TERRA I LLUM (2004)

TERRA I LLUM

Boscúria de colors luminiscents. Un teixit atapeït de reflexos marrons, verds, ocres, daurats... aplegats en una única llum inexplicable. 

M’apropo amb passes alades a l’arbre, germà antic, que s’aixeca al mig de la clariana.

Tanco els ulls. Escolto la remor de la pluja tranquil·la i el retruny de la tempesta llunyana, a prop dels cims que tant enyoro.

Estenc la mà. Toco l’escorça, pell solcada pel temps. Amb fermesa. La ressonància mineral sorgida de les seves entranyes que  m’envolta I em penetra, no és, tal vegada, la música serena d’un ordre oblidat?

Tanco els ulls. Oloro el perfum de la ventada humida, la fragància de la forest fonda i feréstega, eixida de la terra que m’espera per sempre.

Retorno a la llar. Retorno a la falda de la meva mare, deessa silent i orba, que va saber-me descregut, fugitiu cap a la ciutat de cendra i grisalla. Em rep sense recança, amb tota la indulgència de qui sabia que, tard o d’hora, penedit, hauria de reintegrar-me al cor dels seus cercles immarcescibles.

Oh, deessa, senyora de tots els colors, de tots el sons i de tots els perfums, retorno al teu ventre fecund! Oh, mare, progenitora de tots nosaltres, bèsties, fongs i plantes, retorno al teu ventre ubèrrim!

Em dilueixo amb l’aigua cap a les arrels que gemeguen, cap a la foscor animada de la terra. Després, inevitablement, m’enlairaré per camins antics cap a les fulles maragdes, vers la llum. Esdevingut lenta sageta de saba blanca!

Versió d'un text publicat al díptic d'anunci de l'exposició 
Arbre de pluja, de Cristina Capella, 
Amics de les Arts i Joventuts Musicals, Terrassa, 2004