El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


domingo, 17 de octubre de 2010

TERRA I LLUM (2004)



Colors luminiscents. Un teixit atapeït de reflexos castanys, verds, ocres, daurats... aplegats en una única llum inexplicable. M’apropo, amb passes alades, a l’arbre, germà antic, que s’aixeca al mig de la clariana.
Tanco els ulls. Escolto la remor de la pluja tranquil·la, escolto el retruny de la tempesta, llunyana, a prop dels cims de les muntanyes que sempre enyoro.

Estenc la ma. Toco l’escorça, pell solcada pel temps, amb fermesa. La ressonància mineral que em penetra i m’envolta, sorgida de les seves entranyes, no és, tal vegada, la música serena d’un ordre oblidat?
Tanco els ulls. Oloro el perfum de la ventada humida, oloro les fragàncies de la forest fonda, feréstega, eixides de la terra que m’espera per sempre.

Retorno a la llar. Retorno a la falda de la meva mare, deessa silent i orba, que va saber-me descregut, fugitiu cap a la ciutat de cendra i grisalla, sense recança, amb tota la paciència de qui sap que, tard o d’hora, penedit, hauria de reintegrar-me al cor dels seus cercles immarcescibles.
Oh deessa, senyora de tots els colors, de tots el sons i de tots els perfums, retorno al teu ventre fecund! Oh mare, progenitora de tots nosaltres, bèsties, fongs i plantes, retorno al teu ventre ubèrrim!

Em dilueixo amb l’aigua cap a les arrels que gemeguen, cap a la foscor animada de la terra. Després, inevitablement, m’enlairo per camins antics cap a les fulles maragdes, vers la llum. Esdevingut lenta sageta de saba blanca!

(Publicat al díptic d'anunci de l'exposició Arbre de pluja de Cristina Capella,
Amics de les Arts i Joventuts Musicals, Terrassa, 2004)

No hay comentarios:

Publicar un comentario