animant-lo a no desistir en la tenacitat que el va dur a publicar una cinquantena de llibres entre novel·les, reportatges, reculls de contes i assajos.
Després de moltes decepcions, quan segons el seu propi testimoni la idea del suïcidi li ballava pel cap, el 1899, va rebre simultàniament una resposta positiva de dues conegudes revistes, Overland Monthly, la en una altra època famosa publicació en la qual havien iniciat les seves carreres literàries Bret Harte i Mark Twain, i Black Cat Magazine, una publicació per a joves. Durant aquell mateix any va vendre uns quants contes, articles i poemes a diverses revistes i va començar a pensar seriosament a buscar un editor per a un llibre de narracions i a dirigir-se a revistes de difusió més gran. Va aconseguir tots dos objectius el 1900, quan un dels seus relats sobre la vida al Klondike va aparèixer el número de gener d’Atlantic Monthly, la revista literària nord-americana més prestigiosa d’aquell moment, i a l’abril una editorial de Boston li va publicar el seu primer llibre, Son of the Wolf, una recopilació de relats.
Només tenia vint-i-quatre anys i estava a un pas de convertir-se en el més famós dels escriptors nord-americans del seu temps, i tot i així la riquesa d’experiències de la seva vida havia estat tan gran i tan enorme la seva ànsia desmesurada per adquirir notorietat que li semblava com si estigués aconseguint el seu objectiu molt tard, després d’una vida sencera de lluita.
La seva vida a partir d’aquest moment va anar perdent progressivament la pàtina aventurera que l’havia adornat fins aleshores, si és que aquesta pàtina no va ser en part fruit de les exageracions interessades de London mateix, però no va deixar de ser sempre una mica més dramàtica i atzarosa que la de la majoria dels escriptors.
En l’aspecte sentimental, si és que la seva relació amorosa amb les dones va merèixer aquest qualificatiu en algun moment, cal destacar la ruptura el gener de 1900 amb el seu amor romàntic durant força anys, Mabel Applegarth, una noia de bona família de liberals progressistes, i la seva unió precipitada el 7 d’abril de 1900 amb Bess Maddern, una professora que creia adequada per engendrar una nissaga que s’havia d’iniciar amb «set robustos fills saxons i set filles formoses», però també una útil correctora d’estil.
El 1901 es va desplaçar a Anglaterra amb la intenció d’embarcar-se cap a Sud-àfrica, contractat per una agència de premsa per cobrir com a periodista la guerra d’agressió britànica contra els bòers. Possiblement el periodisme com a corresponsal de guerra no l’interessava gaire, però va trobar que era un bon mitjà per popularitzar el seu nom.
Durant el seu pas per Londres li van rescindir el contracte i ja no es va embarcar, però va aprofitar l’oportunitat per residir d’incògnit a l’East End londinenc. Aquesta estada va ser una experiència estremidora, ja que al cor del Gran Imperi Britànic, en el centre econòmic del món, va conèixer una misèria com no n’havia vist mai cap així als ambients més pobres dels Estats Units. Les seves vivències van quedar concretades en un llibre, The People of the Abyss, redactat com un reportatge sociològic, en què va plasmar el seu testimoni esglaiador sobre la misèria material i la degradació humana.
El 1903 va redactar i publicar The Call of the Wild, una novel·la que és la seva obra més popular i l’única elogiada unànimement, tant pel públic com per la crítica, de totes les que va escriure. Més enllà de les emocionants peripècies del seu protagonista, un gos salvatge anomenat Buck que ha arribat a convertir-se en el cap d’una bandada de llops, allò que més va impressionar tots els seus lectors va ser el seu elogi vibrant del desig atàvic de llibertat, de l’assumpció de la màxima llibertat individual i, alhora, del sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Al cap d’uns quants anys es va editar l’antípoda d’aquesta història, White Fang (1906), una novel·la també molt popular en què aquesta vegada un llop es converteix en animal domèstic i rep els beneficis de la civilització.
     Que el primer dia que va sortir a la venda s’esgotés una primera edició de deu mil exemplars ens indica que era alguna cosa més que un escriptor apreciat pels lectors, ja era un personatge públic.
La seva següent novel·la va constituir un altre gran èxit comercial. The Sea Wolf, publicada el 1904, reflecteix molt bé l’ambigüitat de la seva ideologia i la confusió que batega en el seu concepte del sentit de la vida. El protagonista viu un naufragi i és enrolat per força en el vaixell de pesca que capitaneja Wolf Larsen, un marí d’una brutalitat malaltissa, tot i que a la seva manera també és un filòsof.
London va assegurar que en aquesta obra intentava precisament fer una crítica de l’individualisme i una defensa del suport mutu i de la solidaritat, però els lectors no van deixar de notar una certa fascinació pel despietat antagonista subjacent al llarg del text.

Jack London i altres corresponsals de guerra

També el 1904, reincideix en el periodisme i es desplaça a Corea per seguir les incidències de la guerra russo-japonesa. La seva rebel·lia obstinada el va dur a provocar un incident que potser hauria pogut acabar tràgicament davant un escamot d’afusellament nipó, però que va trobar un final feliç gràcies a una gestió personal del president mateix dels Estats Units.
En tornar, expulsat per las autoritats militars, es van accentuar les seves manifestacions racistes contra els orientals en general i els japonesos en particular —un sentiment, d’altra banda, compartit per la majoria dels seus compatriotes—, però també és veritat que a partir d’aquesta data uns quants dels seus ajudants més pròxims van ser d’aquesta ètnia. Com els passa a alguns racistes, aquest prejudici desapareixia del genèric al particular, i així al llarg de la seva vida va tenir unes relacions personals excel·lents amb jueus, italians, hispans i orientals. A més, en força relats va denunciar la brutalitat colonialista d’Occident i es va posar incondicionalment al costat dels pobles «primitius» oprimits, i en d’altres va posar de manifest la seva admiració per les seves cultures i formes de vida en oposició a la corrupció del món «civilitzat».
Després d’aquesta nova i decebedora experiència com a corresponsal, va decidir establir-se com a hisendat agrícola a la població de Glen Ellen, al nord de San Francisco, una ocupació que amb el pas del temps es revelaria com  la seva veritable, i alhora fracassada, vocació.
També en aquesta època, va radicalitzar-se la seva activitat com a propagandista del socialisme fins a un tal grau d’exacerbació, que alguns publicistes van sospitar que es tractava en realitat d’una maniobra propagandística per a la seva promoció literària. Testimoni d’aquesta actitud compromesa és la publicació d’un volum d’assajos lúcids, agrupats sota el títol genèric de The War of the Classes, a l’abril del 1905.

No hay comentarios:

Publicar un comentario