El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


lunes, 27 de febrero de 2012

JACK LONDON, CREADOR DE MITES I ESCRIPTOR DE LLEGENDA - VI (2011)


Jack London

Fama, fortuna, infelicitat, alcohol i drogues

Aquell mateix any la seva dona va decidir divorciar-se d’ell —després de donar-li dues filles— a causa de la seva reiterada promiscuïtat. L’interès de Jack per les dones va ser força egoista i superficial. En general, mai no va refrenar la satisfacció dels seus impulsos purament fisiològics respecte de qualsevol dona que li passés pel davant i aquestes ocasions, per obra i gràcia del seu atractiu, van ser sempre abundants.
Aquesta ruptura es va produir quan Jack, cansat del caràcter pudorós de Bess, freqüentava especialment la companyia de Charmian Kittredge, una dona madura, esportista, aventurera i d’intens apetit sexual, tot i que també —i això era una cosa que el pragmatisme de London no deixava de valorar— experta redactora i estenògrafa. Al cap de pocs mesos, va contraure matrimoni amb Charmian i la seva unió va durar fins a la seva mort, malgrat que ella no va poder donar-li la descendència masculina que ell tant desitjava.
Pel que fa als seus contactes amb les dones, no tots van ser interessats o lúbrics, no s’ha d’oblidar la seva relació intel·lectual amb Anna Strunsky, una joveníssima jueva pròxima als ambients anarquistes, una persona molt equilibrada tant emocionalment como ideològica, un tracte que va suposar la redacció conjunta del llibre epistolar The Kempton-Wace Letters, editat el 1903, que és un intercanvi de reflexions sobre les diverses formes de relació possibles entre els dos sexes per part de dos personatges ficticis. A les cartes redactades per London, les de Kempton, un jove científic, aquest noi defensa tant el matrimoni eugenèsic com la companyonia  sexual, mentre que en les cartes redactades por Strunsky, l’ancià poeta Wace manifesta el seu convenciment de la importància dels sentiments i afinitats per a la vida en parella.
Anna, com a bona amiga, va advertir Jack sobre el seu potencial fracàs com a persona, com a revolucionari i com a escriptor si s’entossudia en les seves postures materialistes i biologistes, i a intentar enriquir-se compulsivament a través de la literatura.
El 1906 va redactar la novel·la The Iron Heel, publicada el febrer del 1908, en la qual prediu un futur apocalíptic, causat pel capitalisme portat fins a les seves últimes i més ferotges conseqüències, un avançament d’allò que George Orwell, lector atent de London, plasmaria genialment en 1984.
En aquesta novel·la —elogiada per Troski, si no per la seva qualitat, sí per la seva capacitat premonitòria respecte al feixisme–, critica per càndida la via parlamentària per a la consecució del socialisme, precisament l’opció escollida en aquelles dates pel Partit Socialista dels Estats Units. En la ficció, l’oligarquia capitalista respecta aparentment la democràcia, mentre satisfà els seus interessos, és a dir, mentre persegueix policialment les reivindicacions populars de justícia social; però tan bon punt les forces esquerranes aconsegueixen arribar al parlament, els poderosos imposen una sanguinària dictadura que aboca a la més absoluta clandestinitat o al terrorisme suïcida els escassos socialistes supervivents.
     A partir del seu major compromís públic com a propagandista del socialisme revolucionari, London va ser víctima d’una tremenda campanya d’assetjament en la qual van rivalitzar periodistes, jutges i polítics. Cada acte de la seva vida privada va ser esbombat a la premsa i la seva persona escarnida, els seus llibres van ser retirats de nombroses biblioteques i llibreries, li van anul·lar nombroses conferències, moltes organitzacions —incloses federacions esportives— el van condemnar públicament com a corruptor de la joventut i fins i tot, quan a l’estat d’Illinois, on s’havia celebrat la seva segona boda, es va aprovar en aquella època una llei que restringia el dret a unes segones noces per als divorciats, la premsa de Xicago va reflectir aquesta decisió amb titulars com aquest: «Anul·lat el nou matrimoni de Jack London».
Potser per aquestes circumstàncies, malgrat l’afany i la il·lusió invertits en la seva hisenda de Glen Ellen, el 1907 va decidir emprendre amb Charmian una volta al món per mar que es proposava fer durar set anys. Aquesta va ser possiblement l’experiència més desafortunada de la seva vida, ja que el viatge, des del primer dia, es va convertir en una acumulació increïble de desgràcies. El 1909 va haver de tornar a la seva hisenda després de passar sis mesos en un hospital d’Austràlia afectat de diverses malalties tropicals.


