VÍCTIMES I BOTXINS (2010)

¿Quantes vegades durant els darrers anys hem llegit expressions com aquestes: «Escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie», «Després d'Auschwitz es fa difícil de creure en Déu», «no hauria estat possible sense la raó il·lustrada» o «Resulta immoral equiparar qualsevol altra violència amb la del nazisme»?

Potser ja no és pot escriure poesia, ¿però no és cert que la subliteratura  estupefaent és una indústria cultural, preuada pel sistema, que produeix centenars de milers de nous títols a l’any? Potser ja no podem creure en Déu, ¿però podem dubtar de l’èxit dels qui prediquen a sang i foc la religió dels Diners? Potser la benvolent Il·lustració racionalista va ser una enganyifa, ¿però és millor la lògica salvatge del Mercat? Potser no hi ha cap violència comparable a la del genocidi del nazis, ¿però com qualificar llavors l’actual carrera cap a l’autodestrucció de la humanitat?

Bé, a mi en queda clar que és més fàcil centrar la mirada en una violència que s’aglutina al voltant d’una doctrina, un estat totalitari, una organització política unitària i jerarquitzada, i una personalitat dictatorial; que no resulta tan senzill  fixar la mirada en la violència del nostre món actual, caracteritzat per la difusió i l’emmascarament del poder: la sentim, la intuïm, la veiem clarament per un instant aplicada als dissidents, als estranys, als estrangers... i torna a esvair-se, a ser a tot arreu i enlloc alhora, a viure amagada rere l’etern retorn d’una roda de banalitats amb què ens distreuen els dies i ens maten el temps.

A vegades, de tant en tant, per tranquil·litzar les consciències dels que «saben», s’agita el drap vermell de l’Holocaust i així mentre els més preparats intel·lectualment cosifiquen els nazis, la resta pot gaudir de l’espectacle de la sanció moral i redimir-se de la temptació violenta i totalitària. D’això se’n diu catarsi. Però hom va assenyalar, fa temps, que potser els nazis d'Auschwitz ni eren sàdics ni eren bèsties, eren buròcrates i tècnics, gent capaç d’emocionar-se amb la música de Mozart i acaronar tendrament els seus fills... fora de la feina, clar.



René Magritte, «Decalcomania» (1966)



Avui, que vivim en una societat encara més tecnologitzada i burocratitzada que la que va produir Auschwitz, amb una aplicació més intensa de la propaganda, de la desinformació, dels mecanismes de control social, de la repressió... si no advertim el perill de les noves formes d’agressió contra la dignitat humana és perquè la violència de la plutocràcia es manifesta «democràticament», amb un totalitarisme de rostre amable, mentre que en aquell moment històric la violència del poder era dictatorial i es manifestava de forma barroera i simplista. Llavors la societat, esdevinguda massa sota el tutelatge de l’avantguarda del Partit, es dividia en víctimes i botxins; avui, moguts pels fils subtils del Mercat i modelats per la biopolítica, ens han convertit a tots tristos en titelles, víctimes i botxins alhora.

(Publicat a Terrassa Respon, 4, octubre de 2010;
i a Catalunya-Papers, Barcelona-Palma, 126, març de 2011)