LA MATERNITAT D’ELNA (2010)

 



Vivim en un mon caracteritzat sovint per la generalització d’un individualisme exacerbat i la manca de valors assumits amb compromís i plena consciència. En aquest context, els exemples de solidaritat, sense interessos espuris, per pur amor al proïsme, ens sorprenen de tan inusuals com són.

Un d’aquests casos és el d’Elisabeth Eidenbenz, una mestra suïssa que, commoguda pel patiment del poble madrileny assetjat per l’exèrcit franquista, va arribar a Espanya el 1937 amb una expedició que portava aliments, roba i sabates per als infants promoguda per diverses organitzacions socials de Suïssa.

Després de completar aquesta missió, va decidir no retornar al seu país i restar aquí ajudant mares i nadons com a infermera durant dos anys difícils sota els bombardejos.

La retirada republicana la va portar al sud de França, acompanyant l’èxode d’aquells que es veien forçats a exiliar-se, i li va fer conèixer de ben a prop la duresa de la rebuda que es va donar als vençuts en els camps de concentració.

Si en aquests camps els adults malvivien sense cap condició sanitària, patint fred i fam i sotmesos a un tracte degradant, esperar que els nadons sobrevisquessin resultava impensable. Quan les mares eren a punt de parir eren traslladades a unes cavallerisses properes a Perpinyà i, una vegada havien infantat, eren retornades amb el seu nadó dins una capsa de cartró entre les filferrades. Pocs dels nadons superaven la setmana de vida.

Davant d’aquesta situació, Elisabeth Eidenbenz va aconseguir prou diners de la Creu Roja suïssa per restaurar una gran mansió abandonada a Elna, també prop de Perpinyà, i convertir-la en una maternitat a la qual naixerien uns sis-cents nadons, dues terceres parts fills i filles d’exiliats republicans i l’altra tercera part infants jueus i gitanos que ella feia passar per espanyols a fi de protegir-los de la Gestapo, però els nazis es van ensumar la maniobra i, finalment, van acabar detenint-la i clausurant les instal·lacions el 1944.



Elisabeth Eidenbenz amb un dels infants nascuts a Elna



Al cap de més de mig segle, dos veïns d’Elna van aconseguir localitzar Elisabeth i van promoure que l’Ajuntament de la vila instal·lés una placa d’homenatge. L’any 2002 l’estat israelià, assabentat de la seva activitat humanitària vers mares i infants d’ètnia jueva, amb la qual havia posat la seva pròpia vida en perill, també li va retre un homenatge i així el seu nom va començar a circular per internet. Poc després la historiadora catalana Assumpta Montellà va arribar a la conclusió que, sens dubte, es tractava de la mateixa persona de la qual parlaven amb admiració i agraïment moltes dones exiliades que havien estat mares a Elna o que hi havien nascut, i posar-se en contacte amb ella a Àustria on residia ja amb més de noranta anys. Fruit del seu intercanvi epistolar i de converses mantingudes durant algunes visites va ser el llibre «La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats» que va donar a conèixer la seva figura exemplar a Catalunya.

El que més ha sobtat les persones que l’han coneguda personalment és la serenitat i humilitat amb la qual jutja la seva gesta: «Em van cridar i vaig respondre. No m’ho vaig pensar gens. Va ser una gran sort poder fer allò que calia fer».

La història d’Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna, viscuda durant un dels episodis més tristos de la humanitat, és com una llàntia encesa que ens fa veure que la voluntat de ser dignes pot conferir una força que ens permeti enfrontar-nos als designis dels estats i «el mercat». Per això, podem compartir el sentiment d’un d’aquells nadons: «La mare em va donar la vida a la Maternitat d’Elna i Elisabeth Eidenbenz, la confiança en el gènere humà».

(Publicat a Diari de Terrassa, 21 de gener de 2010)