Dos mesos després de la seva tornada es va publicar Martin Eden, una novel·la de contingut altament autobiogràfic que va constituir un gran èxit de vendes, tot i no acabar de satisfer els lectors —a causa del seu missatge pessimista i d’un contingut massa ideològic— i ser un absolut desastre pel que fa a la recepció crítica. Va ser un cop dur per a Jack, que la considerava  ¾amb bastant bon criteri¾ la seva millor novel·la. Segons London, el protagonista podria ser ell mateix si no hagués renunciat al seu individualisme extremat i al seu rebuig inicial de les idees socialistes.
També a partir d’aquell any, comença una etapa tant de dificultats econòmiques, ja que sempre va gastar més del que ingressava i vivia envoltat per una nombrosa parentela i un cercle d’amics bohemis que es mantenien en bona part a costa seva —en tot moment va ser una persona de naturalesa molt generosa—, com de decadència física. Ambdues adversitats no van parar d’agreujar-se, especialment l’última, fins al moment mateix de la seva mort.
També va augmentar la seva angoixa, l’angoixa que rere la imatge d’un home d’acció, sense complexos ni preocupacions, el rosegava i que havia intentat apagar amb alcohol però sense èxit. Podia atribuir-se aquesta angoixa a la manca d’afecte que li havia demostrat la seva mare durant la seva infantesa? Derivava de l’estat d’insatisfacció permanent que li havia provocat ella? El que és evident és que l’impulsava a buscar d’una manera malaltissa la fama i la fortuna, i l’impulsava a lliurar-se en projectes megalomaniacs, a més de despertar-li en els seus últims anys una gana voraç que no va beneficiar gens la seva salut.
No tant per alliberar-se de l’activitat literària —afirmava que s’hi dedicava exclusivament per necessitat—, i allunyar-se de la lluita social, que tants disgustos deia que li havia causat, sinó en cerca de l’equilibri que necessitava la seva ment, va concentrar les seves il·lusions en l’hisenda de Glen Ellen.
     L’esperança d’una vida rural redemptora es manifesta fins i tot en la temàtica de moltes de les seves obres d’aquesta etapa, com en les novel·les Burning Daylight (1910) i The Valley of the Moon (1913), però la realitat es mostrava com una obstinada adversària: invertia en la hisenda tots els seus guanys sense obtenir cap compensació a canvi. La decepció va culminar simbòlicament amb la misteriosa destrucció la nit del 22 d’agost del 1913 de Wolf House, una mansió senyorial en la qual havia invertit una veritable fortuna, just el mateix dia en què l’havien acabada. Mai no es va poder determinar qui o què va provocar l’incendi intencionat que la va convertir en una ruïna.
John Barleycorn, editat aquell mateix any, compagina episodis autobiogràfics amb reflexions i condemnes contra l’alcoholisme. Es tracta d’una obra populista, de lectura fàcil, possiblement planejada per recuperar el favor d’àmplies franges de lectors de classe mitjana, als quals havien de satisfer les seves consignes sufragistes —inserides d’una manera que semblen forçades— i prohibicionistes, tot oblidant els objectius més amplis i profunds del socialisme.
El 1914, possiblement empès per la necessitat econòmica, malgrat que fos l’escriptor més ben pagat de la seva època, va tornar al periodisme per cobrir com a corresponsal els avatars de la revolució mexicana. Va adoptar una postura indigna de qui es vantava de ser un veritable socialista, els seus articles estan farcits de comentaris racistes i adopten una defensa decidida dels interessos de les companyies petrolieres nord-americanes i de l’oportunitat de la intervenció militar dels Estats Units. Els seus articles van causar estupor, no tan sols als seus correligionaris, sinó fins i tot entre els liberals progressistes. Feia tres anys, s’havia manifestat incondicionalment a favor de la causa dels rebels i havia publicat un dels seus relats més reeixits, «The Mexican» (1911), en el qual reiterava el seu suport als insurgents; d’altra banda, encara no havien passat gaires mesos des de l’aparició a la International Socialist Review d’un virulent pamflet antimilitarista escrit per ell.
Seguint aquest canvi de rumb, dos anys després es va donar de baixa del Partit Socialista a causa de la postura no intervencionista de l’organitzacíó davant la Gran Guerra, que obeïa el criteri de no prendre partit en lluites que són fruit del conflicte d’interessos entre diferents faccions de les classes dominants, interessos aliens als del proletariat internacional. Jack London, com no, va adoptar una postura obertament favorable als interessos britànics per solidaritat racial.
Entre les obres editades en aquest últim període de la seva vida destaca The Star Rover (1915). No tan sols és el testimoni d’una renovació dels punts de vista amb què aborda el seu tema predilecte del desig atàvic de llibertat i justícia social, en aquest cas potser influït per la lectura de textos de Jung, sinó que a més el lector hi torna a retrobar un London tan vibrant i vital com en els seus millors moments i rebel encara, malgrat la seva recent actitud mercenària. No es tracta exactament d’una novel·la, sinó d’una sèrie de contes protagonitzats pel mateix personatge, o per les seves diverses reencarnacions, i amb una trama que es repeteix en diferents moments històrics, a través dels segles.
      En contrast, l’any següent publica The Little Lady of the Big House, una novel·la indigna de la seva ploma, i redacta apressadament dues novel·les, publicades pòstumament, amb gossos com a protagonistes, Jerry of the Islands (1917) i Michael, Brother of Jerry  (1917), en les quals es copiava a si mateix i buscava una altra vegada, tot adoptant ara la causa de la defensa dels drets dels animals, la simpatia d’una franja de lectors més interessats en reformes sectorials, humanitàries però innòcues, que en una veritable renovació social.
Les circumstàncies de la seva estranya mort, esdevinguda el 22 de novembre de 1916, als quaranta anys, a causa d’una sobredosi de les diverses drogues amb què alleujava els seus mals nombrosos, van suscitar una controvèrsia entre els que al·legaven un desgraciat accident i els que entreveien la possibilitat d’un suïcidi, acció per la qual, tant a les seves obres literàries com en la seva correspondència privada, havia mostrat sempre una singular atracció.

No hay comentarios:

Publicar un comentario